dimecres, 16 de desembre del 2009

Moltíssimes gràcies

Un dia qualsevol
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alé
per afirmar una presència d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins esdevenir roca
i clamaré amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
Miquel Martí i Pol
Moltes gràcies a tots/es pel suport rebut.

divendres, 25 de setembre del 2009

Realment ha estat bé...

Aquest mes estan passant moltes coses, algunes de molt bones i unes altres de poc agradables i que costen de digerir, però que ara no venen al cas (potser em vindrà de gust explicar-les més endavant). Avui es tracta de fer un petit homenatge, molt més que merescut, al Ramon Alsina i tota la seva tropa, els que han fet d'El Celler, un lloc de referència a la meva vida social aquí a La Seu, un espai de trobada amb els amics, amb la gent que ha vingut de fora a veure'm i conéixer la ciutat que tan bé m'ha acollit, un lloc on sempre, SEMPRE, m'he trobat ben atés i com si fos a casa, amb aquells detalls de "bogeria" controlada del Ramon, el bon menjar (sempre ens quedaran els pinxos!!!), l'excel·lent tracte, el sentir-te, per sobre de tot, bé des del precís instant en que travessaves la porta i entraves en aquell petit món decorat amb fotos dels seus viatges per l'Àfrica o, fins i tot de vegades, dibuixos fets pels propis clients (encara recordo la iniciativa de les postals de nadal). Entrar allí sabent que hi ha algú que ha decidit epr tu el que menjaràs i que en el 99% dels casos encerta!. Sempre he sortit d'allí com si hagués tingut una estona on tot l'exterior s'hagués oblidat i entrés en un univers paral·lel on les coses són més fàcils.


He tingut la sort de gaudir durant 10 anys de la companyia de gent que, ara, ha decidit dirigir la vida cap a una altra direcció. Només us puc desitjar la més gran de les sorts, que trobeu el que ara mateix estue buscant i, sinó, que trobeu el sol fet de saber què esteu buscant, de vegades tan o més important que el fet primer. Des del fons del cor (i, també, per què no dir-ho, del meu estòmac que sempre ha agraït les visites), trobaré a faltar tot el que he tingut l'oportunitat de viure allí dins. Avui hi he estat, potser per darrer cop abans que la nova direcció, a la que desitjo la millor de les sorts, agafi el local. He sentit una mica de buidor mentre disfrutava, segurament, del darrer àpat en companyia del Ramon i els seus. Espero contribuir, amb el temps, a compensar tot el que heu fet per mi durant aquests anys. Fins molt aviat. Realment i, com diu el lema del local, ha estat bé!

dissabte, 20 de juny del 2009

Cami de Roma (II part o la ciutat dels Smart)

