300!!! (o fem realitat els teus somnis)

No es tracta de cap crítica de la pel·lícula sobre espartans que va estar en cartellera ja fa un temps. Avui parlaré de coses més properes. Ahir es va representar el festival del Col·Legi La Salle, l'escola on treballo, amb el títol de "Fem realitat els teus somnis". Veure com l'esforç de tantes setmanes finalment surt a la llum és una gran sensació. Ni es podia circular pel teatre i això que és força gran! Hi havia un miler de persones, familiars, antics alumnes... que van poder gaudir de més d'hora i mitja d'espectacles variats que anaven des de danses tradicionals (balls de bastons perfectament interpretats per nens i nenes de 8 anys, balls populars per diferents edats) a versions de cançons modernes i altres ja considerades clàssics de la música, així com contes i llegendes, en resum un plegat de somnis que s'anaven convertint de ficció en realitat. En total 300 alumnes que van fer les delícies dels seus pares i també, com no, ens van fer gaudir a tot el professorat que vam poder veure'l, ja que l'engranatge d'aquest festival no permet que els alumnes puguin estar al teatre si no estan actuant. És per això que l'hem repetit aquest matí per a tots els estudiants d'infantil i primària, que han pogut veure els seus companys realitzar tot el que havien preparat. L'acte ha acabat amb un petit homenatge als alumnes de 6è, que aquest any canviaran d'etapa i potser alguns també de centre. En tot cas tota la feina prèvia, que ha estat molta i de molta gent, ha valgut la pena!

Perquè ha de ser més car escriure bé?

Com que està plovent (fins i tot ha pedregat una mica i tot!) i la companyia telefònica ha subsanat una altra avaria (i ja en van...) avui no parlaré de transvasaments (encara no sé si puc utilitzar aquesta paraula), de l'aigua, encara que si que ho faré de les comunicacions, no dels talls, sinó d'una curiositat que em preocupa. He anat llegint els darrers dies sobre el fet que la majoria de serveis (segurament tots) de missatgeria curta de les companyies de telefonia mòbil permeten l'ús dels accents en els sms. Fins aquí tot perfecte, se suposa que ha de ser així. La sorpresa ve quan es comprova el fet que el missatge augmenta de preu quan s'empren els accents en les paraules, arribant a costar dues o tres vegades més. Sovint ens queixem del mal que els sms i internet causen a la llengua escrita, de l'abandó que tenen els signes de puntuació i la majoria de correcció ortogràfica. És obvi que un element és la velocitat a l'hora d'escriure els missatges, però no es pot oblidar que si un missatge només pot contenir 160 caràcters o passa a valer el doble, l'economia s'hagi de mirar per dues bandes. Si afegim el fet de que posar un sol accent fa que (com a mínim amb el meu operador) em surti automàticament que estic enviant dos missatges, fa que em plantegi seriosament el fet d'abandonar tota correcció en l'escriptura. Intento escriure les paraules correctament, sense menjar-me lletres, malgrat no sempre ho aconsegueixo del tot, però els accents estic acostumat a posar-los, no em pregunteu perquè, i em trobo amb el problema de que em costa més diners. Malauradament estic donant més importància a la meva economia que a la defensa de l'ortografia, ho admeto, però m'agradaria que algú que tingués responsabilitat sobre aquest tema hi posés mà i ho solucionés d'una vegada per tal que escriure bé, com a mínim, no costi calers!

L'obscurantisme (o el poder dels Senyors)

