Lluís Biosca

Aquesta nit...

2011-02-18T18:36:00.002+01:00

La nostàlgia i la tristesa acostumen a coincidir... no deixa de ser una simple frase d'una cançó, però molt aplicable a un mateix si mira endins.
El teu aniversari va ser fa poc i no puc evitar pensar en com hagués estat poder-lo viure al teu costat, simplement xerrant una estona, com havíem fet tantes i tantes vegades. Ets lluny, però no paro de sentir-te a la vora, fent-me sentir, d'una forma extranyament simple, bé.
Voldria dir-te que les coses van bé, que el dia a dia enriqueix, m'engresca i em permet omplir, en part, algunes d'aquelles parts que es senten buides de tant en tant, i que lluito per ser cada dia millor.
Se't troba a faltar i, com cada nit, trobaré la manera de tirar endavant, sense que hi siguis, aquesta nit, com cada nit...
Cuida't molt Sara.

Sant SIlvestre - Memorial Marc Peña

2010-12-31T20:01:00.004+01:00

Us heu sortit! aquesta és la meva valoració sobre tots els nois i noies que formen part del grup Local-23 (no sé si s'escriu amb "k") i l'organització que han fet de la Cursa de Sant Silvestre a La Seu, Memorial Marc Peña, que hem celebrat avui. S'han superat totes les expectatives de participació, i també s'ha de donar les gràcies als participants. Feia falta un esdeveniment així, per cloure l'any amb una mica d'esport i, del cert, amb un record ben especial pel Marc, que ens va deixar l'any passat tal dia com avui. Tots els que corríem de ben segur que ho fèiem sabent que estaves al nostre costat, portant el nostre ritme, somrient com feies sempre, de fet com ho has fet cada dia amb tots aquells que et portem al cor. De ben segur que mai t'oblidarem, però també és cert que una cursa com aquesta ajudarà a mantenir viva la teva flama.

Avui acomiadem un any, per a mi de molts canvis, de pèrdues sentides i de moltes novetats i moments agradables i inoblidables. Ho faré, per sort, com els darrers anys: envoltat d'amics amb els que comparteixo tots aquests moments que us he dit. No estaré amb tota la gent que estimo, però si que estaran presents en tot moment.

En fi, moltes gràcies a tots per un any magnífic i tot i que no sóc excessivament de celebracions, brindarem perquè el que arriba sigui millor, malgrat tots els inconvenients que hi puguin haver.

Bona entrada d'any!!!

Tal dia com ahir...

2010-12-14T22:57:00.005+01:00

Tal dia com ahir ens vas deixar. Massa aviat, massa poc temps, sempre ens queda aquesta sensació. La meva forma d'entendre la vida em porta a pensar que, tot i aquests pensaments de que ens va faltar temps, va valer la pena tot el viscut. Saps, aquest any ha anat molt ràpid i han pasat un munt de coses. No te les explicaré aquí, això queda entre tu i jo, però hi has estat present en totes, somrient en les bones i fent-me costat en les dolentes.

El millor de tot es poder mirar enrera quan passo per llocs on t'agradava passejar i deixar que els records m'envaeixin per un moment i em facin reviure sensacions que, per desgràcia, no sempre som capaços d'apreciar quan ens tenim al costat.

Fins i tot aquesta darrera lliçó la tinc present, saber apreciar els petits instants que ens dóna la vida i que ni l'excés de feina ni les preocupacions diàries em faran perdre i que són, com ja he dit altres vegades, els que fan que l'experiència del nostre pas per aquí valgui la pena.

No sempre t'he donat les gràcies, avui em ve de gust fer-ho, simplement perquè és avui, simplement perquè el record segueix viu com el primer moment en que vas deixar d'estar físicament entre nosaltres. M'agrada pensar que segueixes aquí i que, com sempre, somrius en veure com em van les coses i, espero, et sentis orgullós de mi.

I, per a tots i totes els que, durant aquest temps, m'heu encoratjat a seguir escrivint, gràcies, espero, poc a poc, tornar a deixar anar els meus pensaments i compartir-los amb vosaltres.

Per cert, us he afegit, també, algunes noves cançons a l'apartat de música, per si hi voleu fer una ullada!

Moltíssimes gràcies

2009-12-16T15:53:00.002+01:00

Un dia qualsevol

Un dia qualsevol foradaré la terra

i em faré un clot profund

perquè la mort m'arreplegui dempeus,

reptador, temerari.

Suportaré tossudament la pluja

i arrelaré en el fang de mi mateix.

Quiti de mots, em bastarà l'alé

per afirmar una presència d'estricte vegetal.

L'ossada que em sustenta

s'endurirà fins esdevenir roca

i clamaré amb els ulls esbatanats,

contra els temps venidors

i llur insaciable corruptela.

Alliberat de tota turpitud,

sense seguici d'ombra,

no giraré mai més el cap

per mirar enrera.

Miquel Martí i Pol

Moltes gràcies a tots/es pel suport rebut.

Realment ha estat bé...

2009-09-25T15:51:00.006+02:00

Aquest mes estan passant moltes coses, algunes de molt bones i unes altres de poc agradables i que costen de digerir, però que ara no venen al cas (potser em vindrà de gust explicar-les més endavant). Avui es tracta de fer un petit homenatge, molt més que merescut, al Ramon Alsina i tota la seva tropa, els que han fet d'El Celler, un lloc de referència a la meva vida social aquí a La Seu, un espai de trobada amb els amics, amb la gent que ha vingut de fora a veure'm i conéixer la ciutat que tan bé m'ha acollit, un lloc on sempre, SEMPRE, m'he trobat ben atés i com si fos a casa, amb aquells detalls de "bogeria" controlada del Ramon, el bon menjar (sempre ens quedaran els pinxos!!!), l'excel·lent tracte, el sentir-te, per sobre de tot, bé des del precís instant en que travessaves la porta i entraves en aquell petit món decorat amb fotos dels seus viatges per l'Àfrica o, fins i tot de vegades, dibuixos fets pels propis clients (encara recordo la iniciativa de les postals de nadal). Entrar allí sabent que hi ha algú que ha decidit epr tu el que menjaràs i que en el 99% dels casos encerta!. Sempre he sortit d'allí com si hagués tingut una estona on tot l'exterior s'hagués oblidat i entrés en un univers paral·lel on les coses són més fàcils.

He tingut la sort de gaudir durant 10 anys de la companyia de gent que, ara, ha decidit dirigir la vida cap a una altra direcció. Només us puc desitjar la més gran de les sorts, que trobeu el que ara mateix estue buscant i, sinó, que trobeu el sol fet de saber què esteu buscant, de vegades tan o més important que el fet primer. Des del fons del cor (i, també, per què no dir-ho, del meu estòmac que sempre ha agraït les visites), trobaré a faltar tot el que he tingut l'oportunitat de viure allí dins. Avui hi he estat, potser per darrer cop abans que la nova direcció, a la que desitjo la millor de les sorts, agafi el local. He sentit una mica de buidor mentre disfrutava, segurament, del darrer àpat en companyia del Ramon i els seus. Espero contribuir, amb el temps, a compensar tot el que heu fet per mi durant aquests anys. Fins molt aviat. Realment i, com diu el lema del local, ha estat bé!

Cami de Roma (II part o la ciutat dels Smart)

2009-06-20T23:46:00.004+02:00

Avui ha estat un dia ple d'indrets, uns més coneguts, altres que no surten en els plànols, però tots amb un encant força especial. Hem començat la ruta ben aviat, després d'esmorzar, cap a la font del Tritone i després altre cop cap a la Fontana di Trevi, aquest cop de dia. Qui em coneix sap que m'encanta l'aigua, no sabria descriure ben bé les sensacions que em produeix però em podria estar hores i hores mirant com va rajant, com passa d'un indret a l'altre mentre segueix el seu cami cap a una altra banda encara que sembli que estigui alli eternament. Tot i això calia seguir fent cami, aixi que hem tirat la tradicional moneda i cadascu ha formulat el seu no menys tipic desig que, com tots, tan de bo s'acompleixi! Seguint els carreronets, allunyant-nos una mica del que ja haviem vist i del que marca el plànol, per tal de descobrir nous secrets en aquesta ciutat, hem acabat per arribar al Panteo. Aquest edifici era una de les meves debilitats abans d'arribar a Roma i s'han confirmat les meves expectatives. Un es pregunta com punyetes s'ho feien per construir tot això, amb els mitjans dels que disposaven, però la questio (recordeu que estic escrivint amb un teclat italià i em falten signes de puntuacio) és que ho aconseguien i la seva obra, que ha perdurat en molts casos en el temps, té la virtut de meravellar-me. Certament: impressionant. Un es queda bocabadat mentre el gran ull de bou t'il.lumina i et vigila des de dalt. La seguent parada ha estat el castell de St. Angelo, una altra obra circular, com el Panteo, que ha sortit darrerament, com gran part d'alguns indrets de Roma, en la pel.licula Àngels i Dimonis. Realment aquesta gent, tant els antics romans com els del renaixement, tenien ganes de fer pencar tant els seus arquitectes com els obrers, ja que fer construccions circulars no devia ser la cosa més senzilla del mon precisament! Ens quedava encara, però, el plat fort del dia: la Ciutat del Vaticà. Per desgràcia no hem pogut veure la Capella Sixtina, ja que tancava a les 16 h i demà fan festa, peròo hem pogut gaudir de la resta. La columnata de la Plaça et deixa sense paraules, com si et volguès abraçar, portar-te cap a dins. Necessites temps per anar paint tot el que vas veient i el Vaticà no és el millor lloc, ja que cada detall, cada cantonada, et porta a un nou descobriment. Hem pujat a la cupula de la Basilica on, desrprés de pujar mès de 500 escales la vista recompensava tot l'esforç emprat en arribar-hi, malgrat els peus ja començaven a protestar per les jornades que els fem passar. La ciutat de Roma es mostrava davant nostre esplèndida, sense rastre d'aquesta bruticia que et pots trobar pels carrers o d'algunes cases amb la pintura en mal estat, que pot semblar que malmetin la sensacio que et produeix però que en el cas de Roma només aconsegueix que fomentar el seu encant. Després ha arribat el torn de la basilica, et deixa sense paraules, quina immensitat i alhora quina riquesa i abundància de detalls! Si li sumem el respecte que es respira, sigui un creient o no, dins del recinte, les sensacions son encara més fortes i evidents. Ja de tornada, avui no l'hem encertat excessivament en el lloc per sopar, però no podia ser tot perfecte! Ara, ja a l'hotel i sabent que demà a la tarda ja torno cap a casa, i malgrat les ganes de descansar, només penso en poder aprofitar les hores que em queden en aquesta ciutat tan impressionant. Ja us diré el què quan estigui a La Seu! I el titol, preguntareu, perquè la ciutat dels Smart? és una passada, jo diria que, de cada 5 cotxes, un és el model ForTwo d'aquesta casa, aparcats per tot arreu, fins i tot en els carreronets més indòmits! En fi, com a minim els caben dos cotxes per plaça d'aparcament!

Cami de Roma!

2009-06-20T09:15:00.006+02:00

El primer que pensareu és el perquè de l'accent que falta en el titol (i en aquesta mateixa paraula) però aquests teclats italians no tenen accents per les "i" (de fet si, però oberts). Una de les curiositats d'aquest pais (ja hi tornem a ser.... :p ) on vaig arribar ahir. L'altra cosa que podeu pensar és que ja podia haver anat a parar a Roma un mes abans!!! La veritat és que diuen que més val tard que mai, aixi que aqui estem! Ahir vam caminar més de 9 hores. Va tocar la part més antiga: fòrum, Colosseu, Circ Màxim... i després una visita realment espectacular pels diferents carrers i carreronets del Trastevere, on vam sopar, i que tenen tots un encant especial. Pel que fa a la Roma imperial, la que estudiàvem ja fa uns quants anys en els llibres d'història i els d'art, val a dir que impressiona. Alguns dels monuments no estan en un estat excessivament bo de conservacio (tampoc hi ha accents tancats per les "o"!!!) però ets capaç de respirar un cert aire a l'època que vivien i et pots fer la idea del que costava construir tot allò i de la importància que tenia Roma durant molts i molts anys. El Trastevere també brutal. L'ambient, els colors, cada una de les diferents cases... vam sopar en un local molt agradable i, realment, la pasta té un altre sabor!!! De tornada a l'hotel vam poder fer una breu visita nocturna a l'exterior del Panteo d'Agripa i a la fontana di Trevi i la del Trito, llocs als que avui prestarem més atencio. En tot cas una primera presa de contacte molt engrescadora i avui, amb la visita a aquests darers llocs, més el castell de St. Angelo, Vaticàa... també promet! Per fi algun cami m'ha portat cap a Roma i ara toca aprofitar-ho, ja tindré temps per descansar demà a l'avio abans de tornar cap a casa! (tot i això tinc ganes de trobar un teclat per escriure correctament el català!!!)

