Galicia, la darrera escapada (i IV)

Dia final de l'escapada, aquest cop sortim de terres gallegues i ens endinsem a Cantàbria, per passar la nostra darrera nit a Santillana del Mar. Abans, parem una estona a Santander, per visitar el Castell de la Madalena, seu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i el seu entorn. Sembla que el bon temps, per fi, ens ha acompanyat i gaudim d'estones de tranquilitat a la vora del mar mentre veiem tranquiles embarcacions dormitejant prop de la costa.

Decidim, seguint un consell que ens havien donat, d'anar a Cabárceno, una mena de Museu de la natura, segons ens deien. Vam arribar tard, ja estava tancat, però el que vam poder veure era impressionant: paisatges feréstecs, amb animals passejant per extenses zones acotades per a ells (vam poder veure elefants movent-se per allà com qui no vol la cosa!). Ens vam quedar amb les ganes d'accedir-hi, però un altre cop serà!

Per fer nit teníem una reserva en un hostal de Santillana del Mar. No em canso d'aquesta població, ja és el quart cop què hi he estat i hi tornaria sense dubtar. Si no fos per la munió de botigues i restaurants un es sent en plena edat mitjana vagant pels carrers empedrats i envoltats de cases fetes de pedra amb molta història que contar. Com sempre es descobreixen coses noves, aquest cop vam poder entrar al museu de la tortura (un s'arriba a espantar de tot el què és capaç d'elaborar el ser humà per "fer justícia"!!!), una col·lecció d'estris dedicats a aquest "negoci" que imperava a Europa, basicament, i què, encara ara, es desenvolupa en alguns països.

Avui tocava una nova excursió, però aquest cop cap a casa. Ara, ja en el sofà i havent menjat alguna cosa mentre miro el partit del Barça contra Boca Juniors, m'adono de com passa de ràpid el temps i espero poder digerir totes les sensacions, indrets descoberts, experiències... i aprofitar-les, així com les bones estones passades al costat dels companys de viatge.

Galicia, la darrera escapada (III) La Fi del Món

Bones a tothom, en aquesta tercera entrega del nostre viatge a terres gallegues. Ahir ens vam proposar fer una mica de platja i, després, visitar La Corunya. El resultat, com era d'esperar, va ser què, després d'un parell de dies d'un temps acceptable vam sortir amb els banyadors i les tovalloles i es va posar a ploure, així què vam avançar la nostra descoberta de la Corunya. Després d'algun que altra peripècia per trobar una oficina de turisme, ens vam endinsar al centre històric, per mi no tan bonic com el de Santiago, però bonic a la seva manera, en diferents nivells d'alçada des de la plaça Maria Pita, la principal per anar pujant i veure diferents convents i casernes, acabant a la vora del mar en un Castell-museu arqueològic. Tornada cap al centre per diferents carreronets i, aquest cop si (suposo que no podíem marxar de Galícia sense fer-ho) vam fer una mariscada per dinar. Força bé la veritat, en un restaurant amb ambient típic i, important també, uns preus assequibles!

Vam decidir que no portàvem prou quilòmetres a sobre (avui ja estem pels 2500) i ens vam adreçar, qui ho havia de dir, a la fi del món; bé, de fet on el món antic considerava que estava la fi del món, el cap de Finisterre, o Fisterra com en diuen aquí, perquè amb el GPS anem bojos al no coincidir els noms amb els que nosaltres coneixem! (tot i això sort d'aquest aparell). Un altre cop una visita que ha valgut la pena, tot el paisatge de camí cap allà i les vistes un cop arribats van fer que ens oblidessim del cansament de tant cotxe i caminar i prendre'ns una estona d'ensimismament. Mirant l'horitzó, un s'adonava de perquè aquell lloc rep aquesta denominació (qui s'anava a esperar que la terra fos rodona?). De tornada a Malpica, el lloc on dormíem, no podia faltar una petita aturada per veure de prop els hórreos, petites construccions elevades que servien de magatzem o graner i molt característiques d'aquestes terres. A l'arribar, sopar en un altre local molt agradable i a preparar-nos per fer més quilòmetres encara, camí de Santander i Santillana del Mar, la nostra darrera etapa abans de tornar a casa. Així què, després d'haver estat a la fi del món, demà arribarà, també, la fi d'aquesta petita crònica.

Galicia, la darrera escapada (II)

Aquesta nit hem descansat a Malpica, prop de La Corunya, un poblet costaner força tranquil i que serà la base d'operacions de lasegona etapa del nostre viatge. El segon dia a Santiago va passar per un petit viatge a Vilagarcia de Arousa, a veure l'oceà, les rías, menjar una mica de peix, marisc, com no, i conèixer una mica els poblets del recorregut entre la ciutat del Xacobeo i Vilagarcia, seguint el recorregut que ens va elaborar el José Miguel, natural d'allí.

El verd de Galicia té una tonalitat especial, com aquella que va agafar la nostra ciutat i el seu entorn els mesos en que no va parar de ploure, però que nosaltres ells tenen de forma continuada.



Després, visita a la Illa d'Arousa, unida a la Península per un pont considerable. Força bonica la veritat, platges llargues i poc massificades i molt espai protegit de bosc per caminar i perdre-s'hi una estona. Per sort aquest dia ens va acompanyar força el temps!



Ahir, abans d'abandonar definitivament Santiago, vam fer una petita visita al Monte do Gozo, el lloc des d'on els pelegrins veuen, per primer cop, la silueta de la ciutat i la seva Catedral, el destí final del seu viatge. Durant el trajecte, com no, moltíssima gent realitzant el camí de l'apòstol segurament ja amb aquella sensació de què els faltava molt poc per arribar davant les portes de la ciutat que marca la fi del seu viatge.



