dimecres, 27 de febrer del 2008

I com pot ser?

Un altre petit comentari sobre el debat, serà el darrer que faré respecte aquest tema, però em ronda pel cap els últims dies, sobretot després que sentís per la ràdio una persona que pensava com jo i em vaig decidir a escriure-ho. La pregunta que m'intriga és: com pot ser que dos candidats a presidents del govern espanyol, que van emprar gran part del temps que tenien assignat (calculat fins el més mínim detall pels seus assessors, tenint en compte, fins i tot, la temperatura ambient del plató, i un (imagino) llarg etcétera de puntualitzacions on filar prim) en parlar de les TIC (tecnologies de la informació i comunicació), portessin totes les gràfiques i informació visual en fulls que anaven mostrant a la càmera? no es podia haver previst amb els realitzadors del programa y passar-ho en format digital amb alguna petita pantalla per ells per veure el que els ensenyava l'altre? Em pregunto com es pot defensar l'ús i l'aprenentatge de les TIC si ells mateixos no ho van fer o proposar prèviament al debat. Amb els mitjans que existeixen avui en dia, on fins i tot es pot escriure virtualment sobre pantalles, aturar imatges, enllaçar informacions... sembla francament un pas enrera, i més quan els dos van fer una aferrissada defensa de la utilització de mitjans com els exposats. Suposo que el primer seria predicar amb l'exemple no?

dilluns, 25 de febrer del 2008

Quan els veritables perdedors van ser...

Finalment he acabat per veure el debat televisat entre els dos principals candidats a ser presidents de l'estat espanyol. No tinc gaire per costum parlar de política i el que intentaré ara és no fer-ho, però si acabo escrivint sobre política, espero m'ho disculpeu. He anat veient retrets entre ells: tu has fet, tu no vas fer... però hi ha hagut un moment en que realment m'he sentit força decebut: quan s'ha parlat del terrorisme. No trobo de rebut que s'emprin, per part de cap dels dos candidats, les víctimes dels atemptats de l'onze de març de 2.004 per atacar-se entre ells. Crec que deuen tenir infinits arguments com per poder-ho fer sense barrejar a tota la gent que va morir, tota la gent que va quedar mutilada, totes les famílies destrossades. El tema dels atemptats ha sortit en més d'un dels punts, senyal que un fet tan lamentable com aquest només ha servit per fer sang entre ells, quan la veritable sang ha quedat en totes aquelles persones que ho van viure o que, pitjor encara, hi van perdre la vida. La veritat és que no sé qui perdrà les eleccions, però tinc clar qui van ser els veritables afectats per tot allò, i que mereixen que se'ls tracti amb molt més respecte, no pas emprant-los com a ganivets per llançar-los sense miraments, quan els veritables perdedors van ser tota aquella gent que mai podrà deixar de recordar el que van viure o els que mai oblidaran els que van perdre per sempre.

dijous, 21 de febrer del 2008

Harry Potter

Avui ha sortit a la venda la darrera creació de J.K. Rowling, Harry Potter i les relíquies de la mort, amb 750.000 exemplars en castellà i 75.000 en català. Que ningú pensi ara que faré un discurs de catalanisme!!! El realment important és que es posaran en funcionament centenars de milers de llibres que generaran, esperem, el mateix nombre de lectors i és aquí on volia anar a parar: el fet de llegir. Un article de la Vanguàrdia explica que quasi un terç dels escolars no entén correctament el que llegeix. Uns quants articles enrera us explicava la meva opinió sobre els famosos informes d'educació. És indubtable que, a més de les coses que hi citava, un dels grans problemes que patim a la societat actual és que llegim poc i, si m'ho permeteu, que escrivim força malament (fet, també, provocat pel gran impacte que tenen els sms i internet en la nostra societat actual). La cultura escrita no és, ni molt menys i al meu entendre, barata. Un llibre costa molts diners, però també sóc dels que pensa que tots i cada un dels darrers que he llegit han estat una bona inversió, una forma de perdre'm en realitats diferents i que m'han permés evadir-me i gaudir de molt bones estones, somiant, alguns dels cops, en ser-ne protagonista, tot i que viure'ls com un espectador de luxe ja és una grata experiència. Així, i tornant al protagonista que ens ocupa, el Harry Potter, un mag, aconsegueix que un nombre absolutament sorprenent de gent de totes les edats es submergeixi en la lectura i, per a mi, és aquest el millor truc que ens podia oferir. Vaig tenir la sort d'estar a Edimburg, una ciutat espectacular, com gairebé tota Escòcia, lloc de naixement del Harry, dins la ment de la seva creadora. M'alegra veure com els indrets més quotidians (pel paisatge d'Edimburg) han estat capaços de fer que una persona, amb unes innegables capacitats per millorar el que veia, crear un escenari com Hogwarts, ple d'encant, i tot el seu entorn. Tan de bo siguem tots capaços de apreciar en la manera el que val el que ens envolta (com fan molts escriptors) i ser conscients que val la pena deixar-nos portar, de vegades, per la imaginació. Penso que l'haver llegit ajuda a poder crear totes aquestes situacions d'alliberament, d'evasió, de realitat diferent... que ens produeixen, de ben segur, una situació de benestar. Des d'aquí, doncs, el meu reconeixement al Harry i a la seva màgia, i a tots els autors que ens permeten somiar gràcies a la lectura.