Avui ha estat un dia ple d'indrets, uns més coneguts, altres que no surten en els plànols, però tots amb un encant força especial. Hem començat la ruta ben aviat, després d'esmorzar, cap a la font del Tritone i després altre cop cap a la Fontana di Trevi, aquest cop de dia. Qui em coneix sap que m'encanta l'aigua, no sabria descriure ben bé les sensacions que em produeix però em podria estar hores i hores mirant com va rajant, com passa d'un indret a l'altre mentre segueix el seu cami cap a una altra banda encara que sembli que estigui alli eternament. Tot i això calia seguir fent cami, aixi que hem tirat la tradicional moneda i cadascu ha formulat el seu no menys tipic desig que, com tots, tan de bo s'acompleixi! Seguint els carreronets, allunyant-nos una mica del que ja haviem vist i del que marca el plànol, per tal de descobrir nous secrets en aquesta ciutat, hem acabat per arribar al Panteo. Aquest edifici era una de les meves debilitats abans d'arribar a Roma i s'han confirmat les meves expectatives. Un es pregunta com punyetes s'ho feien per construir tot això, amb els mitjans dels que disposaven, però la questio (recordeu que estic escrivint amb un teclat italià i em falten signes de puntuacio) és que ho aconseguien i la seva obra, que ha perdurat en molts casos en el temps, té la virtut de meravellar-me. Certament: impressionant. Un es queda bocabadat mentre el gran ull de bou t'il.lumina i et vigila des de dalt. La seguent parada ha estat el castell de St. Angelo, una altra obra circular, com el Panteo, que ha sortit darrerament, com gran part d'alguns indrets de Roma, en la pel.licula Àngels i Dimonis. Realment aquesta gent, tant els antics romans com els del renaixement, tenien ganes de fer pencar tant els seus arquitectes com els obrers, ja que fer construccions circulars no devia ser la cosa més senzilla del mon precisament! Ens quedava encara, però, el plat fort del dia: la Ciutat del Vaticà. Per desgràcia no hem pogut veure la Capella Sixtina, ja que tancava a les 16 h i demà fan festa, peròo hem pogut gaudir de la resta. La columnata de la Plaça et deixa sense paraules, com si et volguès abraçar, portar-te cap a dins. Necessites temps per anar paint tot el que vas veient i el Vaticà no és el millor lloc, ja que cada detall, cada cantonada, et porta a un nou descobriment. Hem pujat a la cupula de la Basilica on, desrprés de pujar mès de 500 escales la vista recompensava tot l'esforç emprat en arribar-hi, malgrat els peus ja començaven a protestar per les jornades que els fem passar. La ciutat de Roma es mostrava davant nostre esplèndida, sense rastre d'aquesta bruticia que et pots trobar pels carrers o d'algunes cases amb la pintura en mal estat, que pot semblar que malmetin la sensacio que et produeix però que en el cas de Roma només aconsegueix que fomentar el seu encant. Després ha arribat el torn de la basilica, et deixa sense paraules, quina immensitat i alhora quina riquesa i abundància de detalls! Si li sumem el respecte que es respira, sigui un creient o no, dins del recinte, les sensacions son encara més fortes i evidents. Ja de tornada, avui no l'hem encertat excessivament en el lloc per sopar, però no podia ser tot perfecte! Ara, ja a l'hotel i sabent que demà a la tarda ja torno cap a casa, i malgrat les ganes de descansar, només penso en poder aprofitar les hores que em queden en aquesta ciutat tan impressionant. Ja us diré el què quan estigui a La Seu! I el titol, preguntareu, perquè la ciutat dels Smart? és una passada, jo diria que, de cada 5 cotxes, un és el model ForTwo d'aquesta casa, aparcats per tot arreu, fins i tot en els carreronets més indòmits! En fi, com a minim els caben dos cotxes per plaça d'aparcament!

Cami de Roma!


El primer que pensareu és el perquè de l'accent que falta en el titol (i en aquesta mateixa paraula) però aquests teclats italians no tenen accents per les "i" (de fet si, però oberts). Una de les curiositats d'aquest pais (ja hi tornem a ser.... :p ) on vaig arribar ahir. L'altra cosa que podeu pensar és que ja podia haver anat a parar a Roma un mes abans!!! La veritat és que diuen que més val tard que mai, aixi que aqui estem! Ahir vam caminar més de 9 hores. Va tocar la part més antiga: fòrum, Colosseu, Circ Màxim... i després una visita realment espectacular pels diferents carrers i carreronets del Trastevere, on vam sopar, i que tenen tots un encant especial. Pel que fa a la Roma imperial, la que estudiàvem ja fa uns quants anys en els llibres d'història i els d'art, val a dir que impressiona. Alguns dels monuments no estan en un estat excessivament bo de conservacio (tampoc hi ha accents tancats per les "o"!!!) però ets capaç de respirar un cert aire a l'època que vivien i et pots fer la idea del que costava construir tot allò i de la importància que tenia Roma durant molts i molts anys. El Trastevere també brutal. L'ambient, els colors, cada una de les diferents cases... vam sopar en un local molt agradable i, realment, la pasta té un altre sabor!!! De tornada a l'hotel vam poder fer una breu visita nocturna a l'exterior del Panteo d'Agripa i a la fontana di Trevi i la del Trito, llocs als que avui prestarem més atencio. En tot cas una primera presa de contacte molt engrescadora i avui, amb la visita a aquests darers llocs, més el castell de St. Angelo, Vaticàa... també promet! Per fi algun cami m'ha portat cap a Roma i ara toca aprofitar-ho, ja tindré temps per descansar demà a l'avio abans de tornar cap a casa! (tot i això tinc ganes de trobar un teclat per escriure correctament el català!!!)

