Crisis, what crisis?

Un cop recuperada la normalitat, el pols a les ocupacions diàries i m'he posat al dia en alguns aspectes, he anat llegint, amb preocupació, les notícies que arriben via diaris, ràdio i TV sobre la crisi, desacceleració o com vulgui què es digui el que realment està passant. Més enllà de les paraules que serveixen per definir la situació, ens ha d'importar la situació en si. Veig cada cop més preocupació en la gent que m'envolta, la que conec que té negocis (botigues, petites empreses, restauració...) em parla de la poca afluència de clients i el poc volum de feina que van tenint i què, a més, encara disminueix més. Per una banda, només per una, té (per a mi) una vessant positiva, i és què les famílies s'estan adonant, ja seriosament, de la realitat actual i estan tornant a una cultura de l'estalvi que ha de portar a reduir, encara que de forma mínima, els efectes de la crisi a l'entorn familiar. El problema ve en que l'estalvi que això suposa es veu totalment superat per l'encariment de qualsevol producte relacionat amb les despeses que suporta una persona avui en dia: hipoteca, carburant, menjar.... i no permet una normalització de les economies domèstiques. Des dels entesos en economia ens parlen de mesures com estalvi energètic (ja que, ara per ara, parlar d'energies renovables queda lluny en el temps pel que fa a efectivitat energètica) per mi endavant, mentre no passi com amb la companyia d'aigües de Girona, que ja havia comentat en algun altre article que va pujar els preus per mantenir el seu volum d'ingressos al comprovar que els gironins havien baixat el seu consum gràcies a que havien previst mesures per estalviar aigua. Però hem de tenir clar que les mesures no només passen per les llars, passen per edificar una economia precisament evitant això, basar-la en els edificis, en el "totxo". Fomentar la inversió en I+D, que el sistema educatiu augmenti el seu nivell d'exigència enlloc de rebaixar-lo continuament, basar l'economia en el creixement de diferents sectors en lloc de només un de concret i, sobretot, no amagar la informació a la gent. Només és una suposició, però crec que si la gent estés informada des del principi del que passa i no s'anés amb evasives i continus canvis de rumb respecte a les declaracions públiques de la gent que regeix l'economia a nivell polític (els que estan en corporacions com el Banc Central Europeu o el Banc d'Espanya fa temps que avisen i encara pensen que la cosa pot anar a pitjor) tots els que estem patint els efectes de la crisi, és a dir tothom, potser estaríem prenent mesures més efectives al saber que encara no hem tocat fons, que el pitjor pot estar per venir, que ha petat ja alguna gran empresa però en poden venir més (un dia us explicaré, si us ve de gust, una història sobre una immobiliària)... Espero en propers articles poder parlar de què la situació és més optimista, però en fi, com dirien els Supertramp fa molts anys... Crisis, what crisis?

Wien (o canvi de xip i IV)

Avui ha estat dia de museus, exposicions i demés, un altre cop a carregar les cames i voltar amunt i avall per aquesta ciutat que ja abandono demà.

Ara, abans de passar la meva darrera nit aquí m'adono de l'important que és poder tenir uns dies per desconnectar, per descobrir coses noves que durant la resta de l'any no tens a l'abast... La visita d'avui al schonbrunn (no sé ben bé del tot si s'escriu així) també ha valgut la pena. L'havíem anat a veure per fora, ja que quan vam arribar ja estava tancat i avui l'he pogut visitar per dins. La veritat és que és espectacular, només una habitació d'aquest palau ja és com tot el meu pis! Després visita a l'òpera, hem pogut entrar a l'escenari i tot, un altre cop tot grandiós, només l'escenari fa 1700 m², així que ja us podeu imaginar la resta. Llàstima de que a l'estiu no es faci cap representació, m'hagués agradat veure i escoltar òpera en un entorn com aquest.

Acte seguit he aprofitat per anar a veure una exposició sobre Tuthankamon, interessant però potser una mica fluixa si es compara amb tot el que he anat veient aquests dies i, per rematar, visita al museu d'història natural. L'edifici en si ja mereix una visita extensa, però totes les coleccions, animals, fòssils, minerals, plantes... que hi ha allí són pràcticament inacabables. M'ho he pres amb calma i he anat fent, però penso que és una visita que hauria d'haver fet amb més temps o sense portar 3 monuments/exposicions abans.

En fi, demà ja torno cap a La Seu, així que s'acaben les cròniques des de Viena donant, un cop més, i no em cansaré de fer-ho, les gràcies a la Cris per haver-ho fet possible i pel tracte que m'ha donat tots aquests dies.