Un cop a La Corunya, el nostre primer destí va ser la Torre d'Hèrcules, un far enorme construït el S. XVII sobre la base i aprofitant les estructures d'un d'anterior far aixecat pels romans. És força espectacular, així com tot el terreny que l'envolta. La visita a l'interior permetia, un cop a dalt, una vista privilegiada de la ciutat, el mar i el poder imaginar ser vigilant per uns moments, esperant que aparegués algun vaixell a la llunyania.



Avui ens toca visitar el casc antic de la ciutat, què tothom ens ha descrit com a molt recomanable, així com fer una miqueta de platja, també toca! Ja us aniré explicant.

Galicia, la darrera escapada

Han arribat els dies que teníem planejats una petita colla per fer una escapada (com l'any passat a Escòcia, però aquest any més a prop). El destí escollit: Galícia. Després de sortir de Lleida i fer una petita visita a Logronyo, on vam poder sopar amb gent què feia temps què no véiem i gaudir, així, d'una part de la gastronomia típica de la zona de Laurel (molt recomanable, sincerament), vam seguir el camí ahir cap a Santiago de Compostela, on tenim previst de passar dos nits abans d'emprendre ruta cap a La Corunya. La ciutat ens va rebre amb pluja constant (crec què tenim la "virtut" de portar el mal temps allà on anem de vacances!) però amb tota la seva bellesa vista amb una òptica diferent, com més propera, com si la pluja ens anés impregnant de l'esperit d'aquesta bonica ciutat. En aquest moment tenim posada la tele i escric mentre esperem que el Guillermo Díez Canedo comenci a barallar-se contra les aigües del canal de slàlom de Pekin, on esperem què, a més del seu esforç brilli, també aquella mica de sort necessària en tot aquest tipus de proves.



La Catedral i tot el seu entorn em van agradar molt, com també el Parc de l'Alameda. Avui toca visitar més aquesta ciutat i, després, anirem cap a Villagarcia de Arousa, ja us aniré explicant com ens va al Roger, Gerard i a mi en la segona entrega de la nostra escapada!

Gustavo Cieslar

Avui m'he trobat amb una història d'aquelles que donen què pensar, una persona (ara ja en són 2) que està complint el seu somni a base de tenacitat, de superar petits entrebancs (i de no tan petits), de fer camí, mai més bendit. El Gustavo va comprar-se, un dia, una petita moto (125 cc) per tal d'anar de vacances uns dies, 20 concretament. La cilindrada de la moto sembla que no doni per gaire però, mentre anava per la carretera, el seu somni de molts anys, donar la volta al món, anava prenent forma dins la seva ment dient-se "si torno, no el faré mai realitat". Així què, quilòmetre a quilòmetre, va sortir d'Argentina l'any 2003. 6 anys després continua fent realitat aquella idea. Ha passat per multitud de països, continuo sense entendre com aguanta la moto! A Barcelona va conéixer una noia alemanya que ara és la seva dona i que l'acompanya en el viatge, ella també amb una moto. Us poso l'enllaç al seu web, per si hi voleu fer una ullada. De fet, sembla ser que les darreres notícies ens diuen què ara ja són 5 les persones que estan devorant asfalt camí del seu destí final, Austràlia.



Quan veig exemples com aquest m'adono que, sovint, enterrem dins la nostra ment un gran nombre de somnis, potser per temor a no poder-los realitzar, potser per por a quedar-nos a mitges, però sempre hi ha persones que porten endavant petites o grans proeses plenes de sentit aventurer. Tot i això, tot i no portar a terme segons quins pensaments que, en un moment o altre ens han rondat per la ment, continuo convençut que, a la nostra manera, també tirem endavant els nostres petits, humils si voleu, somnis, aquells que ens fan sentir realitzats, alguns potser no premeditats i que ens hem anat trobant pel camí que se'ns ha anat traçant al davant, però igual de vàlids i de la mateixa manera capaços de fer que, quan mirem enrera, poguem veure que els quilòmetres virtuals que hem recorregut se'ns mostrin al davant com una gran experiència vital que tenim a mitges encara i que hem de seguir donant gas.



L'experiència del Gustavo ens ha de fer reflexionar per no defallir a l'hora de fer realitat aquells petits pensaments que ens ronden pel cap, que ens fan sentir aventurers aparcant, de vegades, el què ens envolta, sense treure-li importància, però donant-ne a aquestes petites coses que de ben segur, donen més salsa a la vida. Per sort, tenim persones com el Gustavo que ens recorden que es poden portar a terme agafant la nostra moto (ni que sigui virtual) i fent els quilòmetres ue calgui.

Aneu amb compte!

Avui comença un nou èxode massiu d'automòbils per les carreteres catalanes (i de tot arreu), així que només desitjar a tothom que hagi d'agafar el seu vehicle ue pasi unes bones vacances, però que l'important és arribar, més tard o més d'hora, però arribar. Segur que la gran majoria haurem perdut un ésser estimat a la carretera, aixi que, el millor, és senzillament no formar part de les estadístiques negatives que any rera any acumulen les nostres carreteres.

Es preveuen centenars de milers de cotxes a les carreteres, cues en segons quins sectors, així que aprofitem les estones de descans recomanades, evitem les distraccions i planegem la ruta i els horaris per evitar els nervis i precipitacions de darrera hora. Un cop dit això, per a tots aquells que us agafeu vacances aquests dies... divertiu-vos, aprofiteu, desconnecteu, apreneu dels llocs on aneu, mengeu plats típics... però, sobretot, pel que més vulgueu, torneu tots, no volem trobar a faltar a ningú, així que, aneu amb compte!