dimecres, 27 de maig del 2009

Un altre cap de setmana brutal

Hola a tots, realment fa molt de temps que no escrivia i, com ja vaig exposar en algun altre article, les excuses poden ser moltes! Francament vaig una mica liat, però sempre hauria de trobar un espai de temps per poder dedicar-me a expressar el què em passa pel cap. En fi, més val tard que mai diuen!!! Aquest cap de setmana es va celebrar la segona edició de l'Escanyabocs. En el seu moment crec que va ser una aposta encertada, la implicació de la gent ha estat brutal i el resultat s'ha traduït en molta gent participant i col·laborant, de fet, moltíssima. S'ha arribat als 700 participants i, per mantenir la tradició, jo n'era un d'ells. El cap de setmana va començar dijous, amb la projecció i explicació en la nit del viatger per part de la Lluïsa Silla de com es desenvoluparia la curs d'orientació. Malauradament, tot i estar apuntat, no la vaig poder fer ja que em va tocar complir en una altra banda, espero poder-la fer l'any vinent! Al matí de dissabte va tenir lloc el Tri Raid, amb una participació molt nombrosa malgrat el temps no va acabar d'acompanyar i feia témer una edició passada per aigua com la de l'any passat, de fet la gent ja parlava de "l'ofegabocs"!!! per la gran quantitat de litres que van caure el 2008. En tot cas vaig repetir la meva participació a la Vertical Quiri. Com he pogut assaborir en totes les proves que s'han desenvolupat durant dissabte i diumenge, l'ambient era extraordinari. La gent t'ajuda, et dóna consells, t'esperona... és impressionant. Enmig de tot això va arribar el moment de la sortida. Aplaudiments per tothom ja només sortir!!! Tot i haver-la fet l'any passat i recordar certs indrets, sempre descobria alguna cosa nova durant la pujada. El paisatge és espectacular, evidentment les vegades que aixecava el cap de terra! Poc a poc els minuts anaven passant, les pendents es feien més evidents i el cansament més palès. La típica rampa al bessó, unes ganes d'arribar brutals i, finalment, es comença a sentir en la llunyania un esquellot repicant. El cap diu "endavant!", les cames continuen fent aquell "vinga, un esforç més!" i, pas a pas, l'esquellot i els crits d'ànim dels organitzadors i gent que ja ha arribat es senten cada cop més a prop. "Qui fos a dalt ja...". Finalment, darrera ascensió, som 3 companys que hem trobat un ritme similiar. Un darrer esforç i, com les altres vegades que poses el cos a prova, una satisfacció indescriptible que t'envaeix a mesura que vas recuperant l'alè. Mirant el cronòmetre vaig veure que havia aconseguit millorar el temps de l'altra vegada. De baixada, comentaris amb tothom, ànims per la gent que encara pujava, resum de la jugada... tot plegat sensacions, que són el que queda i el que més agrada de recordar.

El diumenge vaig poder seguir tota la logística de la Pedalada i la Marxa Nòrdica. Com en el meu cas, els participants arribaven cansats però amb una brillantor especial als ulls, la d'haver-se superat, la de sentir-se bé.

