Tal i com us vaig dir ahir, toca explicar la visita al camp d'extermini de Mauthausen. Des de Viena, vam agafar un tren direcció Amsteteen, canviant de tren per arribar, finalment a la població de Mauthausen. Un cop allí, una caminadeta de mitja hora per tal d'arribar al camp de concentració nazi, que va ser alliberat el maig de 1945. Com per encanteri, a mesura que ens anàvem apropant a l'indret, el cel es tornava més i més negre, com advertint-nos de les sensacions que ens produiria aquell lloc. Al principi res diferent d'altres fortificacions que hagués pogut veure però, a l'anar avançant, baixar les primeres escales que portaven als crematoris i cambres de gas la cosa va canviar radicalment. Un es pregunta fins a quin punt pot arribar l'ésser humà a odiar o no sé pas quin sentiment li pot portar a crear allò i, encara pitjor, a utilitzar-ho. L'estòmac se m'anava encongint a mesura que veiem alguns forns crematoris més, moltes dedicatòries a la gent desaparescuda allí, una exposició fotogràfica amb la història i fets ocorreguts en el camp, només en alemany 
però que les imatges il·lustraven de sobres, l'interior dels barracons on feien "vida", si és que es pot anomenar així... És impossible que ens posem a la pell de la gent que va viure i morir allí, ni tan sols a la dels seus familiars, de la gent que va deixar la vida treballant a la cantera portant pedres per una escala interminable en jornades de treball de durada indeterminada, de les execucions perquè si, perquè avui et toca a tu. La visita ha estat dura, però realment estic content d'haver-hi anat, de comprendre més enllà del que em pot fer veure una pel·lícula, una part, com a mínim, del que va passar aquells anys. Estic francament commocionat encara pel que he vist i sentit dins meu, i no crec que s'esborri mai, però ho prefereixo així, i també he descobert que molta gent va lluitar per sobreviure, per tornar a veure les seves famílies i que, malgrat molts no aconseguir-ho, la seva lluita, com la de molta altra gent, no va ser en va i va servir i serveix d'exemple a moltes generacions que hem vingut després.
però que les imatges il·lustraven de sobres, l'interior dels barracons on feien "vida", si és que es pot anomenar així... És impossible que ens posem a la pell de la gent que va viure i morir allí, ni tan sols a la dels seus familiars, de la gent que va deixar la vida treballant a la cantera portant pedres per una escala interminable en jornades de treball de durada indeterminada, de les execucions perquè si, perquè avui et toca a tu. La visita ha estat dura, però realment estic content d'haver-hi anat, de comprendre més enllà del que em pot fer veure una pel·lícula, una part, com a mínim, del que va passar aquells anys. Estic francament commocionat encara pel que he vist i sentit dins meu, i no crec que s'esborri mai, però ho prefereixo així, i també he descobert que molta gent va lluitar per sobreviure, per tornar a veure les seves famílies i que, malgrat molts no aconseguir-ho, la seva lluita, com la de molta altra gent, no va ser en va i va servir i serveix d'exemple a moltes generacions que hem vingut després.
1 comentari:
EP!
com es nota que tens molt temps lliure i l'aprofites per escriure lletres pels móns virtuals
Ens la veiem al capde de monitors si tot va benne
Publica un comentari a l'entrada