Ja fa molts anys, durant l'època feudal, alguns Senyors catalans, els amos de tot i de tots, vivien en els seus castells, dels quals sortien per fer diverses tasques: atacar-se mútuament, anar a caçar, algun que altre casament, potser unes vacancetes (si eren prou poderosos) en algun altre castell de la seva propietat... i també a robar els seus serfs, demanar-los i imposar-los impostos prohibitius, agafar una mica de menjar... en conseqüència: cada cop més diferències entre un i altre estament. Era l'època de l'obscurantisme, en que la cultura més bàsica (llegir i escriure) estava reservada a l'església i uns pocs privilegiats. Uns temps amb un cert toc de romanticisme literari però on, certament, no m'agradaria pas viure-hi. Però sembla ser que ens hi veiem obligats a viure, novament, èpoques com aquella, salvant, òbviament, les distàncies. Ara anem en cotxes, tenim mòbil (no és sinònim de cobertura), ordinadors preparats per rebre connexions a grans velocitats de dades (això no vol dir que les nostres infraestructures estiguin preparades) i una llarga retahila de coses que ens fan la vida més fàcil (o no!). En tot cas moltes d'elles no són un dret universal, com ho pot ser l'aigua. Els Senyors actuals, les grans ciutats, si que tenen connexions d'alta velocitat real, cobertura a tot arreu, grans superfícies, millors preus gràcies a la major oferta que existeix en la majoria de coses... però els falta l'aigua. Els Senyors actuals estan actuant com en l'època feudal, tenen gairebé tot, però els falta l'aigua, potser, el bé més preuat, però una d'aquelles coses queno trobes a faltar fins que la deixes de tenir. Potser la situació és diferent, perquè l'època no és la mateixa, però les formes si que ho són: els importa poc que la gent que en té una mica es quedi sense res o pràcticament res, obligant-los, així, a anar a viure als seus castells, més poblats, però augmentant la necessitat del bé escàs, amb el que seria (si no fos que l'absència d'aigua ho impedeix) un peix que es mossega la cua. En lloc de fomentar la riquesa en altres zones de la seva propietat, aquelles perifèriques on amb menys es viu igual de bé o millor, i que resoldrien molts dels problemes, ja que l'aglutinació de tot en un mateix lloc, normalment, genera manca de recursos. Un cop fetes les metàfores, anem a posar fets reals: no hi ha aigua a Barcelona, on es concentra un alt percentatge de la població catalana en un territori petit, per tant amb molta concentració de gent. La manca d'aigua provoca que els Senyors, aquells que haurien de garantir el benestar, senzillament optin pel furt, amagant-se en paraules de solidaritat, amb polítiques de fets consumats i, fins i tot, amb amenaces subtils vers els seus propis protectors del regne central. És ben cert que si fan l'obra i es gasten els diners, difícilment se'ls negarà que obrin l'aixeta, com opina un d'aquests Senyors, el noble senyor Zaragoza, que mostra tota la seva força i poder i el del seu territori. Tan és que en molts llocs no hi hagi cobertura, ni banda ampla, ni TDT, ni tren, ni moltes altres coses, no són un dret universal, però si que ho és el dret a la igualtat d'oportunitats, i això no existeix, però tan és, ja que l'únic important és que als Senyors no els falti de res, independentment de les conseqüències que això pugui tenir per la resta del territori, malgrat els consells d'alguns savis que els Senyors han consultat, potser, per fer veure als seus súbdits que es preocupen per ells. La realitat és que ni els han fet cas, ni a altres Senyors més petits i més propers al lloc que volen saquejar i que els han donat el mateix consell, primer, i després s'hi han oposat, però sabent que no es poden enfrontar en una guerra amb els grans Senyors.
Sort que sóc solter, ja que, sinó, com en l'època dels senyors feudals (en la que penso que ens tornem a trobar pel tarannà d'alguns que anomeno Senyors) encara em demanaran el dret de la primera nit!
Déu t'acompanyi", en tot cas és un bon desig, es suposa que et desitgen que estiguis bé. Molts cops s'empra com a comiat, com a quelcom definitiu, o fins i tot s'empra com a salutació, quan ens trobem algú pel carrer, suposo que amb la influència del primer significat, el "ves amb Déu". De totes maneres, la paraula no deixa de tenir un to trist, amarg. Us escrivia fa força temps un petit poema de Martí i Pol en que deia que els fantasmes, si un crida, desapareixen, se'ls diu adéu. El que he aprés amb els anys, una veritat d'aquelles immutables, és que sempre arriba un hola, com aquella cançó dels Dire Straits en que s'escolta "sempre torna a sortir el Sol després de la pluja". En tot cas, a tots els adéus, sigueu benvinguts, sempre hi haurà un hola després de vosaltres, adéu és només una paraula... o no?
Déu t'acompanyi", en tot cas és un bon desig, es suposa que et desitgen que estiguis bé. Molts cops s'empra com a comiat, com a quelcom definitiu, o fins i tot s'empra com a salutació, quan ens trobem algú pel carrer, suposo que amb la influència del primer significat, el "ves amb Déu". De totes maneres, la paraula no deixa de tenir un to trist, amarg. Us escrivia fa força temps un petit poema de Martí i Pol en que deia que els fantasmes, si un crida, desapareixen, se'ls diu adéu. El que he aprés amb els anys, una veritat d'aquelles immutables, és que sempre arriba un hola, com aquella cançó dels Dire Straits en que s'escolta "sempre torna a sortir el Sol després de la pluja". En tot cas, a tots els adéus, sigueu benvinguts, sempre hi haurà un hola després de vosaltres, adéu és només una paraula... o no?