Ho he fet en cada aparició, en cada escrit, però no em canso de donar les gràcies als clubs i a les persones que els formen per l'organització i el resultat, així com al David Vallvé, el Sergi Teba, el Ricard Parès, el Guti... i tots els membres de Tupedala, Centre Excursionista de Catalunya, XinoXano Orientació, CEFUC i UEU, així com a Grifone pel seu suport. A tots vosaltres moltes gràcies!!! He tornat a passar un cap de setmana brutal.

divendres, 6 de març del 2009

Sort que ho posen fàcil! (o viu la teva aventura)

Avui he estat un aventurer, un intrèpid explorador! És evident que exagero una miqueta però ha estat curiosa la meva expedició a la burocràcia més incerïble: He intentat donar de baixa un número de mòbil. Us explicaré l'odissea, un cop encara no he acabat amb tots els tràmits que m'han indicat (de forma molt amable, això si) que havia de fer. En primer lloc, com a bona persona no informada, he anat a la botiga Movistar. un cop allí m'han fet saber que una alta la poden tramitar, però una baixa no, que per això he de trucar al número d'atenció al client. En aquest moment, com en una bona aventura de novel·la barata, encara no sabia el que em vindria a sobre, senzillament (pobre il·lús) pensava que amb una trucada ho sol·lucionaria. Acte seguit he fet la trucada. Primera petició de dades personals per, un cop acabat tot, dir-me que no els corresponia a ells i que em passaven a un altre departament. Després de una bona dosi d'espera al telèfon sentint diverses musiquetes que més val no recordar, m'ha tornat a sortir la mateixa persona per dir-me que ara no em podien atendre i que podia esperar o trucar més tard. Creia que la meva aventura seria massa agosarada si era capaç de fer una altra trucada, pel que he decidit esperar. Miraculosament, llavors m'han atés amb una certa celeritat en el temps. He aconseguit parlar amb el següent departament, on m'han seguit informant prèvia notificació, un altre cop, de totes les meves dades i, també i per segona vegada, perquè em volia donar de baixa. Arribats en aquest punt, més aventura! per telèfon no poden solucionar res, he d'escriure una carta, no val el fax ni el correu electrònic. En la carta, endevina endevinalla... he de fer constar les meves dades, la data, el número del telèfon que vull donar de baixa i el motiu! Ara ve el millor. El fet de jo enviar la carta i haver fet la trucada i donar totes les meves dades 3 vegades no implica que seguiré rebent facturació fins que ells la rebin i ho tramitin (un període de 15 dies han comentat). Encara hi ha més: he pensat, innocent de mi, que si feia la carta amb avís de rebut tindria la certesa de que l'han rebuda, amb data i ho haurien de fer més ràpid però, és clar, ells no tenen una persona per rebre, simplement un apartat de correus. No sé si això val per les cartes amb avís, però i si no van al seu apartat més que un cop per setmana? i si ho fan un cop al mes? sovint critiquem l'administració pública (segurament hi haurà qui deixarà el seu comentari per aquí, té tot el dret a fer-ho) però l'empresa privada no crec que solucioni precisament el tema burocràtic.

Aquesta ha estat la meva petita aventura, suposo que molts de vosaltres n'heu viscudes de similars (donar-se de baixa del Digital, canvi de domicili i, per tant, també de l'ADSL i la posterior alta...) petites odisees que fan la vida més entretinguda segur! Gràcies, Telefònica, per aquests moments que fan la vida més entretinguda!