Un altre cap de setmana brutal

2009-05-27T10:54:00.016+02:00

Hola a tots, realment fa molt de temps que no escrivia i, com ja vaig exposar en algun altre article, les excuses poden ser moltes! Francament vaig una mica liat, però sempre hauria de trobar un espai de temps per poder dedicar-me a expressar el què em passa pel cap. En fi, més val tard que mai diuen!!! Aquest cap de setmana es va celebrar la segona edició de l'Escanyabocs. En el seu moment crec que va ser una aposta encertada, la implicació de la gent ha estat brutal i el resultat s'ha traduït en molta gent participant i col·laborant, de fet, moltíssima. S'ha arribat als 700 participants i, per mantenir la tradició, jo n'era un d'ells. El cap de setmana va començar dijous, amb la projecció i explicació en la nit del viatger per part de la Lluïsa Silla de com es desenvoluparia la curs d'orientació. Malauradament, tot i estar apuntat, no la vaig poder fer ja que em va tocar complir en una altra banda, espero poder-la fer l'any vinent! Al matí de dissabte va tenir lloc el Tri Raid, amb una participació molt nombrosa malgrat el temps no va acabar d'acompanyar i feia témer una edició passada per aigua com la de l'any passat, de fet la gent ja parlava de "l'ofegabocs"!!! per la gran quantitat de litres que van caure el 2008. En tot cas vaig repetir la meva participació a la Vertical Quiri. Com he pogut assaborir en totes les proves que s'han desenvolupat durant dissabte i diumenge, l'ambient era extraordinari. La gent t'ajuda, et dóna consells, t'esperona... és impressionant. Enmig de tot això va arribar el moment de la sortida. Aplaudiments per tothom ja només sortir!!! Tot i haver-la fet l'any passat i recordar certs indrets, sempre descobria alguna cosa nova durant la pujada. El paisatge és espectacular, evidentment les vegades que aixecava el cap de terra! Poc a poc els minuts anaven passant, les pendents es feien més evidents i el cansament més palès. La típica rampa al bessó, unes ganes d'arribar brutals i, finalment, es comença a sentir en la llunyania un esquellot repicant. El cap diu "endavant!", les cames continuen fent aquell "vinga, un esforç més!" i, pas a pas, l'esquellot i els crits d'ànim dels organitzadors i gent que ja ha arribat es senten cada cop més a prop. "Qui fos a dalt ja...". Finalment, darrera ascensió, som 3 companys que hem trobat un ritme similiar. Un darrer esforç i, com les altres vegades que poses el cos a prova, una satisfacció indescriptible que t'envaeix a mesura que vas recuperant l'alè. Mirant el cronòmetre vaig veure que havia aconseguit millorar el temps de l'altra vegada. De baixada, comentaris amb tothom, ànims per la gent que encara pujava, resum de la jugada... tot plegat sensacions, que són el que queda i el que més agrada de recordar.

El diumenge vaig poder seguir tota la logística de la Pedalada i la Marxa Nòrdica. Com en el meu cas, els participants arribaven cansats però amb una brillantor especial als ulls, la d'haver-se superat, la de sentir-se bé.

Ho he fet en cada aparició, en cada escrit, però no em canso de donar les gràcies als clubs i a les persones que els formen per l'organització i el resultat, així com al David Vallvé, el Sergi Teba, el Ricard Parès, el Guti... i tots els membres de Tupedala, Centre Excursionista de Catalunya, XinoXano Orientació, CEFUC i UEU, així com a Grifone pel seu suport. A tots vosaltres moltes gràcies!!! He tornat a passar un cap de setmana brutal.

Sort que ho posen fàcil! (o viu la teva aventura)

2009-03-06T15:56:00.003+01:00

Avui he estat un aventurer, un intrèpid explorador! És evident que exagero una miqueta però ha estat curiosa la meva expedició a la burocràcia més incerïble: He intentat donar de baixa un número de mòbil. Us explicaré l'odissea, un cop encara no he acabat amb tots els tràmits que m'han indicat (de forma molt amable, això si) que havia de fer. En primer lloc, com a bona persona no informada, he anat a la botiga Movistar. un cop allí m'han fet saber que una alta la poden tramitar, però una baixa no, que per això he de trucar al número d'atenció al client. En aquest moment, com en una bona aventura de novel·la barata, encara no sabia el que em vindria a sobre, senzillament (pobre il·lús) pensava que amb una trucada ho sol·lucionaria. Acte seguit he fet la trucada. Primera petició de dades personals per, un cop acabat tot, dir-me que no els corresponia a ells i que em passaven a un altre departament. Després de una bona dosi d'espera al telèfon sentint diverses musiquetes que més val no recordar, m'ha tornat a sortir la mateixa persona per dir-me que ara no em podien atendre i que podia esperar o trucar més tard. Creia que la meva aventura seria massa agosarada si era capaç de fer una altra trucada, pel que he decidit esperar. Miraculosament, llavors m'han atés amb una certa celeritat en el temps. He aconseguit parlar amb el següent departament, on m'han seguit informant prèvia notificació, un altre cop, de totes les meves dades i, també i per segona vegada, perquè em volia donar de baixa. Arribats en aquest punt, més aventura! per telèfon no poden solucionar res, he d'escriure una carta, no val el fax ni el correu electrònic. En la carta, endevina endevinalla... he de fer constar les meves dades, la data, el número del telèfon que vull donar de baixa i el motiu! Ara ve el millor. El fet de jo enviar la carta i haver fet la trucada i donar totes les meves dades 3 vegades no implica que seguiré rebent facturació fins que ells la rebin i ho tramitin (un període de 15 dies han comentat). Encara hi ha més: he pensat, innocent de mi, que si feia la carta amb avís de rebut tindria la certesa de que l'han rebuda, amb data i ho haurien de fer més ràpid però, és clar, ells no tenen una persona per rebre, simplement un apartat de correus. No sé si això val per les cartes amb avís, però i si no van al seu apartat més que un cop per setmana? i si ho fan un cop al mes? sovint critiquem l'administració pública (segurament hi haurà qui deixarà el seu comentari per aquí, té tot el dret a fer-ho) però l'empresa privada no crec que solucioni precisament el tema burocràtic.

Aquesta ha estat la meva petita aventura, suposo que molts de vosaltres n'heu viscudes de similars (donar-se de baixa del Digital, canvi de domicili i, per tant, també de l'ADSL i la posterior alta...) petites odisees que fan la vida més entretinguda segur! Gràcies, Telefònica, per aquests moments que fan la vida més entretinguda!

Somnis

2009-02-16T21:40:00.004+01:00

Bonica paraula. Normalment, quan es succeeixen mentre estàs despert, et fan veure possibles "realitats", algunes d'inassolibles, altres probables, algunes ben properes. Per desgràcia, aquelles que veiem més lluny són les que desitgem amb més força, aquelles on, per petita que sigui l'escletxa que et permet veure una miqueta de llum, t'hi aferres amb més força. Sovint podem caure en la desesperació en veure que aquestes fites no arriben, no s'aconsegueixen però, a mi, m'il·lumina la mirada el sol fet de pensar que, potser algun dia, pot passar. Sempre m'han dit que toco molt de peus a terra, se'm defineix com una persona racional, però us asseguro que aquestes estones, òbviament d'aquelles poques que passen quan estic sol, les agraeixo d'allò més. No em malinterpreteu, sóc enormement feliç amb la vida que porto, m'omple en gairebé tots els sentits, però com l'ésser humà sempre vol una mica més, em permeto algun moment de somiar despert i, com no, de somriure perquè si, perquè toca, perquè val la pena deixar-se anar de tant en tant (ni que sigui una miqueta) per transportar-te a una altra realitat, evadir-me per un moment. Molta gent em pregunta com, fent tantes coses, no m'estresso i arribo a tot arreu. Crec que moments com aquests en són la clau i, malgrat de vegades aquest somnis no es tornen realitat, les sensacions que provoquen fan que el sol fet que et passin per davant dels ulls valgui la pena, encara que algun cop et puguin portar a una reacció de desesperança, el poder "viure" encara que sigui a partir d'un petit viatge de la ment aquests moments, compensa de forma irrefutable aquest handicap. Benvinguts siguin, doncs, els somnis, aquelles persones que els viuen, senten i els intenten fer reals per aconseguir, que de tot el que ens envolta, se n'extregui un significat molt més enllà del que simplement perceben els nostres sentits i, sobretot, benvinguts siguin els actes i les persones que provoquen aquests somnis.

Posant a prova el cos (o Traça Muga '09)

2009-01-25T20:43:00.005+01:00

Ho sé, hauria d'haver fet estiraments, tants cops recordant-ho a jugadors, jugadores, alumnes... i jo no ho he fet, però les agulletes que puguin sortir entre aquesta nit i demà han valgut la pena. Avui he anat a la cursa popular de raquetes de la Traça Muga 09, hi hem anat amb l'Albert, però allà ens hem trobat amb un bon grapat d'amics, coneguts, que esperaven, com nosaltres, el moment de començar les diferents proves que els organitzadors, tota la gent de la UEU, encapçalada pel Xavi Escribà, el Santi Mallol i un gran nombre de col·laboradors, havien preparat. La veritat és que ho han tingut magre, les condicions climatològiques no han acompanyat els darrers dies i aquest matí, ben d'hora, han hagut de repetir la feina que ja havien acabat amb anterioritat. Jo els estic molt i molt agraït. Tot el que fa referència a la logística ha funcionat a la perfecció. Pel que fa a mi, m'he calçat unes raquetes de neu per primer cop i l'experiència ha valgut la pena. El recorregut ha començat de forma suau, amb més de 200 persones preparant les nostres cames per a la part dura. A mesura que anàvem avançant tots hem trobat el nostre ritme, passejant entre arbres i gaudint d'un espectacle natural que tenim la sort de viure i que no sempre apreciem en la seva mesura. Al principi pensava, "doncs això no és tan dur!" s'ha de dir que puc arribar a ser una mica innocent... en tot cas, ha arribat la primera pujada, i quina pujada! Aquí si que el cor s'ha posat a bategar amb força per fer que tot el cos funcionés a tope. Han desaparegut els boscos i, davant nostre, s'ha obert una muntanya amb la perspectiva de les petjades deixades pels que han passat davant nostre. Una raqueta descordada, algun enfonsament en la neu, però hem fet el primer cim, conscients ja de que encara ens quedaria alguna cosa més abans de tornar a baixar. La segona pujada no se m'ha fet tan dura i he pogut augmentar cada cop més el ritme, fins que ha arribat el moment de baixar. Encara quedaven forces i la baixada ha estat ràpida, tot i que he arribat a la meta força trinxat! Com sempre en aquestes situacions, la sensació que et dóna es força indescriptible, però sobretot, malgrat el cansament, és de benestar. Les cares de satisfacció s'han anat succeint durant tota la jornada, era igual si es trigava més o menys, tothom que ha participat agraïa amb el seu gest l'esforç de l'organització. Jo ho torno a fer ara, gràcies a tots!