Wien, o canvi de xip (III)

Tal i com us vaig dir ahir, toca explicar la visita al camp d'extermini de Mauthausen. Des de Viena, vam agafar un tren direcció Amsteteen, canviant de tren per arribar, finalment a la població de Mauthausen. Un cop allí, una caminadeta de mitja hora per tal d'arribar al camp de concentració nazi, que va ser alliberat el maig de 1945. Com per encanteri, a mesura que ens anàvem apropant a l'indret, el cel es tornava més i més negre, com advertint-nos de les sensacions que ens produiria aquell lloc. Al principi res diferent d'altres fortificacions que hagués pogut veure però, a l'anar avançant, baixar les primeres escales que portaven als crematoris i cambres de gas la cosa va canviar radicalment. Un es pregunta fins a quin punt pot arribar l'ésser humà a odiar o no sé pas quin sentiment li pot portar a crear allò i, encara pitjor, a utilitzar-ho. L'estòmac se m'anava encongint a mesura que veiem alguns forns crematoris més, moltes dedicatòries a la gent desaparescuda allí, una exposició fotogràfica amb la història i fets ocorreguts en el camp, només en alemany però que les imatges il·lustraven de sobres, l'interior dels barracons on feien "vida", si és que es pot anomenar així... És impossible que ens posem a la pell de la gent que va viure i morir allí, ni tan sols a la dels seus familiars, de la gent que va deixar la vida treballant a la cantera portant pedres per una escala interminable en jornades de treball de durada indeterminada, de les execucions perquè si, perquè avui et toca a tu. La visita ha estat dura, però realment estic content d'haver-hi anat, de comprendre més enllà del que em pot fer veure una pel·lícula, una part, com a mínim, del que va passar aquells anys. Estic francament commocionat encara pel que he vist i sentit dins meu, i no crec que s'esborri mai, però ho prefereixo així, i també he descobert que molta gent va lluitar per sobreviure, per tornar a veure les seves famílies i que, malgrat molts no aconseguir-ho, la seva lluita, com la de molta altra gent, no va ser en va i va servir i serveix d'exemple a moltes generacions que hem vingut després.

Wien, o canvi de xip (II)

Ja fa un parell de dies que sóc a Viena, val a dir que l'experiència està resultant fascinant. Ahir, un tour a peu pels edificis més emblemàtics d'aquesta ciutat, Universitat, Ajuntament, Parlament... i un llarg etc. d'indrets a qual més bonic i que em van deixar les cames com per no tornar a caminar més, però ja hi haurà temps per descansar, ara toca gaudir de tots aquests llocs. Vam fer, també, el nostre primer àpat típic d'aquí, l'schnitzeln (si, si, amb totes aquestes consonants!!!), una mena d'escalopa arrebossada que, com a mínim la que vam menjar nosaltres, era d'enormes dimensions. De totes formes sembla que el plat més comú d'aquí sigui el kebab, ja que gairebé tot Viena fa olor a aquest tipus de carn.

A més, es pot constrastar la diferència cultural que hi ha amb el nostre país. Viena és una ciutat extremadament neta, però per molt d'hora que et llevis tampoc veus un servei de neteja circulant a totes hores, senzillament la gent no embruta gens, ningú (a excepció d'alguns estrangers) es passa un semàfor en vermell, tant si és conductor com vianant, la gent respecta el típic "deixin sortir abans d'entrar"... A La Seu tenim la sort de gaudir d'alguna d'aquestes característiques, com que els cotxes s'aturin en els passos de vianants, però val a dir que sento una sana enveja per alguna de les qualitats d'aquesta gent i que, m'agradaria, se'ns contagiessin una miqueta, ja que en sortim beneficiats. Tornem, però, al viatge, durant tot el dia d'avui hem fet trajecte en tren per anar a Mauthausen, el camp d'extermini que els nazis van crear en aquesta localitat. Us ho explicaré demà, quan hagi tingut temps de pair tot el que hem vist i sentit, amb les oïdes i amb el cor, en aquell lloc. Us asseguro que no deixa indiferent però, com us dic, això formarà part de la tercera part de les cròniques del viatge a Wien. Fins demà!

Wien, o canvi de xip

Avui, després d'unes setmanes plenes de bàsquet i bones vivències, però sense deixar de banda les altres ocupacions, em prenc uns dies de vacances. El meu destí: Viena. Ja tinc ganes d'arribar a Girona i agafar el vol que m'ha de portar a una de les ciutats, diuen, més boniques d'Europa (ja us ho explicaré al tornar, evidentment). Aviat vindrà el fet de carregar la maleta al cotxe, arribar a l'aeroport, una mica de cua per facturar la maleta i més o menys 3 hores de vol fins Bratislava, el meu primer destí abans d'agafar el tren fins a la capital austriaca. Realment, em fa il·lusió. Abans em prenia l'estiu com una manera de seguir fent feina i que, amb només canviar l'activitat que feia, ja descansava. He anat aprenent que uns dies de desconnexió total també venen molt bé i són, fins i tot, necessaris.