dilluns, 16 de febrer del 2009

Somnis

Bonica paraula. Normalment, quan es succeeixen mentre estàs despert, et fan veure possibles "realitats", algunes d'inassolibles, altres probables, algunes ben properes. Per desgràcia, aquelles que veiem més lluny són les que desitgem amb més força, aquelles on, per petita que sigui l'escletxa que et permet veure una miqueta de llum, t'hi aferres amb més força. Sovint podem caure en la desesperació en veure que aquestes fites no arriben, no s'aconsegueixen però, a mi, m'il·lumina la mirada el sol fet de pensar que, potser algun dia, pot passar. Sempre m'han dit que toco molt de peus a terra, se'm defineix com una persona racional, però us asseguro que aquestes estones, òbviament d'aquelles poques que passen quan estic sol, les agraeixo d'allò més. No em malinterpreteu, sóc enormement feliç amb la vida que porto, m'omple en gairebé tots els sentits, però com l'ésser humà sempre vol una mica més, em permeto algun moment de somiar despert i, com no, de somriure perquè si, perquè toca, perquè val la pena deixar-se anar de tant en tant (ni que sigui una miqueta) per transportar-te a una altra realitat, evadir-me per un moment. Molta gent em pregunta com, fent tantes coses, no m'estresso i arribo a tot arreu. Crec que moments com aquests en són la clau i, malgrat de vegades aquest somnis no es tornen realitat, les sensacions que provoquen fan que el sol fet que et passin per davant dels ulls valgui la pena, encara que algun cop et puguin portar a una reacció de desesperança, el poder "viure" encara que sigui a partir d'un petit viatge de la ment aquests moments, compensa de forma irrefutable aquest handicap. Benvinguts siguin, doncs, els somnis, aquelles persones que els viuen, senten i els intenten fer reals per aconseguir, que de tot el que ens envolta, se n'extregui un significat molt més enllà del que simplement perceben els nostres sentits i, sobretot, benvinguts siguin els actes i les persones que provoquen aquests somnis.

diumenge, 25 de gener del 2009

Posant a prova el cos (o Traça Muga '09)

Ho sé, hauria d'haver fet estiraments, tants cops recordant-ho a jugadors, jugadores, alumnes... i jo no ho he fet, però les agulletes que puguin sortir entre aquesta nit i demà han valgut la pena. Avui he anat a la cursa popular de raquetes de la Traça Muga 09, hi hem anat amb l'Albert, però allà ens hem trobat amb un bon grapat d'amics, coneguts, que esperaven, com nosaltres, el moment de començar les diferents proves que els organitzadors, tota la gent de la UEU, encapçalada pel Xavi Escribà, el Santi Mallol i un gran nombre de col·laboradors, havien preparat. La veritat és que ho han tingut magre, les condicions climatològiques no han acompanyat els darrers dies i aquest matí, ben d'hora, han hagut de repetir la feina que ja havien acabat amb anterioritat. Jo els estic molt i molt agraït. Tot el que fa referència a la logística ha funcionat a la perfecció. Pel que fa a mi, m'he calçat unes raquetes de neu per primer cop i l'experiència ha valgut la pena. El recorregut ha començat de forma suau, amb més de 200 persones preparant les nostres cames per a la part dura. A mesura que anàvem avançant tots hem trobat el nostre ritme, passejant entre arbres i gaudint d'un espectacle natural que tenim la sort de viure i que no sempre apreciem en la seva mesura. Al principi pensava, "doncs això no és tan dur!" s'ha de dir que puc arribar a ser una mica innocent... en tot cas, ha arribat la primera pujada, i quina pujada! Aquí si que el cor s'ha posat a bategar amb força per fer que tot el cos funcionés a tope. Han desaparegut els boscos i, davant nostre, s'ha obert una muntanya amb la perspectiva de les petjades deixades pels que han passat davant nostre. Una raqueta descordada, algun enfonsament en la neu, però hem fet el primer cim, conscients ja de que encara ens quedaria alguna cosa més abans de tornar a baixar. La segona pujada no se m'ha fet tan dura i he pogut augmentar cada cop més el ritme, fins que ha arribat el moment de baixar. Encara quedaven forces i la baixada ha estat ràpida, tot i que he arribat a la meta força trinxat! Com sempre en aquestes situacions, la sensació que et dóna es força indescriptible, però sobretot, malgrat el cansament, és de benestar. Les cares de satisfacció s'han anat succeint durant tota la jornada, era igual si es trigava més o menys, tothom que ha participat agraïa amb el seu gest l'esforç de l'organització. Jo ho torno a fer ara, gràcies a tots!