Fins sempre

2009-01-19T21:10:00.003+01:00

Avui molta gent ha rebut una notícia d'aquelles que no vol sentir mai, el Paquito ens ha deixat. El Paquito, un segon pare per a molts, un tiet per a d'altres, un amic, una persona excepcional. Crec que és el millor que el podria definir, el Paquito era, per sobre de tot, una bona persona, d'aquelles que et deixen emprempta quan les coneixes i les veus actuar.

Mai li he sentit una paraula per sobre d'una altra, sempre col·laborant de forma constructiva, sempre disposat a donar un cop demà, sempre amb el sentiment d'una persona que vivia per tot el que feia i tot el que feia tenia una vida especial gràcies a ell. Puc dir-ho, he tingut la sort de conéixer-lo i veure tot allò bo que una persona pot arribar a ser: un exemple per als demés, sempre amb fets molt senzills, camuflats, però com he dit abans, deixant emprempta.

Has ajudat a fer gran el futbol a La Seu i n'has exportat una marca, en forma de saber fer les coses, per tot arreu on has anat.

Gràcies Paquito, fins sempre.

Quin ensurt!

2009-01-04T17:52:00.002+01:00

Déu n'hi do. Avui m'he despertat bastant abans d'hora. Cap allà a les 6, i em costava tornar a dormir. He aprofitat una mica el temps i he llegit, a l'espera de tornar a agafar el son. Finalment ho he aconseguit però, abans, una extranya tremolor ha fet trontollar lleugerament la casa. Al principi he pensat "què bèsties els veïns, i en diumenge!" (ja em perdonareu), però ben aviat he notat que allò no podia ser obra de l'ésser humà, com a mínim aquí on vivim.

Ha estat un petit terratrèmol, res alarmant però s'ha fet notar. Si fem cas de l'estadística n'hi han hagut uns 40 a l'Alt Urgell durant tot el 2008 però fins avui jo no n'havia notat cap. Malgrat ser d'una intensitat molt baixa en l'escala Richter (2,6 graus) s'ha fet notar i m'ha allargat l'insomni una miqueta, què voleu què us hi digui, millor que fets com aquests siguin poc habituals!

Finalment he acabar per conciliar el son, fa temps m'era impossible, un cop m'havia despertat, de tornar a dormir. En els darrers mesos, suposo que per cansament, el cos es deixa anar i acaba per demanar una estoneta més de repós, benvinguda sigui!

En tot cas, suposo que haureu notat la sotragada, i que l'ensurt haurà estat compartit amb molta gent de la ciutat i la comarca. Sempre veiem aquests fets com a coses llunyanes, que només passen en altres països i que tenen conseqüències, en algunes ocasions, catastròfiques. Suposo que ens podem alegrar de que només hagi quedat com una anècdota, en tot cas, quin ensurt!

M'ha agradat

2009-01-02T23:30:00.003+01:00

Tot just després de començar l'any i enmig d'unes dates que no m'acaben d'agradar (aquestes són unes festes en que acostumes a pensar més en els que no hi són i que s'han comercialitzat en excés, però d'això potser ja en parlaré un altre dia) he aprofitat per llegir. Feia algun temps que no ho feia i això que m'encanta. L'escollit aquest cop ha estat l'any dels francs de l'Albert Villaró. Crec que és el primer cop que llegeixo un llibre del que en conec l'autor. En quant a la lectura, m'ha agradat, de fet m'ha agradat molt. Ha estat una vivència evocadora de temps passats, de formes de viure diferents, però de pensaments que es podrien portar a l'actualitat, de reaccions humanes, no sempre políticament correctes, però molt humanes. La descripció del que veu i fa el protagonista, Dacó, és alhora planera però intensiva. M'ha agradat l'ús de certes dosis d'humor combinades amb estones de crua realitat.

Aquest cop podré donar les gràcies personalment a l'autor per les bones estones que he passat mentre devorava el llibre, mentre ja penso en quin serà el proper dels que em queda per llegir. Segurament el darrer del Carlos Ruiz Zafon, que em va regalar la Dolors i que, si és similar a l'anterior del mateix escriptor, l'ombra del vent, ja haurà valgut la pena.

En tot cas us recomano l'any dels francs (i que consti que no us en faig propaganda eh? sense que em senti l'Albert, si algú el vol llegir li deixo).

En fi, bon any a tots els que m'aneu seguint de tant en tant. Tan de bo alguns dels meus relats us ajudin a que així sigui.

És només una paraula, o no?

2008-12-22T17:00:00.003+01:00

He buscat el significat de la paraula adéu, una paraula que utilitzem molt sovint, amb el que, suposo, li donem molts significats. Jo diria, pel que he llegit, que prové de "ves amb Déu" o "que Déu t'acompanyi", en tot cas és un bon desig, es suposa que et desitgen que estiguis bé. Molts cops s'empra com a comiat, com a quelcom definitiu, o fins i tot s'empra com a salutació, quan ens trobem algú pel carrer, suposo que amb la influència del primer significat, el "ves amb Déu". De totes maneres, la paraula no deixa de tenir un to trist, amarg. Us escrivia fa força temps un petit poema de Martí i Pol en que deia que els fantasmes, si un crida, desapareixen, se'ls diu adéu. El que he aprés amb els anys, una veritat d'aquelles immutables, és que sempre arriba un hola, com aquella cançó dels Dire Straits en que s'escolta "sempre torna a sortir el Sol després de la pluja". En tot cas, a tots els adéus, sigueu benvinguts, sempre hi haurà un hola després de vosaltres, adéu és només una paraula... o no?

L'Amadeu

2008-12-18T17:11:00.005+01:00

N'havia sentit a parlar, des dels meus primers dies a La Seu, ja fa gairebé 10 anys. Era un nom que es pronunciava amb respecte i, perquè no dir-ho, amb un cert punt d'admiració. Amb el pas dels anys el vaig conéixer personalment. L'Amadeu Gallart és una persona a la que t'agrada escoltar. Mai una paraula de més, mai una paraula fora de lloc o amb un to que no pertoca. Les vegades que l'he sentit en públic són igual que les poques que hem tingut l'oportunitat de conversar una estona, per petita que sigui. En tot cas, la sensació que em queda és la mateixa: serenitat, reflexió, saber del què es parla, un tracte cordial, mesura en les peticions.... una oportunitat d'aprendre cada cop que parla. Pel que he anat veient sempre ha estat una persona discreta. En molts entorns se'l coneix com el primer alcalde de la democràcia (realment té mèrit amb els recursos i la situació de llavors), però per a mi prevaleix el seu esperit de servei, encara que sigui treballant a l'ombra. Les vegades que he llegit un escrit seu, encara que sigui de crítica sempre m'ha quedat la sensació de que és absolutament constructiu i vol, per sobre de qualsevol interés personal, el millor per a l'indret on vivim. M'és igual el "color" polític, és una persona amb majúscules, d'aquelles que val la pena.

Felicitats!

2008-11-29T11:23:00.003+01:00

Avui tinc ganes d'escriure, fa dies que no ho feia, força gent em diu que què passa, el bloc no està tan viu com abans. Teniu tota la raó, i es poden donar mil excuses, la feina, poc temps com per pensar en quin tema seria adient comentar (realment quasi no hi ha temps ni per llegir els diaris), el fet d'intentar no repetir comentaris... En tot cas avui és diferent. Mentre a fora està nevant, tan de bo es faci bona la dita i en els moments en que estem es faci realitat que "any de neu..." (ja em disculpareu la traducció literal del castellà). Però m'estic allunyant del tema. El títol és FELICITATS. Perquè? direu. No sempre es podem complir 25 anys. Menys encara 25 anys de servei. La Llar d'infants municipal La Grandalla està celebrant aquests dies aquesta efemèride, realment important. No perquè se'n faci més o menys propaganda, no perquè només se'n senti a parlar ara, no per l'edifici. El realment important són totes les persones que formen part d'això: pares, mares, alumnes que ara ja deuen haver acabat la carrera, els polítics (si, fins i tot aquests) tan locals com d'administracions més grans... però el material humà, les educadores, és, ha estat i serà, el més important. Amb les que vaig coincidir sabem que no sempre he estat d'acord amb elles en certs aspectes, però el que no podré negar mai és la tasca que fan, la dedicació que hi posen minut a minut, el tarannà de servei i absoluta abnegació que tenen vers els nens. Només vull dir-vos que enhorabona, no només avui, sinó per cada dia que tireu endavant, que formeu persones. Només que s'assemblin mínimament a vosaltres ja seran molt bona gent. GRÀCIES, gràcies per tirar endavant malgrat les dificultats que sempre hi han en un tipus de feina com aquest. En tot cas per molts anys, perquè cada dia sigui una celebració, per tot l'esforç que cada moment dediqueu a la societat del present i del futur.

A la carta

2008-11-05T17:34:00.004+01:00

Avui he llegit amb satisfacció que TV3 oferirà, de forma gratuïta, tots els continguts de la seva forma de vídeo per internet 3alacarta, on disposen de més de 75.ooo vídeos als que se'n van afegint uns 600 cada setmana. Fins ara, aquest servei era de pagament, només es podia accedir als darrers vídeos sense pagar, però ara s'ha pres la decisió, encertada crec, de que l'accés sigui gratuït.

M'agrada navegar per internet i, ara, se m'obre una nova oportunitat per veure programes que no tinc l'opció de veure (si, ja sé que existeixen els gravadors!), i que fins ara només podia visionar gràcies a fragments en el youtube (no és que tingui gaire temps per fer-ho, però quan es pot sempre agrada tenir més possibilitats!).

Francament m'alegra poder disposar dels continguts. Fins ara, a l'escola, estàvem subscrits al servei, ja que podíem oferir, d'aquesta manera, el visionat d'alguns documentals o programes d'interès per la nostra tasca educativa. Ara ens serà molt més fàcil accedir-hi, també des de casa. Hi ha disponibles, a més, podcasts per als usuaris d'ipod.

Voldria agrair als que han fet possible aquesta iniciativa i, espero, tingui el ressó que es mereix una notícia com aquesta, ja que sempre ens hem acostumat a llegir males notícies. Una de bona de tant en tant també va bé!

Reflexió

2008-11-02T11:36:00.004+01:00

Avui, un dia en què en porta 3 plovent, en què la festa de tots Sants i la castanyada han caigut en cap de setmana i no hem tingut el tradicional dia de festa, en què les cues per accedir a Andorra han estat, tot i la crisi, presents tot el cap de setmana, en què el Barça guanya malgrat el mal temps i un llarg etcètera de situacions, em ronda pel cap un dubte. Un parell d'amics que segueixen el bloc habitualment em deien que el tenia força abandonat (teniu tota la raó) i em suggerien alguns temes dels que podria parlar, entre ells, les eleccions als EUA. Em resistia a parlar del tema ja que, com molt bé em deien, realment crec que quasi les seguim més que les eleccions d'aquí. No sé si sobredimensionem l'efecte que té un nou president en la, diuen, nació més poderosa del planeta. Si, és cert que quan ells estan en crisi, aquí s'entra en crisi, però no necessàriament quan a ells els va bé aquí ens va igual. De totes maneres, el gran dubte m'ha anat sorgint a mesura que s'apropa la data del 4 de novembre i m'he assabentat (darrers intents dels candidats per desacreditar l'altre o per donar les darreres pinzellades de cara a enfortir la seva imatge davant l'electorat indecís) que els ciutadans dels Estats Units poden votar per avançat en els col·legis electorals, és a dir, fer-ho uns dies abans. És obvi que hi ha molts més habitants que aquí i, francament no sé quin sistema utilitzen a nivell de membres de la mesa electoral, però aquest no és el fet motiu de la meva reflexió ni de la meva sorpresa. Entrevistades unes quantes de les persones que han arribat a fer fins a... 6 hores de cua!!! per tal d'exercir el seu dret a vot, ninguna d'elles mostrava enuig per l'espera, consideraven que, amb raó o no, intentar posar el seu gra de sorra amb l'objectiu de que el seu païs funcioni millor bé val la pena, encara que suposi haver-se d'emportar algun entrepà que faci passar la gana i amenitzi l'espera. Em pregunto, realment, si aquí seríem capaços d'una cosa similar. Com més gran em faig, més m'adono de com ens agrada de queixar-nos per tot, per cada petita cosa que ens passa i no ens agrada. És evident que no tot el que passa en els EEUU m'agrada ni crec que ens hagi de servir com a exemple però, en un país que, sembla, té tanta influència sobre el nostre estil de vida, podríem agafar alguna coseta que m'ha semblat bona i, tant de bo, fóssim més positius en certs dels aspectes que envolten la nostra realitat social. No busco fer una crítica a ningú, si fos així també va referida a mi mateix, sinó una petita reflexió sobre un fet més que podem extreure (i aplicar) d'un tema que hem sentit i vist fins a la sopa (si em permeteu l'expressió) i del que en podríem treure una mica de suc.