Un torna cansat de caminar amunt i avall sense parar, però segur que haurà valgut la pena. He d'agrair a la Cris, que ha estat tot l'any estudiant allà, la seva invitació a anar i tota l'ajuda que m'ha donat per tal de realitzar aquest viatge. En aquest moment, a només dues hores d'anar cap a l'aeroport, un ja comença a sentir que, de ben segur, serà una experiència enriquidora, d'aquelles que es recorden i que, com sempre dic, haurà valgut la pena. En fi, toca canviar el xip, apagar el telèfon (crec que cada cop en som més depenents i hem d'aprendre a fer-ho) i gaudir de tot el que ofereix una nova ciutat i una cultura, també europea, però diferent a la nostra. Si puc, us escriuré com em va, si no, al tornar us en faré 5 cèntims. Fins aviat

Paradoxa

Ahir estava conduint per la carretera, direcció Manresa. Res fora de l'habitual, volant, aire condicionat, música de fons... fins que va arribar un punt que em va sorprendre moltíssim: Un cartell que resava "si estàs conduint, mira la carretera". Automàticament em vaig quedar uns segons com en blanc. Òbviament vaig haver de llegir el cartell sencer i, acte seguit, els logos institucionals que han impulsat aquesta campanya: Generalitat de Catalunya i Servei Català de Trànsit.


Em pregunto com és possible un cartell com aquest? és evident que la gent el llegirà i, per tant, durant, com a mínim uns instants, no farà cas del que llegeix en el missatge degut al propi missatge! Si realment algun dia busco la definició de paradoxa segurament podria sortir com a exemple un episodi com aquest. Potser la gent que s'està en un despatx ideant campanyes com aquesta s'ho hauria de pensar una miqueta més i, potser, enviar el sentit del que volen expressar per ràdio, ja que en un cartell de no sé pas quants metres quadrats em sembla que no és, precisament, una bona idea, com a mínim, tractant-se del que volen transmetre, ja que si es volen evitar les distraccions amb un element que distreu... (i ja em permetreu que avui em repeteixi tant amb certes paraules) anem apanyats!!!

Summer is coming

Ha arribat, sembla, definitivament la calor. No sé si amb ella o no, també aquelles tempestes d'estiu que tant m'agradaven de petit i encara m'encisen ara, em deixen bocabadat mentre es succeeixen els llamps amb el so de la pluja caient sobre meu o sobre els teulats, la gespa, el terra... Amb l'arribada de l'estiu se m'obren, com cada any, altres oportunitats de fer coses que m'agraden, no necessàriament relacionades amb descansar i que em permeten, sobretot, retrobar-me amb molta gent que, durant l'any, no tinc l'oportunitat de veure sovint. Aquestes activitats m'han fet tenir una miqueta abandonat el bloc les dues darreres setmanes, però a nivell personal ha valgut la pena. Em queda una altra setmana, a partir de dissabte, que donarà pas a 5 dies de vacances, que tenen com a gran objectiu, desconnectar. Marxo sol, no em fa pas res, conec una persona al lloc on vaig, de fet li agraeixo enormement que em convidés a anar-hi i jo m'alegro d'haver acceptat. Sempre que algú ens diu que podem anar-lo a veure mentre està a l'estranger acostumem a dir que ho farem, però ens quedem a les portes de fer-ho la gran majoria de vegades. En desconec els motius, potser mandra, potser aquella empenta final pe decidir-se a fer-ho, la tant coneguda excusa del temps... en tot cas vaig decidir anar, cada cop estic més convençut de que ha estat una gran decisió. Això és el que dóna de si el mes de juliol, sense desconnectar del tot de la feina excepte els darrers dies a l'estranger. Amb els dies difícils que ens estan tocant viure aquests temps, penso que evadir-se una miqueta, no deixa de ser positiu, però no oblidem tocar de peus a terra, com a darrera reflexió, perquè els mesos (de fet 3 o 4 anys que venen) seran durs i caldrà veure com tornen (si tornen) algunes empreses després de les vacances i com es recuperen, si és que encara ja hem tocat fons, les economies familiars, municipals.... tant de bo la crisi també es prengui unes vacances!