dimarts, 18 de març del 2008

Si, és cert

Per a tots aquells que, pel motiu que sigui, no passen pel seu millor moment, per a aquells als que la tristesa enfonsa, als que supera la situació, als que passen gana d'esperit, als que, malgrat tot el seu esforç no sempre obtenen el fruit que esperen, per tots aquells que ens hem sentit identificats amb qualsevol d'aquests moments, va un fragment que vaig trobar de Miquel Martí i Pol (si m'ho permeteu, amb algun petit canvi):


Si, és cert que hi ha moments a evitar,

estérils o flonjos, tant se val,

però insípids de tan buits.

Dies que es claven als genolls

i un s'adona que, de sobte,

ha perdut tota esperança.

Si, és cert,

i és cert què hi ha fantasmes

i que si un llança un crit

desapareixen


Val a dir que, a mi, m'obre els ulls i em fa adonar que sempre hi ha un moment següent i que, segur, serà millor.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bè, Lluís, curt però efectiu i real, sempre he pensat que per dolents que siguin, aquests moments s'han de viure per aprendre, la vida no ens la regala ningú.
No sé on vaig llegir, " pobre chico, con lo triste que es la vida, y se la tiene que ganar".
Salutacions

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt aquest poema Lluís, fa pensar, sobretot si realment passes un d'aquests mals moments, sigui pel motiu que sigui. A vegades, la vida, no saps ben bé perquè, et dóna una "patada al cul", és així de dura. I tant de bo fos tan fàcil com fer un crit per fer que aquest dolor intern marxi...no és tan fàcil. Però potser amb dos crits o tres o quatre....

Salvador ha dit...

No em puc resistir a posar aquesta cita del gran Perich que he tret del blog de reflexions del Marc: 'L’esperança és l’últim que es perd. Però tant hi fa, tampoc no serveix per a res'.
Sembla una frivolitat però ens pot ajudar a tocar de peus a terra i ser més eficaç que un crit per allunyar els fantasmes.

yourwinterwish ha dit...

Val a dir que al llegir-lo no he pogut evitar recordar quan vàrem començar a parlar i em vas dir aquestes mateixes paraules. Et confesso que aquestes mateixes paraules les duia escrites a l'agenda d'aquell any i que cada dia les llegia i em provocaven un gran somriure, no pel que deien sinó per les paraules que el van acompanyar.

Gràcies