Don Haskins

2008-09-09T05:17:00.003+02:00

Molt probablement aquest nom no us digui res. Ni tan sols si sou molt aficionats a l'esport. Realment, aquí, és una figura poc coneguda. Malgrat això, hi ha una pel·lícula (Glory road) què recorda el que aquest home va fer en el seu moment. Ahir va morir víctima d'un problema cardiac una persona que va dedicar la seva vida al bàsquet universitari americà. Res diferent de tants altres entrenadors, es pot pensar. De fet té alguns récords encara avui vigents en la seva universitat de tota la vida, a Texas. Als Estats Units, malgrat tenir moltes formes de pensar o de fer que no m'acaben d'entussiasmar, sempre guarden veneració per tota aquella gent que ha ajudat a fer gran l'esport. En el seu cas, Haskins (membre des de fa força anys del Hall of fame del Bàsquet a Springfield) va trencar motlles en una època on no era precisament fàcil de fer-ho. Va ser el primer entrenador en formar un 5 inicial en un partit de campionat universitari amb jugadors de color. Ho va fer per un motiu, si voleu, no necessàriament el més noble (sense que se'm malinterpreti): volia guanyar i creia que aquells nois eren els millors per a aconseguir-ho. Altres no eren tan valents per enfrontar-se al sistema establert i es negaven a tenir en els seus equips a determinats jugadors. Els que el van conéixer parlen de la seva ètica de treball, del respecte i de la capacitat de lideratge del grup que encapçalava com a entrenador. Us recomano, si en teniu l'oportunitat i us agrada el cinema i l'esport, de veure la pel·lícula que descriu part de la feina del Coach Haskins. La versió en castellà (crec què en català no es va traduir) és Camino a la gloria. Des d'aquí el meu reconeixement, descansi en pau.

10000!!!

2008-09-02T16:12:00.003+02:00

He de reconéixer que portava uns dies sense escriure res, des que vam tornar de les vacances a Galícia. Des de llavors, inici dels entrenaments en una nova etapa que afronto amb molta il·lusió, malgrat trobaré molt a faltar les sensacions viscudes la temporada passada amb les noies del Trans Seu. Un altre cop, toca treballar de valent per afrontar una nova categoria. A més, tornada progressiva a l'activitat laboral, al dia dia a La Seu. Però voldria aprofitar per agrair-vos de forma entussiasta a tots (i òbviament a totes) els que heu llegit algun cop algun dels meus escrits, als que m'heu animat a anar plasmant idees què em rondaven pel cap, als que en altres espais com aquest m'han servit d'exemple. Aquest espai ha arribat a superar les 10.000 visites en els encara no nou mesos què té de vida i penso què els veritables protagonistes heu estat i sou tots els què, per curiositat, per alguna referència què us han donat, per informar-me de la vostra opinió mitjançant els vostres comentaris, siguin favorables o no al què jo penso, heu anat entrant i llegint tot allò què, quan he escrit, m'ha passat pel cap. No em vull descuidar de l'Albert i la Sara, el primer per donar-me la idea i la primera empenta necessària per començar i a la Sara el donar forma física a aquest espai que va veure la llum a meitats de gener.

Moltes gràcies a tothom per mantenir viu aquest blog, espero que aquesta relació que hem tingut durant aquest temps continuï i que el què vaig escrivint sigui del vostre interés.

Galicia, la darrera escapada (i IV)

2008-08-16T22:12:00.002+02:00

Dia final de l'escapada, aquest cop sortim de terres gallegues i ens endinsem a Cantàbria, per passar la nostra darrera nit a Santillana del Mar. Abans, parem una estona a Santander, per visitar el Castell de la Madalena, seu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i el seu entorn. Sembla que el bon temps, per fi, ens ha acompanyat i gaudim d'estones de tranquilitat a la vora del mar mentre veiem tranquiles embarcacions dormitejant prop de la costa.

Decidim, seguint un consell que ens havien donat, d'anar a Cabárceno, una mena de Museu de la natura, segons ens deien. Vam arribar tard, ja estava tancat, però el que vam poder veure era impressionant: paisatges feréstecs, amb animals passejant per extenses zones acotades per a ells (vam poder veure elefants movent-se per allà com qui no vol la cosa!). Ens vam quedar amb les ganes d'accedir-hi, però un altre cop serà!

Per fer nit teníem una reserva en un hostal de Santillana del Mar. No em canso d'aquesta població, ja és el quart cop què hi he estat i hi tornaria sense dubtar. Si no fos per la munió de botigues i restaurants un es sent en plena edat mitjana vagant pels carrers empedrats i envoltats de cases fetes de pedra amb molta història que contar. Com sempre es descobreixen coses noves, aquest cop vam poder entrar al museu de la tortura (un s'arriba a espantar de tot el què és capaç d'elaborar el ser humà per "fer justícia"!!!), una col·lecció d'estris dedicats a aquest "negoci" que imperava a Europa, basicament, i què, encara ara, es desenvolupa en alguns països.

Avui tocava una nova excursió, però aquest cop cap a casa. Ara, ja en el sofà i havent menjat alguna cosa mentre miro el partit del Barça contra Boca Juniors, m'adono de com passa de ràpid el temps i espero poder digerir totes les sensacions, indrets descoberts, experiències... i aprofitar-les, així com les bones estones passades al costat dels companys de viatge.

Galicia, la darrera escapada (III) La Fi del Món

2008-08-15T23:37:00.004+02:00

Bones a tothom, en aquesta tercera entrega del nostre viatge a terres gallegues. Ahir ens vam proposar fer una mica de platja i, després, visitar La Corunya. El resultat, com era d'esperar, va ser què, després d'un parell de dies d'un temps acceptable vam sortir amb els banyadors i les tovalloles i es va posar a ploure, així què vam avançar la nostra descoberta de la Corunya. Després d'algun que altra peripècia per trobar una oficina de turisme, ens vam endinsar al centre històric, per mi no tan bonic com el de Santiago, però bonic a la seva manera, en diferents nivells d'alçada des de la plaça Maria Pita, la principal per anar pujant i veure diferents convents i casernes, acabant a la vora del mar en un Castell-museu arqueològic. Tornada cap al centre per diferents carreronets i, aquest cop si (suposo que no podíem marxar de Galícia sense fer-ho) vam fer una mariscada per dinar. Força bé la veritat, en un restaurant amb ambient típic i, important també, uns preus assequibles!

Vam decidir que no portàvem prou quilòmetres a sobre (avui ja estem pels 2500) i ens vam adreçar, qui ho havia de dir, a la fi del món; bé, de fet on el món antic considerava que estava la fi del món, el cap de Finisterre, o Fisterra com en diuen aquí, perquè amb el GPS anem bojos al no coincidir els noms amb els que nosaltres coneixem! (tot i això sort d'aquest aparell). Un altre cop una visita que ha valgut la pena, tot el paisatge de camí cap allà i les vistes un cop arribats van fer que ens oblidessim del cansament de tant cotxe i caminar i prendre'ns una estona d'ensimismament. Mirant l'horitzó, un s'adonava de perquè aquell lloc rep aquesta denominació (qui s'anava a esperar que la terra fos rodona?). De tornada a Malpica, el lloc on dormíem, no podia faltar una petita aturada per veure de prop els hórreos, petites construccions elevades que servien de magatzem o graner i molt característiques d'aquestes terres. A l'arribar, sopar en un altre local molt agradable i a preparar-nos per fer més quilòmetres encara, camí de Santander i Santillana del Mar, la nostra darrera etapa abans de tornar a casa. Així què, després d'haver estat a la fi del món, demà arribarà, també, la fi d'aquesta petita crònica.

Galicia, la darrera escapada (II)

2008-08-14T09:44:00.003+02:00

Aquesta nit hem descansat a Malpica, prop de La Corunya, un poblet costaner força tranquil i que serà la base d'operacions de lasegona etapa del nostre viatge. El segon dia a Santiago va passar per un petit viatge a Vilagarcia de Arousa, a veure l'oceà, les rías, menjar una mica de peix, marisc, com no, i conèixer una mica els poblets del recorregut entre la ciutat del Xacobeo i Vilagarcia, seguint el recorregut que ens va elaborar el José Miguel, natural d'allí.

El verd de Galicia té una tonalitat especial, com aquella que va agafar la nostra ciutat i el seu entorn els mesos en que no va parar de ploure, però que nosaltres ells tenen de forma continuada.

Després, visita a la Illa d'Arousa, unida a la Península per un pont considerable. Força bonica la veritat, platges llargues i poc massificades i molt espai protegit de bosc per caminar i perdre-s'hi una estona. Per sort aquest dia ens va acompanyar força el temps!

Ahir, abans d'abandonar definitivament Santiago, vam fer una petita visita al Monte do Gozo, el lloc des d'on els pelegrins veuen, per primer cop, la silueta de la ciutat i la seva Catedral, el destí final del seu viatge. Durant el trajecte, com no, moltíssima gent realitzant el camí de l'apòstol segurament ja amb aquella sensació de què els faltava molt poc per arribar davant les portes de la ciutat que marca la fi del seu viatge.

Un cop a La Corunya, el nostre primer destí va ser la Torre d'Hèrcules, un far enorme construït el S. XVII sobre la base i aprofitant les estructures d'un d'anterior far aixecat pels romans. És força espectacular, així com tot el terreny que l'envolta. La visita a l'interior permetia, un cop a dalt, una vista privilegiada de la ciutat, el mar i el poder imaginar ser vigilant per uns moments, esperant que aparegués algun vaixell a la llunyania.

Avui ens toca visitar el casc antic de la ciutat, què tothom ens ha descrit com a molt recomanable, així com fer una miqueta de platja, també toca! Ja us aniré explicant.

Galicia, la darrera escapada

2008-08-12T10:21:00.004+02:00

Han arribat els dies que teníem planejats una petita colla per fer una escapada (com l'any passat a Escòcia, però aquest any més a prop). El destí escollit: Galícia. Després de sortir de Lleida i fer una petita visita a Logronyo, on vam poder sopar amb gent què feia temps què no véiem i gaudir, així, d'una part de la gastronomia típica de la zona de Laurel (molt recomanable, sincerament), vam seguir el camí ahir cap a Santiago de Compostela, on tenim previst de passar dos nits abans d'emprendre ruta cap a La Corunya. La ciutat ens va rebre amb pluja constant (crec què tenim la "virtut" de portar el mal temps allà on anem de vacances!) però amb tota la seva bellesa vista amb una òptica diferent, com més propera, com si la pluja ens anés impregnant de l'esperit d'aquesta bonica ciutat. En aquest moment tenim posada la tele i escric mentre esperem que el Guillermo Díez Canedo comenci a barallar-se contra les aigües del canal de slàlom de Pekin, on esperem què, a més del seu esforç brilli, també aquella mica de sort necessària en tot aquest tipus de proves.

La Catedral i tot el seu entorn em van agradar molt, com també el Parc de l'Alameda. Avui toca visitar més aquesta ciutat i, després, anirem cap a Villagarcia de Arousa, ja us aniré explicant com ens va al Roger, Gerard i a mi en la segona entrega de la nostra escapada!