Ja fa molts anys, durant l'època feudal, alguns Senyors catalans, els amos de tot i de tots, vivien en els seus castells, dels quals sortien per fer diverses tasques: atacar-se mútuament, anar a caçar, algun que altre casament, potser unes vacancetes (si eren prou poderosos) en algun altre castell de la seva propietat... i també a robar els seus serfs, demanar-los i imposar-los impostos prohibitius, agafar una mica de menjar... en conseqüència: cada cop més diferències entre un i altre estament. Era l'època de l'obscurantisme, en que la cultura més bàsica (llegir i escriure) estava reservada a l'església i uns pocs privilegiats. Uns temps amb un cert toc de romanticisme literari però on, certament, no m'agradaria pas viure-hi. Però sembla ser que ens hi veiem obligats a viure, novament, èpoques com aquella, salvant, òbviament, les distàncies. Ara anem en cotxes, tenim mòbil (no és sinònim de cobertura), ordinadors preparats per rebre connexions a grans velocitats de dades (això no vol dir que les nostres infraestructures estiguin preparades) i una llarga retahila de coses que ens fan la vida més fàcil (o no!). En tot cas moltes d'elles no són un dret universal, com ho pot ser l'aigua. Els Senyors actuals, les grans ciutats, si que tenen connexions d'alta velocitat real, cobertura a tot arreu, grans superfícies, millors preus gràcies a la major oferta que existeix en la majoria de coses... però els falta l'aigua. Els Senyors actuals estan actuant com en l'època feudal, tenen gairebé tot, però els falta l'aigua, potser, el bé més preuat, però una d'aquelles coses queno trobes a faltar fins que la deixes de tenir. Potser la situació és diferent, perquè l'època no és la mateixa, però les formes si que ho són: els importa poc que la gent que en té una mica es quedi sense res o pràcticament res, obligant-los, així, a anar a viure als seus castells, més poblats, però augmentant la necessitat del bé escàs, amb el que seria (si no fos que l'absència d'aigua ho impedeix) un peix que es mossega la cua. En lloc de fomentar la riquesa en altres zones de la seva propietat, aquelles perifèriques on amb menys es viu igual de bé o millor, i que resoldrien molts dels problemes, ja que l'aglutinació de tot en un mateix lloc, normalment, genera manca de recursos. Un cop fetes les metàfores, anem a posar fets reals: no hi ha aigua a Barcelona, on es concentra un alt percentatge de la població catalana en un territori petit, per tant amb molta concentració de gent. La manca d'aigua provoca que els Senyors, aquells que haurien de garantir el benestar, senzillament optin pel furt, amagant-se en paraules de solidaritat, amb polítiques de fets consumats i, fins i tot, amb amenaces subtils vers els seus propis protectors del regne central. És ben cert que si fan l'obra i es gasten els diners, difícilment se'ls negarà que obrin l'aixeta, com opina un d'aquests Senyors, el noble senyor Zaragoza, que mostra tota la seva força i poder i el del seu territori. Tan és que en molts llocs no hi hagi cobertura, ni banda ampla, ni TDT, ni tren, ni moltes altres coses, no són un dret universal, però si que ho és el dret a la igualtat d'oportunitats, i això no existeix, però tan és, ja que l'únic important és que als Senyors no els falti de res, independentment de les conseqüències que això pugui tenir per la resta del territori, malgrat els consells d'alguns savis que els Senyors han consultat, potser, per fer veure als seus súbdits que es preocupen per ells. La realitat és que ni els han fet cas, ni a altres Senyors més petits i més propers al lloc que volen saquejar i que els han donat el mateix consell, primer, i després s'hi han oposat, però sabent que no es poden enfrontar en una guerra amb els grans Senyors.

Sort que sóc solter, ja que, sinó, com en l'època dels senyors feudals (en la que penso que ens tornem a trobar pel tarannà d'alguns que anomeno Senyors) encara em demanaran el dret de la primera nit!

I'm singing in the rain...

Sembla ser que, finalment, haurem d'agrair a alguna força superior (cadascú que esmenti la seva) que ha fet, de moment, que la situació que estem vivint arreu de Catalunya comenci a albirar un petit punt d'esperança pel que fa a l'aigua. Les pluges dels darrers dies, i sembla ser que en vindran més (tan de bo que sigui així) estan fent que els moments catastròfics que anem arrossegant des de fa uns temps esdevinguin estones dolentes. Hi ha un fet important, però, què no hem d'oblidar: dins aquest horitzó de petita esperança, hi ha uns problemes de base enormes i que no ens poden fer perdre de vista que el moment és greu, molt greu, que ens hem de conscienciar de que la política (doméstica em refereixo, o ciutadana si més no) d'estalvi d'aigua no només ha de continuar, sinó incrementar-se (no pensant que aquesta aigua servirà per alimentar camps de golf, sinó esperant que sigui perquè tothom tingui aigua per beure i els agricultors i gent que viuen de la terra per mantenir els seus conreus i ramats). Cal que tots seguim apostant per defensar la cultura de l'estalvi i, com no, també la nostra aigua, potser per viure millor, potser per evitar les singulars (per dir-ho eufemísticament) situacions que s'han produït els darrers dies.

Canviant de tema, personalment m'encanta que plogui, no ara, des de sempre i, no ho dubteu, dedicaré una breu estona, si no teniu por a un refredat us ho recomano, a cantar sota la pluja.

Tinc un somni...

Avui fa 40 anys de l'assassinat de Martin Luther King Jr., una persona que va marcar un abans i un després en la història dels drets de la raça negra en els Estats units i en tot el món. Altra gent ho va fer de maneres diferents (Malcolm X o el Black Power) però ell va agafar l'exemple de la manifestació no violenta, com Ghandi, del compromís amb la pau per arribar a aconseguir precisament això, un estat de convivència i un reconeixement dels drets de les diferents races que integren una societat. Fa uns anys vaig tenir la sort de viatjar a Nova York. Una de les coses que més em va impressionar d'aquella ciutat va ser, amb diferència, la quantitat de races i diferents formes de pensar que hi convivien i la forma en què ho feien, podríem dir que amb harmonia. Crec que la figura de Martin Luther King va ajudar d'una forma increïble a que això fos possible. Malauradament, con en tants altres casos, això no agradava un sector de la població. I van sorgir aquells instints primaris, agressius, d'aquests sectors. Va morir assassinat. He vist documentals que proclamen la inocència del teòric assassí ja que existeixen massa buits sobre com va poder fer-ho i parlen d'una trama o conspiració a gran escala. És evident que no tot deu ser veritat, però si que és cert que el poder establert dels EUA no veia amb bons ulls que les idees d'aquest pastor protestant calessin fons en les ments dels ciutadans de raça negra i estic segur que no van fer gaire (potser al contrari) per garantir la seva seguretat. Martin Luther King va ensenyar molta gent a somiar, ell mateix ho va dir "tinc un somni", jo només espero que els somnis, aquells que ens han d'ajudar a aconseguir aquell estat que anomenem pau, convivència... s'acompleixin i que no deixem de somiar.