dilluns, 19 de gener del 2009

Fins sempre

Avui molta gent ha rebut una notícia d'aquelles que no vol sentir mai, el Paquito ens ha deixat. El Paquito, un segon pare per a molts, un tiet per a d'altres, un amic, una persona excepcional. Crec que és el millor que el podria definir, el Paquito era, per sobre de tot, una bona persona, d'aquelles que et deixen emprempta quan les coneixes i les veus actuar.
Mai li he sentit una paraula per sobre d'una altra, sempre col·laborant de forma constructiva, sempre disposat a donar un cop demà, sempre amb el sentiment d'una persona que vivia per tot el que feia i tot el que feia tenia una vida especial gràcies a ell. Puc dir-ho, he tingut la sort de conéixer-lo i veure tot allò bo que una persona pot arribar a ser: un exemple per als demés, sempre amb fets molt senzills, camuflats, però com he dit abans, deixant emprempta.
Has ajudat a fer gran el futbol a La Seu i n'has exportat una marca, en forma de saber fer les coses, per tot arreu on has anat.
Gràcies Paquito, fins sempre.

diumenge, 4 de gener del 2009

Quin ensurt!

Déu n'hi do. Avui m'he despertat bastant abans d'hora. Cap allà a les 6, i em costava tornar a dormir. He aprofitat una mica el temps i he llegit, a l'espera de tornar a agafar el son. Finalment ho he aconseguit però, abans, una extranya tremolor ha fet trontollar lleugerament la casa. Al principi he pensat "què bèsties els veïns, i en diumenge!" (ja em perdonareu), però ben aviat he notat que allò no podia ser obra de l'ésser humà, com a mínim aquí on vivim.

Ha estat un petit terratrèmol, res alarmant però s'ha fet notar. Si fem cas de l'estadística n'hi han hagut uns 40 a l'Alt Urgell durant tot el 2008 però fins avui jo no n'havia notat cap. Malgrat ser d'una intensitat molt baixa en l'escala Richter (2,6 graus) s'ha fet notar i m'ha allargat l'insomni una miqueta, què voleu què us hi digui, millor que fets com aquests siguin poc habituals!

Finalment he acabar per conciliar el son, fa temps m'era impossible, un cop m'havia despertat, de tornar a dormir. En els darrers mesos, suposo que per cansament, el cos es deixa anar i acaba per demanar una estoneta més de repós, benvinguda sigui!

En tot cas, suposo que haureu notat la sotragada, i que l'ensurt haurà estat compartit amb molta gent de la ciutat i la comarca. Sempre veiem aquests fets com a coses llunyanes, que només passen en altres països i que tenen conseqüències, en algunes ocasions, catastròfiques. Suposo que ens podem alegrar de que només hagi quedat com una anècdota, en tot cas, quin ensurt!

divendres, 2 de gener del 2009

M'ha agradat



Tot just després de començar l'any i enmig d'unes dates que no m'acaben d'agradar (aquestes són unes festes en que acostumes a pensar més en els que no hi són i que s'han comercialitzat en excés, però d'això potser ja en parlaré un altre dia) he aprofitat per llegir. Feia algun temps que no ho feia i això que m'encanta. L'escollit aquest cop ha estat l'any dels francs de l'Albert Villaró. Crec que és el primer cop que llegeixo un llibre del que en conec l'autor. En quant a la lectura, m'ha agradat, de fet m'ha agradat molt. Ha estat una vivència evocadora de temps passats, de formes de viure diferents, però de pensaments que es podrien portar a l'actualitat, de reaccions humanes, no sempre políticament correctes, però molt humanes. La descripció del que veu i fa el protagonista, Dacó, és alhora planera però intensiva. M'ha agradat l'ús de certes dosis d'humor combinades amb estones de crua realitat.


Aquest cop podré donar les gràcies personalment a l'autor per les bones estones que he passat mentre devorava el llibre, mentre ja penso en quin serà el proper dels que em queda per llegir. Segurament el darrer del Carlos Ruiz Zafon, que em va regalar la Dolors i que, si és similar a l'anterior del mateix escriptor, l'ombra del vent, ja haurà valgut la pena.


En tot cas us recomano l'any dels francs (i que consti que no us en faig propaganda eh? sense que em senti l'Albert, si algú el vol llegir li deixo).


En fi, bon any a tots els que m'aneu seguint de tant en tant. Tan de bo alguns dels meus relats us ajudin a que així sigui.