Gustavo Cieslar

2008-08-05T17:08:00.004+02:00

Avui m'he trobat amb una història d'aquelles que donen què pensar, una persona (ara ja en són 2) que està complint el seu somni a base de tenacitat, de superar petits entrebancs (i de no tan petits), de fer camí, mai més bendit. El Gustavo va comprar-se, un dia, una petita moto (125 cc) per tal d'anar de vacances uns dies, 20 concretament. La cilindrada de la moto sembla que no doni per gaire però, mentre anava per la carretera, el seu somni de molts anys, donar la volta al món, anava prenent forma dins la seva ment dient-se "si torno, no el faré mai realitat". Així què, quilòmetre a quilòmetre, va sortir d'Argentina l'any 2003. 6 anys després continua fent realitat aquella idea. Ha passat per multitud de països, continuo sense entendre com aguanta la moto! A Barcelona va conéixer una noia alemanya que ara és la seva dona i que l'acompanya en el viatge, ella també amb una moto. Us poso l'enllaç al seu web, per si hi voleu fer una ullada. De fet, sembla ser que les darreres notícies ens diuen què ara ja són 5 les persones que estan devorant asfalt camí del seu destí final, Austràlia.

Quan veig exemples com aquest m'adono que, sovint, enterrem dins la nostra ment un gran nombre de somnis, potser per temor a no poder-los realitzar, potser per por a quedar-nos a mitges, però sempre hi ha persones que porten endavant petites o grans proeses plenes de sentit aventurer. Tot i això, tot i no portar a terme segons quins pensaments que, en un moment o altre ens han rondat per la ment, continuo convençut que, a la nostra manera, també tirem endavant els nostres petits, humils si voleu, somnis, aquells que ens fan sentir realitzats, alguns potser no premeditats i que ens hem anat trobant pel camí que se'ns ha anat traçant al davant, però igual de vàlids i de la mateixa manera capaços de fer que, quan mirem enrera, poguem veure que els quilòmetres virtuals que hem recorregut se'ns mostrin al davant com una gran experiència vital que tenim a mitges encara i que hem de seguir donant gas.

L'experiència del Gustavo ens ha de fer reflexionar per no defallir a l'hora de fer realitat aquells petits pensaments que ens ronden pel cap, que ens fan sentir aventurers aparcant, de vegades, el què ens envolta, sense treure-li importància, però donant-ne a aquestes petites coses que de ben segur, donen més salsa a la vida. Per sort, tenim persones com el Gustavo que ens recorden que es poden portar a terme agafant la nostra moto (ni que sigui virtual) i fent els quilòmetres ue calgui.

Aneu amb compte!

2008-08-01T19:41:00.004+02:00

Avui comença un nou èxode massiu d'automòbils per les carreteres catalanes (i de tot arreu), així que només desitjar a tothom que hagi d'agafar el seu vehicle ue pasi unes bones vacances, però que l'important és arribar, més tard o més d'hora, però arribar. Segur que la gran majoria haurem perdut un ésser estimat a la carretera, aixi que, el millor, és senzillament no formar part de les estadístiques negatives que any rera any acumulen les nostres carreteres.

Es preveuen centenars de milers de cotxes a les carreteres, cues en segons quins sectors, així que aprofitem les estones de descans recomanades, evitem les distraccions i planegem la ruta i els horaris per evitar els nervis i precipitacions de darrera hora. Un cop dit això, per a tots aquells que us agafeu vacances aquests dies... divertiu-vos, aprofiteu, desconnecteu, apreneu dels llocs on aneu, mengeu plats típics... però, sobretot, pel que més vulgueu, torneu tots, no volem trobar a faltar a ningú, així que, aneu amb compte!

Crisis, what crisis?

2008-07-30T20:13:00.005+02:00

Un cop recuperada la normalitat, el pols a les ocupacions diàries i m'he posat al dia en alguns aspectes, he anat llegint, amb preocupació, les notícies que arriben via diaris, ràdio i TV sobre la crisi, desacceleració o com vulgui què es digui el que realment està passant. Més enllà de les paraules que serveixen per definir la situació, ens ha d'importar la situació en si. Veig cada cop més preocupació en la gent que m'envolta, la que conec que té negocis (botigues, petites empreses, restauració...) em parla de la poca afluència de clients i el poc volum de feina que van tenint i què, a més, encara disminueix més. Per una banda, només per una, té (per a mi) una vessant positiva, i és què les famílies s'estan adonant, ja seriosament, de la realitat actual i estan tornant a una cultura de l'estalvi que ha de portar a reduir, encara que de forma mínima, els efectes de la crisi a l'entorn familiar. El problema ve en que l'estalvi que això suposa es veu totalment superat per l'encariment de qualsevol producte relacionat amb les despeses que suporta una persona avui en dia: hipoteca, carburant, menjar.... i no permet una normalització de les economies domèstiques. Des dels entesos en economia ens parlen de mesures com estalvi energètic (ja que, ara per ara, parlar d'energies renovables queda lluny en el temps pel que fa a efectivitat energètica) per mi endavant, mentre no passi com amb la companyia d'aigües de Girona, que ja havia comentat en algun altre article que va pujar els preus per mantenir el seu volum d'ingressos al comprovar que els gironins havien baixat el seu consum gràcies a que havien previst mesures per estalviar aigua. Però hem de tenir clar que les mesures no només passen per les llars, passen per edificar una economia precisament evitant això, basar-la en els edificis, en el "totxo". Fomentar la inversió en I+D, que el sistema educatiu augmenti el seu nivell d'exigència enlloc de rebaixar-lo continuament, basar l'economia en el creixement de diferents sectors en lloc de només un de concret i, sobretot, no amagar la informació a la gent. Només és una suposició, però crec que si la gent estés informada des del principi del que passa i no s'anés amb evasives i continus canvis de rumb respecte a les declaracions públiques de la gent que regeix l'economia a nivell polític (els que estan en corporacions com el Banc Central Europeu o el Banc d'Espanya fa temps que avisen i encara pensen que la cosa pot anar a pitjor) tots els que estem patint els efectes de la crisi, és a dir tothom, potser estaríem prenent mesures més efectives al saber que encara no hem tocat fons, que el pitjor pot estar per venir, que ha petat ja alguna gran empresa però en poden venir més (un dia us explicaré, si us ve de gust, una història sobre una immobiliària)... Espero en propers articles poder parlar de què la situació és més optimista, però en fi, com dirien els Supertramp fa molts anys... Crisis, what crisis?

Wien (o canvi de xip i IV)

2008-07-24T22:06:00.005+02:00

Avui ha estat dia de museus, exposicions i demés, un altre cop a carregar les cames i voltar amunt i avall per aquesta ciutat que ja abandono demà.

Ara, abans de passar la meva darrera nit aquí m'adono de l'important que és poder tenir uns dies per desconnectar, per descobrir coses noves que durant la resta de l'any no tens a l'abast... La visita d'avui al schonbrunn (no sé ben bé del tot si s'escriu així) també ha valgut la pena. L'havíem anat a veure per fora, ja que quan vam arribar ja estava tancat i avui l'he pogut visitar per dins. La veritat és que és espectacular, només una habitació d'aquest palau ja és com tot el meu pis! Després visita a l'òpera, hem pogut entrar a l'escenari i tot, un altre cop tot grandiós, només l'escenari fa 1700 m², així que ja us podeu imaginar la resta. Llàstima de que a l'estiu no es faci cap representació, m'hagués agradat veure i escoltar òpera en un entorn com aquest.

Acte seguit he aprofitat per anar a veure una exposició sobre Tuthankamon, interessant però potser una mica fluixa si es compara amb tot el que he anat veient aquests dies i, per rematar, visita al museu d'història natural. L'edifici en si ja mereix una visita extensa, però totes les coleccions, animals, fòssils, minerals, plantes... que hi ha allí són pràcticament inacabables. M'ho he pres amb calma i he anat fent, però penso que és una visita que hauria d'haver fet amb més temps o sense portar 3 monuments/exposicions abans.

En fi, demà ja torno cap a La Seu, així que s'acaben les cròniques des de Viena donant, un cop més, i no em cansaré de fer-ho, les gràcies a la Cris per haver-ho fet possible i pel tracte que m'ha donat tots aquests dies.

Wien, o canvi de xip (III)

2008-07-23T21:59:00.004+02:00

Tal i com us vaig dir ahir, toca explicar la visita al camp d'extermini de Mauthausen. Des de Viena, vam agafar un tren direcció Amsteteen, canviant de tren per arribar, finalment a la població de Mauthausen. Un cop allí, una caminadeta de mitja hora per tal d'arribar al camp de concentració nazi, que va ser alliberat el maig de 1945. Com per encanteri, a mesura que ens anàvem apropant a l'indret, el cel es tornava més i més negre, com advertint-nos de les sensacions que ens produiria aquell lloc. Al principi res diferent d'altres fortificacions que hagués pogut veure però, a l'anar avançant, baixar les primeres escales que portaven als crematoris i cambres de gas la cosa va canviar radicalment. Un es pregunta fins a quin punt pot arribar l'ésser humà a odiar o no sé pas quin sentiment li pot portar a crear allò i, encara pitjor, a utilitzar-ho. L'estòmac se m'anava encongint a mesura que veiem alguns forns crematoris més, moltes dedicatòries a la gent desaparescuda allí, una exposició fotogràfica amb la història i fets ocorreguts en el camp, només en alemany però que les imatges il·lustraven de sobres, l'interior dels barracons on feien "vida", si és que es pot anomenar així... És impossible que ens posem a la pell de la gent que va viure i morir allí, ni tan sols a la dels seus familiars, de la gent que va deixar la vida treballant a la cantera portant pedres per una escala interminable en jornades de treball de durada indeterminada, de les execucions perquè si, perquè avui et toca a tu. La visita ha estat dura, però realment estic content d'haver-hi anat, de comprendre més enllà del que em pot fer veure una pel·lícula, una part, com a mínim, del que va passar aquells anys. Estic francament commocionat encara pel que he vist i sentit dins meu, i no crec que s'esborri mai, però ho prefereixo així, i també he descobert que molta gent va lluitar per sobreviure, per tornar a veure les seves famílies i que, malgrat molts no aconseguir-ho, la seva lluita, com la de molta altra gent, no va ser en va i va servir i serveix d'exemple a moltes generacions que hem vingut després.

Wien, o canvi de xip (II)

2008-07-22T20:04:00.006+02:00

Ja fa un parell de dies que sóc a Viena, val a dir que l'experiència està resultant fascinant. Ahir, un tour a peu pels edificis més emblemàtics d'aquesta ciutat, Universitat, Ajuntament, Parlament... i un llarg etc. d'indrets a qual més bonic i que em van deixar les cames com per no tornar a caminar més, però ja hi haurà temps per descansar, ara toca gaudir de tots aquests llocs. Vam fer, també, el nostre primer àpat típic d'aquí, l'schnitzeln (si, si, amb totes aquestes consonants!!!), una mena d'escalopa arrebossada que, com a mínim la que vam menjar nosaltres, era d'enormes dimensions. De totes formes sembla que el plat més comú d'aquí sigui el kebab, ja que gairebé tot Viena fa olor a aquest tipus de carn.

A més, es pot constrastar la diferència cultural que hi ha amb el nostre país. Viena és una ciutat extremadament neta, però per molt d'hora que et llevis tampoc veus un servei de neteja circulant a totes hores, senzillament la gent no embruta gens, ningú (a excepció d'alguns estrangers) es passa un semàfor en vermell, tant si és conductor com vianant, la gent respecta el típic "deixin sortir abans d'entrar"... A La Seu tenim la sort de gaudir d'alguna d'aquestes característiques, com que els cotxes s'aturin en els passos de vianants, però val a dir que sento una sana enveja per alguna de les qualitats d'aquesta gent i que, m'agradaria, se'ns contagiessin una miqueta, ja que en sortim beneficiats. Tornem, però, al viatge, durant tot el dia d'avui hem fet trajecte en tren per anar a Mauthausen, el camp d'extermini que els nazis van crear en aquesta localitat. Us ho explicaré demà, quan hagi tingut temps de pair tot el que hem vist i sentit, amb les oïdes i amb el cor, en aquell lloc. Us asseguro que no deixa indiferent però, com us dic, això formarà part de la tercera part de les cròniques del viatge a Wien. Fins demà!