divendres, 15 de febrer del 2008

Reflexió

Ahir vaig tenir la sort d'assistir a la primera de les projeccions del cicle La Nit del Viatger, amb una xerrada del Ramon Larramendi sobre la seva expedició a l'antàrtida creuant 4500 km en 62 dies amb mitjans no mecànics, depenent, només, de la força del vent. Val a dir que, com la gran majoria de les vegades que he pogut assistir a les projeccions de la Nit del Viatjer, ja sigui al Palau Cafè o, com en aquest cas, a Sant Domènec, he sortit impressionat. La veritat és que un no acaba d'entendre l'esperit que guia a la gent per posar-se proves tan dures i superar-les (amb un trineu de fusta que van haver de reparar diverses vegades, temperatures extremes que anaven dels -25º, quan feia bon temps, a més de 55º sota zero!!!). Més que explicar-vos el que vaig veure, explicaré el que em va fer pensar. De fet, crec que aquesta gent són uns lluitadors, em vaig dir, amb una llarga preparació, un desig d'assolir la fita proposada, un repte d'autosuperació personal... Vaig seguir pensant i veia la gent a la meva vora, mentre parlaven entre ells i també els vaig veure com a exploradors, cadascú amb els seus somnis o fites de vegades difícils d'assolir, de vegades potser irrealitzables, de vegades quimeres, però alhora il·lusions, reptes que no els diferenciaven tant de l'explorador amb el que teníem la sort d'haver coincidit ahir. És evident que la gran majoria no escalarem l'Everest, ni batrem un rècord de km. realitzats en una sola jornada per sobre d'una planície inacabable de gel, però si que és cert que som capaços d'aconseguir fites que en un principi semblen inabastables per a qualsevol ésser humà, fites que ens porten a ser cada dia una mica millors i, sobretot, a estar cada dia més contents amb nosaltres mateixos.
La nostra antàrtida, el nostre himalaia, els podem tenir ben a la vora si som capaços d'observar bé i apreciar-ne el repte que ens pot oferir i, com no, si estem disposats a superar-lo.

Altrament això no treu que cada cop que tinc l'oportunitat de veure i sentir el que ens explica cada un dels aventurers em quedi absolutament bocabadat de tot el que em mostren i em conten, de com han fet realitat el seus somnis, fet que m'empeny, cada cop més, a pensar que tothom pot acabar fent realitat els seus i que, sobretot, hem de parar atenció perquè potser són més a la vora que no ens pensem!

dimecres, 13 de febrer del 2008

El Josep i la Núria

Inicio, amb aquest, una sèrie d'articles dins una nova secció anomenada Personatges. El primer m'agradaria dedicar-lo a dues persones que fa poc han deixat les seves tasques de dedicació al Club Cadí Canoe-Kayak, el Josep Castellarnau i la Núria Vilarrubla. Val a dir que sento un profund respecte i admiració per tots dos per la capacitat de treball, de gestió, de bon fer, de dedicació, de tracte, de responsabilitat, de coherència, de servei... que tots dos han posat durant tants i tants anys al capdavant, molts cops de forma silenciosa i gairebé anònima (el Josep com a president i la Núria desenvolupant mil tasques com a secretària) d'un club que ha esdevingut referència mundial per la qualitat dels seus esportistes però, també, per la seva consolidació com a un model de gestió basada en l'experiència, el coneixement i el seny. Han decidit deixar pas. Tal com correspon a la seva qualitat humana ho han fet d'una forma senzilla i amb la certesa de que el pervindre del club està assegurat, tant per la seva gestió fins ara, com per la gent que els succeeix. Ha estat una forma exemplar de fer les coses i, el millor de tot, després de tants i tants anys, de tantes experiències viscudes, anècdotes, com no, tant a nivell del propi club com internacionals, ja que tots dos han tingut un pes molt important a nivell del piragüisme d'aigües braves a nivell mundial i que, des dels seus llocs respectius han ajudat molt i molt a que la nostra ciutat sigui ben present molt i molt lluny del nostre àmbit natural d'influència. Han aportat de tot en l'organització d'esdeveniments tan importants com Copes del Món, Campionats estatals, de Catalunya... han ajudat a l'establiment d'un Centre de Tecnificació Esportiva a la nostra ciutat que es nodreix en gran mesura d'esportistes urgellencs, presència i treball en la Federació Internacional, la seva aportació als Jocs Olímpics del 92... Han estat uns pioners que han sabut sentar les bases sòlides de desenvolupament de tota una institució de gran importància a nivell mundial com és el Club. La veritat és que segurament no acabaria mai d'enumerar tot el que han fet, però el que si puc fer, amb un profund sentiment de reconeixement, és donar-los les gràcies per tot el que han aportat.

