Posant a prova el cos (o Traça Muga '09)

Ho sé, hauria d'haver fet estiraments, tants cops recordant-ho a jugadors, jugadores, alumnes... i jo no ho he fet, però les agulletes que puguin sortir entre aquesta nit i demà han valgut la pena. Avui he anat a la cursa popular de raquetes de la Traça Muga 09, hi hem anat amb l'Albert, però allà ens hem trobat amb un bon grapat d'amics, coneguts, que esperaven, com nosaltres, el moment de començar les diferents proves que els organitzadors, tota la gent de la UEU, encapçalada pel Xavi Escribà, el Santi Mallol i un gran nombre de col·laboradors, havien preparat. La veritat és que ho han tingut magre, les condicions climatològiques no han acompanyat els darrers dies i aquest matí, ben d'hora, han hagut de repetir la feina que ja havien acabat amb anterioritat. Jo els estic molt i molt agraït. Tot el que fa referència a la logística ha funcionat a la perfecció. Pel que fa a mi, m'he calçat unes raquetes de neu per primer cop i l'experiència ha valgut la pena. El recorregut ha començat de forma suau, amb més de 200 persones preparant les nostres cames per a la part dura. A mesura que anàvem avançant tots hem trobat el nostre ritme, passejant entre arbres i gaudint d'un espectacle natural que tenim la sort de viure i que no sempre apreciem en la seva mesura. Al principi pensava, "doncs això no és tan dur!" s'ha de dir que puc arribar a ser una mica innocent... en tot cas, ha arribat la primera pujada, i quina pujada! Aquí si que el cor s'ha posat a bategar amb força per fer que tot el cos funcionés a tope. Han desaparegut els boscos i, davant nostre, s'ha obert una muntanya amb la perspectiva de les petjades deixades pels que han passat davant nostre. Una raqueta descordada, algun enfonsament en la neu, però hem fet el primer cim, conscients ja de que encara ens quedaria alguna cosa més abans de tornar a baixar. La segona pujada no se m'ha fet tan dura i he pogut augmentar cada cop més el ritme, fins que ha arribat el moment de baixar. Encara quedaven forces i la baixada ha estat ràpida, tot i que he arribat a la meta força trinxat! Com sempre en aquestes situacions, la sensació que et dóna es força indescriptible, però sobretot, malgrat el cansament, és de benestar. Les cares de satisfacció s'han anat succeint durant tota la jornada, era igual si es trigava més o menys, tothom que ha participat agraïa amb el seu gest l'esforç de l'organització. Jo ho torno a fer ara, gràcies a tots!

Fins sempre

Avui molta gent ha rebut una notícia d'aquelles que no vol sentir mai, el Paquito ens ha deixat. El Paquito, un segon pare per a molts, un tiet per a d'altres, un amic, una persona excepcional. Crec que és el millor que el podria definir, el Paquito era, per sobre de tot, una bona persona, d'aquelles que et deixen emprempta quan les coneixes i les veus actuar.

Mai li he sentit una paraula per sobre d'una altra, sempre col·laborant de forma constructiva, sempre disposat a donar un cop demà, sempre amb el sentiment d'una persona que vivia per tot el que feia i tot el que feia tenia una vida especial gràcies a ell. Puc dir-ho, he tingut la sort de conéixer-lo i veure tot allò bo que una persona pot arribar a ser: un exemple per als demés, sempre amb fets molt senzills, camuflats, però com he dit abans, deixant emprempta.

Has ajudat a fer gran el futbol a La Seu i n'has exportat una marca, en forma de saber fer les coses, per tot arreu on has anat.

Gràcies Paquito, fins sempre.

Quin ensurt!

Déu n'hi do. Avui m'he despertat bastant abans d'hora. Cap allà a les 6, i em costava tornar a dormir. He aprofitat una mica el temps i he llegit, a l'espera de tornar a agafar el son. Finalment ho he aconseguit però, abans, una extranya tremolor ha fet trontollar lleugerament la casa. Al principi he pensat "què bèsties els veïns, i en diumenge!" (ja em perdonareu), però ben aviat he notat que allò no podia ser obra de l'ésser humà, com a mínim aquí on vivim.

Ha estat un petit terratrèmol, res alarmant però s'ha fet notar. Si fem cas de l'estadística n'hi han hagut uns 40 a l'Alt Urgell durant tot el 2008 però fins avui jo no n'havia notat cap. Malgrat ser d'una intensitat molt baixa en l'escala Richter (2,6 graus) s'ha fet notar i m'ha allargat l'insomni una miqueta, què voleu què us hi digui, millor que fets com aquests siguin poc habituals!

Finalment he acabar per conciliar el son, fa temps m'era impossible, un cop m'havia despertat, de tornar a dormir. En els darrers mesos, suposo que per cansament, el cos es deixa anar i acaba per demanar una estoneta més de repós, benvinguda sigui!

En tot cas, suposo que haureu notat la sotragada, i que l'ensurt haurà estat compartit amb molta gent de la ciutat i la comarca. Sempre veiem aquests fets com a coses llunyanes, que només passen en altres països i que tenen conseqüències, en algunes ocasions, catastròfiques. Suposo que ens podem alegrar de que només hagi quedat com una anècdota, en tot cas, quin ensurt!

M'ha agradat

Tot just després de començar l'any i enmig d'unes dates que no m'acaben d'agradar (aquestes són unes festes en que acostumes a pensar més en els que no hi són i que s'han comercialitzat en excés, però d'això potser ja en parlaré un altre dia) he aprofitat per llegir. Feia algun temps que no ho feia i això que m'encanta. L'escollit aquest cop ha estat l'any dels francs de l'Albert Villaró. Crec que és el primer cop que llegeixo un llibre del que en conec l'autor. En quant a la lectura, m'ha agradat, de fet m'ha agradat molt. Ha estat una vivència evocadora de temps passats, de formes de viure diferents, però de pensaments que es podrien portar a l'actualitat, de reaccions humanes, no sempre políticament correctes, però molt humanes. La descripció del que veu i fa el protagonista, Dacó, és alhora planera però intensiva. M'ha agradat l'ús de certes dosis d'humor combinades amb estones de crua realitat.

Aquest cop podré donar les gràcies personalment a l'autor per les bones estones que he passat mentre devorava el llibre, mentre ja penso en quin serà el proper dels que em queda per llegir. Segurament el darrer del Carlos Ruiz Zafon, que em va regalar la Dolors i que, si és similar a l'anterior del mateix escriptor, l'ombra del vent, ja haurà valgut la pena.

En tot cas us recomano l'any dels francs (i que consti que no us en faig propaganda eh? sense que em senti l'Albert, si algú el vol llegir li deixo).

En fi, bon any a tots els que m'aneu seguint de tant en tant. Tan de bo alguns dels meus relats us ajudin a que així sigui.