Wien, o canvi de xip

2008-07-20T09:05:00.004+02:00

Avui, després d'unes setmanes plenes de bàsquet i bones vivències, però sense deixar de banda les altres ocupacions, em prenc uns dies de vacances. El meu destí: Viena. Ja tinc ganes d'arribar a Girona i agafar el vol que m'ha de portar a una de les ciutats, diuen, més boniques d'Europa (ja us ho explicaré al tornar, evidentment). Aviat vindrà el fet de carregar la maleta al cotxe, arribar a l'aeroport, una mica de cua per facturar la maleta i més o menys 3 hores de vol fins Bratislava, el meu primer destí abans d'agafar el tren fins a la capital austriaca. Realment, em fa il·lusió. Abans em prenia l'estiu com una manera de seguir fent feina i que, amb només canviar l'activitat que feia, ja descansava. He anat aprenent que uns dies de desconnexió total també venen molt bé i són, fins i tot, necessaris.

Un torna cansat de caminar amunt i avall sense parar, però segur que haurà valgut la pena. He d'agrair a la Cris, que ha estat tot l'any estudiant allà, la seva invitació a anar i tota l'ajuda que m'ha donat per tal de realitzar aquest viatge. En aquest moment, a només dues hores d'anar cap a l'aeroport, un ja comença a sentir que, de ben segur, serà una experiència enriquidora, d'aquelles que es recorden i que, com sempre dic, haurà valgut la pena. En fi, toca canviar el xip, apagar el telèfon (crec que cada cop en som més depenents i hem d'aprendre a fer-ho) i gaudir de tot el que ofereix una nova ciutat i una cultura, també europea, però diferent a la nostra. Si puc, us escriuré com em va, si no, al tornar us en faré 5 cèntims. Fins aviat

Paradoxa

2008-07-10T18:06:00.007+02:00

Ahir estava conduint per la carretera, direcció Manresa. Res fora de l'habitual, volant, aire condicionat, música de fons... fins que va arribar un punt que em va sorprendre moltíssim: Un cartell que resava "si estàs conduint, mira la carretera". Automàticament em vaig quedar uns segons com en blanc. Òbviament vaig haver de llegir el cartell sencer i, acte seguit, els logos institucionals que han impulsat aquesta campanya: Generalitat de Catalunya i Servei Català de Trànsit.

Em pregunto com és possible un cartell com aquest? és evident que la gent el llegirà i, per tant, durant, com a mínim uns instants, no farà cas del que llegeix en el missatge degut al propi missatge! Si realment algun dia busco la definició de paradoxa segurament podria sortir com a exemple un episodi com aquest. Potser la gent que s'està en un despatx ideant campanyes com aquesta s'ho hauria de pensar una miqueta més i, potser, enviar el sentit del que volen expressar per ràdio, ja que en un cartell de no sé pas quants metres quadrats em sembla que no és, precisament, una bona idea, com a mínim, tractant-se del que volen transmetre, ja que si es volen evitar les distraccions amb un element que distreu... (i ja em permetreu que avui em repeteixi tant amb certes paraules) anem apanyats!!!

Summer is coming

2008-07-07T17:30:00.002+02:00

Ha arribat, sembla, definitivament la calor. No sé si amb ella o no, també aquelles tempestes d'estiu que tant m'agradaven de petit i encara m'encisen ara, em deixen bocabadat mentre es succeeixen els llamps amb el so de la pluja caient sobre meu o sobre els teulats, la gespa, el terra... Amb l'arribada de l'estiu se m'obren, com cada any, altres oportunitats de fer coses que m'agraden, no necessàriament relacionades amb descansar i que em permeten, sobretot, retrobar-me amb molta gent que, durant l'any, no tinc l'oportunitat de veure sovint. Aquestes activitats m'han fet tenir una miqueta abandonat el bloc les dues darreres setmanes, però a nivell personal ha valgut la pena. Em queda una altra setmana, a partir de dissabte, que donarà pas a 5 dies de vacances, que tenen com a gran objectiu, desconnectar. Marxo sol, no em fa pas res, conec una persona al lloc on vaig, de fet li agraeixo enormement que em convidés a anar-hi i jo m'alegro d'haver acceptat. Sempre que algú ens diu que podem anar-lo a veure mentre està a l'estranger acostumem a dir que ho farem, però ens quedem a les portes de fer-ho la gran majoria de vegades. En desconec els motius, potser mandra, potser aquella empenta final pe decidir-se a fer-ho, la tant coneguda excusa del temps... en tot cas vaig decidir anar, cada cop estic més convençut de que ha estat una gran decisió. Això és el que dóna de si el mes de juliol, sense desconnectar del tot de la feina excepte els darrers dies a l'estranger. Amb els dies difícils que ens estan tocant viure aquests temps, penso que evadir-se una miqueta, no deixa de ser positiu, però no oblidem tocar de peus a terra, com a darrera reflexió, perquè els mesos (de fet 3 o 4 anys que venen) seran durs i caldrà veure com tornen (si tornen) algunes empreses després de les vacances i com es recuperen, si és que encara ja hem tocat fons, les economies familiars, municipals.... tant de bo la crisi també es prengui unes vacances!

... I ara... Brusseles s'afegeix a la festa!

2008-06-17T19:12:00.004+02:00

Una de les darreres notícies que he llegit fa referència a la decisió presa a Brusseles pel que fa a les companyies de telefonia mòbil. Suposo que n'estareu al corrent. Ara resulta que s'ha decidit donar via lliure a la implantació d'un sistema de pagament per la recepció de trucades, amb el pretext de que, a llarg termini, això afavoriria la competència entre companyies i, finalment, al client final, és a dir nosaltres. La veritat, no deixa de generar-me dubtes. En primer lloc, perquè he de pagar jo per la recepció de trucades? Fins i tot segur que molts de nosaltres hem rebut trucades de les pròpies companyies per oferir-nos els seus serveis, que ens canvien d'operador... també les haurem de pagar suposo. I els sms? En el cas de les trucades podem decidir si acceptar-les o no, però els missatges arriben i prou, també ens els cobraran? En segon lloc, que vol dir llarg plaç? personalment penso que aquesta mesura a qui beneficiarà és a les companyies de telefonia mòbil, que s'estalviaran el que els costa entre elles el canvi de xarxa quan truquem a d'altres operadors i ens ho facturaran a nosaltres, canvi rodó!!! Com controlarem la despesa, per exemple? (òbviament ja trobaran la solució per nosaltres, però seguirem pagant més) És força difícil que deixem de fer anar el telèfon mòbil, però és que n'hi ha per apagar-los tots! A base de veure coses com aquestes, també em faig preguntes sobre, per exemple, el tema de rebre les factures de diferents serveis que tenim contractats (telefonia fixa, cartes dels bancs i caixes...) per correu electrònic. És evident que ho fan per protegir el medi ambient, però finalment els que rebem les dades per correu electrònic som nosaltres, gràcies, també, a que paguem religiosament la connexió a internet, és a dir, estalviem el cost del paper a l'empresa que ens factura! És clar que cal ser respectuosos i estalviar, però jo acabo pensant que això només genera més beneficis a les empreses, que no han d'emetre comunicacions en paper i per tant abarateixen costos que després no es veuen repercutits en els clients. Al final és el de sempre, menys despesa i, per tant, major benefici per l'empresa i nosaltres, els consumidors, a pagar el mateix, no està malament oi? Sort que Brusseles s'ha afegit a la festa i ens ho soluciona tot... és un dir.

I es feu la Llum

2008-06-05T15:49:00.003+02:00

Continuant amb la tònica de bones notícies que ens depara l'economia en els darrers temps, avui se'ns ha fet la llum, o potser ens hem fos del tot en conéixer que els preus de l'energia elèctrica, que ja havien pujat més d'un 3% al gener com a conseqüència de l'IPC, encara pujaran entre un 5 i un 6% més, el que pot situar el preu gairebé un 10% més que just abans d'encetar l'any.

Així, amb un encariment sostingut del preu del carburant, per sobre del 10% en el que va de 2008, la pujada de la llum, els aliments, el preu del diner... no podem deixar d'estar cofois i contents perquè només es tracta d'una lleugera desacceleració, perquè s'estan prenent totes les mesures oportunes (de moment les conseqüències de totes aquestes mesures són, per exemple, que a mi les mateixes despeses de desembre de 2007 em costen entre 200 i 300 € més cada mes mentre el meu sou s'ha vist incrementat un 4%).

Fins i tot l'altre dia vaig llegir que l'empresa que gestiona l'abastiment d'aigua a Girona s'estava plantejant de pujar els preus degut a que, com que la gent s'havia conscienciat de la importància d'estalviar aigua, en gastaven menys i, per tal de mantenir els seus ingressos, havien de pujar el preu en els rebuts, senzillament impressionant.

Francament no sé on anirem a parar, tant de bo, com en el cas de l'aigua, de tant parlar-ne aparegui, com per art de màgia, la solució i les coses tornin a una certa normalitat, com a mínim, per a les nostres butxaques però no sé pas si gaudirem, en aquest cas, de que es faci la Llum al preu que es posarà!!!

Que ve l'euribor!!!

2008-06-02T10:50:00.003+02:00

La setmana passada, a les acaballes del mes de Maig, una notícia que, per a mi, tenia rellevant importància, sembla que va passar una mica despercebuda. La veritat no en conec els motius, però a mi em té bastant preocupat. L'índex que mesura els interessos a pagar en la majoria de crèdits hipotecaris que tenim va tornar a pujar, fins a situar-se al 5% i, la previsió de molts experts, és que es mantingui aquest percentatge durant força mesos. Això suposarà, pel moment, un altre encariment en les quotes de les persones que els toqui revisar ara la seva hipoteca, ja que l'índex és més elevat que fa 6 mesos i que fa un any, que acostumen a ser les referències en quant a revisions d'aquest tipus de crèdits. Si agafem un sou d'uns 1500 € (entenc que hi ha gent que cobra més, però també molta que cobra menys), dels quals se'n destinen 1000 a pagar el crèdit hipotecari, i aquesta quota puja una mitjana d'entre 80 i 100 euros al mes, caldrà veure com s'ho fa aquesta persona per trobar aquests diners que, fins ara podia destinar a una altra cosa. Jo no sé com s'ha d'anomenar exactament a aquest període on ens trobem ara, desacceleració, crisi, recessió... la veritat que tant em dóna. La qüestió és que les persones, les famílies, ho tenim força magre si les coses continuen d'aquesta manera per tal de fer front a la contínua pujada en les despeses diàries (ipc per sbre del 4,5), el carburant... Mentres, se'ns tornaran 200 € ara al juny degut a auna rebaixa momentània de l'IRPF: per al meu entendre "pa per avui, gana per demà". En primer lloc, aquests 200 euros de què serviran? probablement per tapar algun forat, en el millor dels casos, creat per la situació que arrosseguem des d'alguns mesos ençà. Altres per poder gaudir de les vacances que, sinó, se'ls haurien posat molt costa amunt (malgrat em consta que ja fa temps que hi ha gent que demana crèdits per anar de vacances... però prefereixo no opinar sobre això darrer). En tot cas, com ja vaig citar en un altre article, la lletra petita, caldrà veure què passa realment amb aquests diners: ens els reclamaran l'any vinent a la declaració? no oblidem que és una rebaixa de l'IRPF, és a dir, dels diners que donem a l'estat i que tornen o toca pagar en realitzar la declaració de la renda en funció de les retencions practicades l'any anterior. Així, l'any 2009 em tocarà "tornar" aquesta reducció que m'han fet sense consultar-me? Òbviament els 200 € ens anirien o aniran bé a tothom, però si ho he de tornar l'any vinent, prefereixo no tenir-los ara, sincerament. Si algú és capaç d'aclarir-me tot això li estaré agraït, però jo, pel moment, desitjaré que el pas de l'Euribor no sigui a l'economia domèstica l'equivalent als Tsunamis per als països sencers.