dilluns, 11 de febrer del 2008

I ja en van... (2ª part)

Avui volia parlar d'altres assumptes, comentar alguna cosa sobre opinions que he anat llegint sobre educació o encetar una nova secció que m'agradaria dedicar a persones que, penso, són importants en el teixit humà de la nostra ciutat i l'entorn que ens envolta, però el que semblava impossible ha acabat essent una realitat, només quatre dies després de patir 6 hores d'aturada en el servei de banda ampla i telefonia ens ha tornat a passar! (ho havia predit en l'article anterior, però no em pensava pas que encertaria tan aviat!) Francament, en desconec les raons, però crec que l'empresa que dóna el servei hauria de començar a donar explicacions. Em sembla molt bé la postura de l'associació d'empresaris de l'Alt Urgell de demanar danys i perjudicis a Telefònica. En l'anterior article ja comentava que jo, com molts, som simples particulars (una mica indignats, això si), però hi ha moltes empreses, negocis, administracions que depenen en gran mesura del servei que tenen contractat. Tot i això, aquests "simples particulars" també tenim raó d'expressar el nostre malestar amb aquesta situació. El pitjor de tot és que crec que ja ens estem fent la següent pregunta: "quan serà la propera?" dubto que cap altra empresa pugui actuar amb la impunitat d'aquesta i oferir continuats malfuncionaments en el servei que haurien (que fort que s'hagi d'utilitzar un condicional) d'oferir. I ja en van...

dijous, 7 de febrer del 2008

I ja en van...

Avui actualitzo el bloc quan em deixa... Telefònica. Un cop més ens hem quedat sense banda ampla a la nostra ciutat i crec que també en alguna població veïna. Jo sóc, només, un "simple mortal", per dir-ho d'alguna manera, no tinc una empresa, un banc, una botiga, un magatzem... que necessiti de l'adsl per poder realitzar comandes, comerç electrònic, actualitzar informació borsària, no sóc una administració pública que necessita aquest servei per mantenir bones relacions amb el ciutadà i altres administracions perquè sembla ser que, a més, també ha fallat el telèfon! Òbviament no hem rebut, com a abonats que paguem religiosament (si no, ens tallen la línia, ens col·loquen en una llista de morosos pública i altres menudències com aquestes) no rebem cap mena d'explicació que, com a mínim, ens expliqui el perquè d'un servei que no acabem de rebre en condicions continua fallant tenint l'usuari final (el que paga), sempre les de perdre. Algun cop m'agradaria que en la meva factura, la que tan bé detalla tots els meus consums telefònics i d'internet, també em desgranessin les hores que no he rebut de servei i el perquè, encara que no em descontessin res, però com a mínim estar informats del motiu pel què no he pogut accedir al meu correu, trobar la informació que necessitava, ni tan sols fer la classe que tenia preparada amb els meus alumnes, però això no és nou i, per desgràcia, sembla que, tal i com anem, es tornarà a repetir, una vegada més, i ja en van...

dimecres, 6 de febrer del 2008

L'aigua...

Ja fa un temps que es senten i llegeixen notícies alarmants pel que fa a les reserves d'aigua a Catalunya. Òbviament això ha patit un ressó més important des que és Barcelona la part afectada. Més val tard que mai, diuen, així que és moment, si no ho hem fet ja, de fomentar, incentivar o mantenir la cultura de l'estalvi de l'aigua (es podria fer altres monogràfics sobre l'estalvi en altres facetes, però això avui són figues d'un altre paner). No passa només per posar estalviadors que fan que mantenint la mateixa estona l'aixeta oberta gastem menys, passa també per tancar-la de tant en tant, per reparar aquella fuita que dia rere dia va deixant anar aigua i passa, també, per altres situacions que se'ns escapen de les mans. Quan era petit, el meu pare m'explicava que molta gent treballadora del camp llençava pirotècnia per tal de dissoldre els núvols que anunciaven tempesta i que podrien fer malbé els seus camps. No sé si això serà cert o només una llegenda, però potser ara també en patim les conseqüències, com també pensar que el canvi climàtic no només prové de l'empresa o de l'automoció. He anat uns quants cops a Barcelona darrerament i, tal i com toca, he reduït la velocitat a l'àrea metropolitana fins els 80 km. quan els senyals ho han indicat, per respecte també, com resen els indicadors lluminosos, a la contaminació que pateix la ciutat i, siguem sincers, també per evitar una possible multa! Però el cas que em preocupa més és, a més a més de que des de la meva ciutat no disposo d'un transport que afavoreixi que no em calgui agafar el cotxe, la grandíssima quantitat d'avions que sobrevolen la ciutat de Barcelona. Potser caldria reflexionar una mica quina és la contaminació que produeix un sol avió i quants núvols destrueix al seu pas si apliquem el símil dels pagesos que m'exlicava el meu pare. Òbviament menys cotxes, més racionalització del transport, diguem-ne, terrestre, però quin ha estat l'augment del nombre de vols que surten o arriben a Barcelona? quants aeroports funcionen avui en dia a Catalunya i quina n'és la previsió de futur? Un sol avió equival a quants cotxes? m'agradaria conéixer-ne el nombre, potser ens quedaríem sorpresos, ja que en un any han passat per l'aeroport (només al de Barcelona) més de 33 milions de passatgers!!! Si per fer uns comptes fàcils, posem una mitjana de 330 passatgers per aeronau, això ens dóna 100000 vols en un any. 3 litres de carburant per cada passatger cada 100 km ens pot donar una referència també del que gasta un avió (i aquesta dada és la més baixa pel que fa a consum). Amb una calculadora es poden fer fàcilment els càlculs del que pot suposar el pont aeri, per exemple. Però el més alarmant és que aquesta munió d'ocells metàlics ocupen cada cop més espai aeri i els veiem per sobre de les nostres muntanyes, llacs, rius... on cada cop plou menys, casualitat? o potser més clar... l'aigua.

diumenge, 3 de febrer del 2008

La Colla

Avui estava a casa, havent tornat de Barcelona i, mentre anava fent algunes coses per deixar-les a punt estava, com no, escoltant música. Entre les cançons que tenia programades a l'ordinador ha sonat "La Colla" del grup de Constantí Els Pets. En el moment en què han començat a sentir-se les primeres paraules de la tonada m'ha vingut al cap la iniciativa que van tenir alguns companys de facultat de quan estudiàvem a Lleida. La cançó resa "amics d'abans, que un dia te'ls trobes, promets de trucar-los demà". Sovint ens passa que recordem persones, velles amistats i ens vindria de gust contactar amb elles, però ho acabem aparcant per un altre moment. Com us deia algunes línies amunt, uns companys, companyes més ben dit, de la Facultat de Ciències de l'Educació, van tenir la idea de fer el segon sopar de la nostra promoció, dos anys després d'haver fet el primer. El lloc, com no, el mateix restaurant on féiem tots els sopars de la nostra època d'estudiants, encara regit per la mateixa persona que ens va atendre recordant els vells temps!
Pot semblar fins i tot una mica cansat anar fins a Lleida i després haver de tornar de matinada, però l'ocasió, com l'anterior fa dos anys, va valer la pena amb escreix: anècdotes, noves experiències de cadascú, veure que la nostra empenta d'estudiants s'ha anat traduint en estar contents amb el que ens envolta i la vida que encara se'ns ofereix al davant. El de menys va ser el menú, el millor, saber que gent amb la que vas mantenir un contacte diari durant tots els anys que va durar la nostra època universitària, et manté en el seu record i tu els mantens en el teu i, més important encara, no prometem de trucar-nos demà, com diuen els Pets, sinó que mantenim viu, amb aquestes trobades esporàdiques, l'encant d'aquella época d'obertura cap a la vida i d'aprenentatge i amb l'esperança de que la propera vegada la gent que no va poder venir faci més gran encara aquest moment.

La meva petita reflexió: no ens emplacem a demà, els moments mai tornen a passar i es perden, per desídia, per desinterès, pel motiu que sigui, però es perden i difícilment els podem recuperar.

Gràcies, doncs, a les impulsores de la iniciativa, perquè de vegades necessitem que algú ens estiri però després ens alegrem de que ho hagin fet.