Buffff! (o petita crònica d'un cap de setmana)

2008-05-27T09:54:00.005+02:00

Aquest cap de setmana a la ciutat hi ha hagut un munt d'activitat, molta d'ella relacionada amb l'esport (incloent el festival de patinatge del Club Hoquei Cadí que va ser, senzillament, espectacular). Malgrat les intenses pluges que han caigut, l'Escanyabocs ha estat un éxit organitzatiu i de participació. Gràcies als Tupedala, UEU, CEFUC, Xinoxano i Centre Excursionista de Catalunya, hem pogut viure i veure esforços, paisatges feréstecs, companyerisme.... Personalment em vaig animar a participar en una de les proves, la Vertical Quiri. Si us he de ser sincer encara durant aquell matí (la prova tenia lloc dissabte a la tarda a Noves de Segre) encara no les tenia totes de si acabava prenent la sortida o no. Sortosament vaig decidir que si. Tot el que envoltava els preparatius dels corredors abans de començar la curs estava impregnat de bon rotllo, paraules d'ànim i bons consells per tal d'assolir la fita final, arribar a l'ermita de St. Quiri, primer, i acabar a la creu situada encara més amunt (amb un total de 850 m de desnivell acumulat). Va començar la cursa amb la veu del Xavi Excribà donant la sortida, val a dir que només el primer tram ja era prou exigent i tots ens vam concentrar en no malgastar les nostres forces i anar tirant amunt. Cada cop que aixecava el cap (encara sense veure l'objectiu final) podia gaudir d'un paisatge espectacular, malgrat el cansament s'anés imposant a les cames. Al cap de poc més de 59 minuts vaig aconseguir arribar a dalt de tot, els últims metres van ser durs però estava esperonat per crits d'ànim de diferents persones o de l'organització (exemplar com la de tots els clubs implicats en l'Escanyabocs) com de participants que ja havien acabat i es quedaven per donar-nos als demés un cop de mà en forma de paraules de suport. La veritat, al cap de pocs minuts d'arribar, el cansament es va transformar en aquella sensació difícil de descriure que comença a la boca de l'estòmac i que et dóna a entendre que ho has aconseguit, que t'has superat a tu mateix i que, realment, ha valgut la pena.

Vull, des d'aquí, felicitar a tota la gent que ha fet possible l'Escanyabocs, perquè segur que tots els participants han pogut tenir la sort de gaudir de sensacions com les que he experimentat jo.

Caminant, caminant...

2008-05-21T10:03:00.004+02:00

El darrer diumenge, de ressaca per alguns dels clubs de la ciutat que van aconseguir els seus objectius en forma d'ascensos, va arribar el Cros de primavera. Malgrat la participació escolar va minvant (realment ens ho haurem de fer mirar tots plegats), la idea de conjuntar la tradicional Cursa Popular amb una caminada, tot en benefici d'una entitat que treballa de forma seriosa, constant i amb absoluta discreció però eficàcia com és el Taller Claror, va resultar un èxit rotund. La gent de La Seu, tant la que volia córrer com la que volia caminar, va tornar a donar mostres de la seva capacitat de resposta davant una crida solidària i, perquè no, solidària vers la nostra pròpia ciutat. Es va superar l'assistència de l'any anterior i, paral·lelament, també els recursos que es van poder donar al President del Taller Claror, el Sr. Ramon Graell, el cap visible d'aquesta institució, però només una peça més en l'engranatge que el fa funcionar (jo crec que ell mateix es considera així). Moltes vegades critiquem, fem demagògia, podem arribar a excedir-nos en certs comentaris, però hi ha d'haver moments (jo diria que n'hi haurien d'haver més) per l'agraiment, pel reconeixement a les coses ben fetes. Des d'aquí gràcies a tota la gent que ho ha fet possible i la meva enhorabona a tota la ciutadania de la nostra ciutat que, d'una manera o altra, ha participat. Que la nostra caminada particular no s'aturi!

Activitats!!!

2008-05-11T18:27:00.003+02:00

Arriba la part final de la primavera i, amb ella, a part de la tan desitjada pluja, arriben tot un seguit d'activitats que ompliran els caps de setmana de la nostra ciutat i el seu entorn durant un parell de mesos. Per començar, avui hi ha hagut un gran aperitiu amb el seminari de Tai Chi amb el Mestre Sebastià Gonzàlez acompanyat pel professor de l'Escola Esportiva Municipal de Tai Chi, Josep Colom, amb força afluència de gent que ha gaudit de l'activitat en el Palau d'esports aquest matí. A més, el Club de Caça i Pesca de l'Alt Urgell continua amb el seu frenètic ritme d'activitat, el Tupedala segueix programant sortides més que interessants, no s'atura l'activitat dels clubs que estan finalitzant la seva temporada... Durant els propers caps de setmana tindran lloc un gran nombre d'esdeveniments, començant pel Cros de Primavera, que ja està en la seva 28ª edició, amb una menció especial per al Francesc Moix, de qui un dia parlaré més abastament, juntament amb una cursa-caminada popular (es pot escollir) en benefici del Taller Claror.

La següent setmana un esdeveniment que ha centrat molta part dels esforços d'un nombrós grup de gent durant moltes hores dels darrers mesos: l'Escanyabocs, una prova multidisciplinar en la que res hagués estat possible sense la implicació de clubs tant representatius i emblemàtics com CEFUC (circuït de marxa nòrdica), Xino Xano Orientació (cursa d'orientació), Tupedala (pedalada), Unió Excursionista Urgellenca (quilòmetre vertical), l'Emma Roca (triraid), que han realitzat una tasca encomiable per aconseguir l'èxit d'aquestes proves, que centraran el cap de setmana del 24 i 25 de maig, amenitzat amb algunes activitats paral·leles com les projeccions finals del cicle La Nit del Viatger, tot amb el patricini de Grifone. El cap de setmana següent Fases Finals Nacionals de Bàsquet Infantil Escolar, organitzat pel Consell Esportiu de l'Alt Urgell, així com les fases finals alevins en 7 modalitats esportives la setmana del 7 i 8 de juny. A més, el festival de patinatge artístic del Club Hoquei Cadí, el 24 de maig amb el lema Cinema Musical's, Final a 4 de Copa Catalunya de Bàsquet organitzat pel Sedis, un final potser dur, però esperem que amb final felíç pels Clubs de Futbol de la nostra ciutat, Futbol La Seu i Castellciutat, els darrers partits del St. Ot, Trans Seu de Futbol Sala... tot plegat impressionant.

És molt probable que m'hagi descuidat alguna cosa (ja em disculpareu) però, el que és realment important, és la capacitat que té tot el teixit associatiu de La Seu per generar una activitat darrera l'altra i que, directa i indirectament, esdevenen una injecció de promoció de la nostra ciutat que generen visitants, moviment... Poc a poc anirem valorant alguns d'aquests actes un cop s'hagin realitzat, però mentrestant, se'm fa salivera de pensar tota l'activitat esportiva que tenim en breu i que podrem gaudir de forma intensa durant les properes setmanes.

Jordi Dalmau

2008-05-07T10:20:00.007+02:00

Ahir vam anar amb nens de l'escola a una activitat que, suposo, moltes escoles no tenen opció de gaudir per l'entorn en què es troben. Em refereixo a l'anellament d'ocells. El gran èxit del secret d'una activitat rau, del cert, en els temes a tractar, la planificació i programació... però sobretot, en la persona que la imparteix. Ahir no vaig poder quedar-me per motius de feina, però he assistit altres vegades a les explicacions que el Jordi Dalmau dóna als nens i que aquests, al contrari que en algunes altres activitats potser a priori més atraients per a ells, escolten bocabadats i amb atenció. És atent amb els alumnes, domina el tema del que parla a la perfecció i, el més important, amb passió per quelcom que, malgrat potser només ser una feina, segur que és molt més que això. Les vegades que he posgut assistir a tota la sessió la sensació no pot ser més agradable: a la vora del riu Segre (aquest cop amb força aigua, però en cal més!), la tranquilitat que dóna un camí sense pràcticament trànsit, la possibilitat de quedar durant uns segons (potser poc temps però etern en el record) captivat pels colors o el cant d'un ocell que després serà posat un altre cop en llibertat per tal que segueixi el seu camí...
El Jordi és un dels grans professionals que conec des que visc a La Seu, evidentment altra gent ho és en altres àmbits, però val a dir que em fascina la seva passió per la tasca que desenvolupa i, potser més important encara, la voluntat i capacitat de transmetre aquesta passió als nens i als afortunats professors que tenim la sort d'assistir a les sessions d'anellament. Ahir vam tenir la sort de veure un exemplar que, fins ara, el propi Jordi no havia pogut anellar mai (era evident i palpable la seva alegria) i vam poder compartir amb ell una fita memorable. Des d'aquí gràcies.

Buscant una bona excusa?

2008-05-04T16:46:00.004+02:00

Ahir vaig llegir en un diari un article que em va sorprendre força. Resulta que existeixen, avui en dia, diversos serveis per garantir una coartada a aquelles persones que ho necessitin, ja sigui per no assistir a la feina, escapar-se d'alguna reunió o cita no desitjada... No resulta, si més no, curiós? Arriben a oferir, per exemple, bitllets d'avió calcats dels de veritat o, fins i tot, la possiblitat de crear com un hotel virtual en el qual fins i tot si algú et truca demanant per la teva habitació et poden passar la trucada!

Òbviament, si algú presenta una carta de serveis com aquesta (i he trobat més d'una empresa buscant per internet a partir de l'article) hi deu haver un bon nombre de clients que ho utilitzen. Aquí és on comença a deixar de ser una curiositat per passar a preguntar-nos certes qüestions com: és realment legal elaborar símils de, per exemple passatges d'avió? (segons alguna de les empreses no servirien per pujar a una aeronau), fingir que una persona està en un allotjament, per exemple, a l'estranger? I, la pregunta que em faig, més important, hi ha realment un nombre tan important de gent que necessita una coartada per estalviar-se certes situacions o poder gaudir-ne d'altres? Si existeixen les empreses és evident que si, però a mi em preocupa que es falsegin fets per tal d'assolir certes fites, perquè no deixa de ser faltar a la veritat i, fins i tot, mentir, que encara que la llei no ho prohibeix, no és precisament la meva forma d'entendre la vida.

300!!! (o fem realitat els teus somnis)

2008-04-25T21:43:00.004+02:00

No es tracta de cap crítica de la pel·lícula sobre espartans que va estar en cartellera ja fa un temps. Avui parlaré de coses més properes. Ahir es va representar el festival del Col·Legi La Salle, l'escola on treballo, amb el títol de "Fem realitat els teus somnis". Veure com l'esforç de tantes setmanes finalment surt a la llum és una gran sensació. Ni es podia circular pel teatre i això que és força gran! Hi havia un miler de persones, familiars, antics alumnes... que van poder gaudir de més d'hora i mitja d'espectacles variats que anaven des de danses tradicionals (balls de bastons perfectament interpretats per nens i nenes de 8 anys, balls populars per diferents edats) a versions de cançons modernes i altres ja considerades clàssics de la música, així com contes i llegendes, en resum un plegat de somnis que s'anaven convertint de ficció en realitat. En total 300 alumnes que van fer les delícies dels seus pares i també, com no, ens van fer gaudir a tot el professorat que vam poder veure'l, ja que l'engranatge d'aquest festival no permet que els alumnes puguin estar al teatre si no estan actuant. És per això que l'hem repetit aquest matí per a tots els estudiants d'infantil i primària, que han pogut veure els seus companys realitzar tot el que havien preparat. L'acte ha acabat amb un petit homenatge als alumnes de 6è, que aquest any canviaran d'etapa i potser alguns també de centre. En tot cas tota la feina prèvia, que ha estat molta i de molta gent, ha valgut la pena!

Perquè ha de ser més car escriure bé?

2008-04-17T20:49:00.009+02:00

Com que està plovent (fins i tot ha pedregat una mica i tot!) i la companyia telefònica ha subsanat una altra avaria (i ja en van...) avui no parlaré de transvasaments (encara no sé si puc utilitzar aquesta paraula), de l'aigua, encara que si que ho faré de les comunicacions, no dels talls, sinó d'una curiositat que em preocupa. He anat llegint els darrers dies sobre el fet que la majoria de serveis (segurament tots) de missatgeria curta de les companyies de telefonia mòbil permeten l'ús dels accents en els sms. Fins aquí tot perfecte, se suposa que ha de ser així. La sorpresa ve quan es comprova el fet que el missatge augmenta de preu quan s'empren els accents en les paraules, arribant a costar dues o tres vegades més. Sovint ens queixem del mal que els sms i internet causen a la llengua escrita, de l'abandó que tenen els signes de puntuació i la majoria de correcció ortogràfica. És obvi que un element és la velocitat a l'hora d'escriure els missatges, però no es pot oblidar que si un missatge només pot contenir 160 caràcters o passa a valer el doble, l'economia s'hagi de mirar per dues bandes. Si afegim el fet de que posar un sol accent fa que (com a mínim amb el meu operador) em surti automàticament que estic enviant dos missatges, fa que em plantegi seriosament el fet d'abandonar tota correcció en l'escriptura. Intento escriure les paraules correctament, sense menjar-me lletres, malgrat no sempre ho aconsegueixo del tot, però els accents estic acostumat a posar-los, no em pregunteu perquè, i em trobo amb el problema de que em costa més diners. Malauradament estic donant més importància a la meva economia que a la defensa de l'ortografia, ho admeto, però m'agradaria que algú que tingués responsabilitat sobre aquest tema hi posés mà i ho solucionés d'una vegada per tal que escriure bé, com a mínim, no costi calers!

L'obscurantisme (o el poder dels Senyors)

2008-04-11T15:54:00.004+02:00

Ja fa molts anys, durant l'època feudal, alguns Senyors catalans, els amos de tot i de tots, vivien en els seus castells, dels quals sortien per fer diverses tasques: atacar-se mútuament, anar a caçar, algun que altre casament, potser unes vacancetes (si eren prou poderosos) en algun altre castell de la seva propietat... i també a robar els seus serfs, demanar-los i imposar-los impostos prohibitius, agafar una mica de menjar... en conseqüència: cada cop més diferències entre un i altre estament. Era l'època de l'obscurantisme, en que la cultura més bàsica (llegir i escriure) estava reservada a l'església i uns pocs privilegiats. Uns temps amb un cert toc de romanticisme literari però on, certament, no m'agradaria pas viure-hi. Però sembla ser que ens hi veiem obligats a viure, novament, èpoques com aquella, salvant, òbviament, les distàncies. Ara anem en cotxes, tenim mòbil (no és sinònim de cobertura), ordinadors preparats per rebre connexions a grans velocitats de dades (això no vol dir que les nostres infraestructures estiguin preparades) i una llarga retahila de coses que ens fan la vida més fàcil (o no!). En tot cas moltes d'elles no són un dret universal, com ho pot ser l'aigua. Els Senyors actuals, les grans ciutats, si que tenen connexions d'alta velocitat real, cobertura a tot arreu, grans superfícies, millors preus gràcies a la major oferta que existeix en la majoria de coses... però els falta l'aigua. Els Senyors actuals estan actuant com en l'època feudal, tenen gairebé tot, però els falta l'aigua, potser, el bé més preuat, però una d'aquelles coses queno trobes a faltar fins que la deixes de tenir. Potser la situació és diferent, perquè l'època no és la mateixa, però les formes si que ho són: els importa poc que la gent que en té una mica es quedi sense res o pràcticament res, obligant-los, així, a anar a viure als seus castells, més poblats, però augmentant la necessitat del bé escàs, amb el que seria (si no fos que l'absència d'aigua ho impedeix) un peix que es mossega la cua. En lloc de fomentar la riquesa en altres zones de la seva propietat, aquelles perifèriques on amb menys es viu igual de bé o millor, i que resoldrien molts dels problemes, ja que l'aglutinació de tot en un mateix lloc, normalment, genera manca de recursos. Un cop fetes les metàfores, anem a posar fets reals: no hi ha aigua a Barcelona, on es concentra un alt percentatge de la població catalana en un territori petit, per tant amb molta concentració de gent. La manca d'aigua provoca que els Senyors, aquells que haurien de garantir el benestar, senzillament optin pel furt, amagant-se en paraules de solidaritat, amb polítiques de fets consumats i, fins i tot, amb amenaces subtils vers els seus propis protectors del regne central. És ben cert que si fan l'obra i es gasten els diners, difícilment se'ls negarà que obrin l'aixeta, com opina un d'aquests Senyors, el noble senyor Zaragoza, que mostra tota la seva força i poder i el del seu territori. Tan és que en molts llocs no hi hagi cobertura, ni banda ampla, ni TDT, ni tren, ni moltes altres coses, no són un dret universal, però si que ho és el dret a la igualtat d'oportunitats, i això no existeix, però tan és, ja que l'únic important és que als Senyors no els falti de res, independentment de les conseqüències que això pugui tenir per la resta del territori, malgrat els consells d'alguns savis que els Senyors han consultat, potser, per fer veure als seus súbdits que es preocupen per ells. La realitat és que ni els han fet cas, ni a altres Senyors més petits i més propers al lloc que volen saquejar i que els han donat el mateix consell, primer, i després s'hi han oposat, però sabent que no es poden enfrontar en una guerra amb els grans Senyors.

Sort que sóc solter, ja que, sinó, com en l'època dels senyors feudals (en la que penso que ens tornem a trobar pel tarannà d'alguns que anomeno Senyors) encara em demanaran el dret de la primera nit!

I'm singing in the rain...

2008-04-09T12:39:00.004+02:00

Sembla ser que, finalment, haurem d'agrair a alguna força superior (cadascú que esmenti la seva) que ha fet, de moment, que la situació que estem vivint arreu de Catalunya comenci a albirar un petit punt d'esperança pel que fa a l'aigua. Les pluges dels darrers dies, i sembla ser que en vindran més (tan de bo que sigui així) estan fent que els moments catastròfics que anem arrossegant des de fa uns temps esdevinguin estones dolentes. Hi ha un fet important, però, què no hem d'oblidar: dins aquest horitzó de petita esperança, hi ha uns problemes de base enormes i que no ens poden fer perdre de vista que el moment és greu, molt greu, que ens hem de conscienciar de que la política (doméstica em refereixo, o ciutadana si més no) d'estalvi d'aigua no només ha de continuar, sinó incrementar-se (no pensant que aquesta aigua servirà per alimentar camps de golf, sinó esperant que sigui perquè tothom tingui aigua per beure i els agricultors i gent que viuen de la terra per mantenir els seus conreus i ramats). Cal que tots seguim apostant per defensar la cultura de l'estalvi i, com no, també la nostra aigua, potser per viure millor, potser per evitar les singulars (per dir-ho eufemísticament) situacions que s'han produït els darrers dies.

Canviant de tema, personalment m'encanta que plogui, no ara, des de sempre i, no ho dubteu, dedicaré una breu estona, si no teniu por a un refredat us ho recomano, a cantar sota la pluja.

Tinc un somni...

2008-04-04T15:53:00.003+02:00

Avui fa 40 anys de l'assassinat de Martin Luther King Jr., una persona que va marcar un abans i un després en la història dels drets de la raça negra en els Estats units i en tot el món. Altra gent ho va fer de maneres diferents (Malcolm X o el Black Power) però ell va agafar l'exemple de la manifestació no violenta, com Ghandi, del compromís amb la pau per arribar a aconseguir precisament això, un estat de convivència i un reconeixement dels drets de les diferents races que integren una societat. Fa uns anys vaig tenir la sort de viatjar a Nova York. Una de les coses que més em va impressionar d'aquella ciutat va ser, amb diferència, la quantitat de races i diferents formes de pensar que hi convivien i la forma en què ho feien, podríem dir que amb harmonia. Crec que la figura de Martin Luther King va ajudar d'una forma increïble a que això fos possible. Malauradament, con en tants altres casos, això no agradava un sector de la població. I van sorgir aquells instints primaris, agressius, d'aquests sectors. Va morir assassinat. He vist documentals que proclamen la inocència del teòric assassí ja que existeixen massa buits sobre com va poder fer-ho i parlen d'una trama o conspiració a gran escala. És evident que no tot deu ser veritat, però si que és cert que el poder establert dels EUA no veia amb bons ulls que les idees d'aquest pastor protestant calessin fons en les ments dels ciutadans de raça negra i estic segur que no van fer gaire (potser al contrari) per garantir la seva seguretat. Martin Luther King va ensenyar molta gent a somiar, ell mateix ho va dir "tinc un somni", jo només espero que els somnis, aquells que ens han d'ajudar a aconseguir aquell estat que anomenem pau, convivència... s'acompleixin i que no deixem de somiar.

Isidre Esteve

2008-03-31T11:01:00.003+02:00

Altres cops he parlat de l'esperit de superació, de la força de l'ésser humà i la capacitat que té d'enfrontar-se als reptes més durs. L'Isidre Esteve n'és un gran exemple. No és fàcil refer-se d'un cop com el que va rebre (i, òbviament no em refereixo a l'accident en si mateix) i, a sobre, creure's una persona afortunada. Cal trobar-se en una situació com la seva per poder avaluar-ho realment, però em sorprenen positivament les ganes, no només de viure, sinó d'afrontar nous reptes amb que l'Isidre comença dia a dia.
Evidentment personalitzo en ell a molta altra gent que, en l'anonimat, realitzen un treball constant i diari d'autosuperació i entrega a unes vides que, per un motiu o altre, han quedat malmeses. Des d'aquestes línies el meu reconeixement més sincer i la meva admiració més profunda, ja que són un exemple per a tota persona. Segur que tots en coneixem casos propers, però probablement la rellevància mediàtica i popular de l'Isidre ha ajudat a revifar allò que sabem però que, potser, no li prestem l'atenció deguda. Per a tots aquests herois quotidians, gràcies.

On vaig dir... dic... (o nou diccionari de sinònims català)

2008-03-26T12:11:00.005+01:00

Val a dir que mai anirem a llit sense més coneixements, ja ho diu la dita popular. Ara resulta què, on es va dir "algú s'imagina coses i té un problema" ara és "s'han fet estudis"; on es deia "no hi haurà transvassament" significa "aportació puntual d'aigua". Suposo que hi deu haver una continuació a aquest nou diccionari de citacions i sinònims respecte a aquest tema, que serien de la forma "només serà aquest any" amb el seu nou significat "serà una aportació periòdica però puntual" i després "el segre pot arribar a ser un afluent del llobregat". És evident que aquestes darreres afirmacions són exageracions extretes de la meva imaginació però, si us he de ser sincer, no les tinc totes perquè, quan algú s'acostuma a no dir la veritat, llavors ho agafa com a vici, i cada cop la fa més grossa. M'agradaria saber, també, totes les explicacions i posteriors sinònims que hi han hagut en referència a les misterioses estaques (algun fenòmen alienígena?) de Prats i Samsor. També vull veure si l'afirmació de que "només es treurà 1,5 metres cúbics per segon si el cabal del Segre supera els 3 m. cúbics" (amb el que, suposem, amb un cabal de 3,1 n'hi treuen 1,5 en queda 1,6, molt menys del que en baixa ara, suposo que llavors haurem de fer alguna mesura puntual a l'inrevés!) ho canvien per, "mesura urgent i necessària hi hagi el cabal que hi hagi". En tot cas, m'agradaria pensar que el proper cop ens diran realment el que passa, ja que, com diu una altra dita popular, s'agafa abans un mentider que un coix, i en aquest cas en només dues setmanes hi han hagut la tira de rectificacions i contrasentits sobre aquest tema. Tornaré a dir el mateix que en l'article anterior, que nevi, que nevi molt i aguanti perquè, sinò, ja ens podem anar calçant, i no precisament les botes d'aigua.

Schnee!

2008-03-24T09:48:00.003+01:00

Si em permeteu, utilitzo el mot en alemany per anomenar la neu (és per fer el títol una mica diferent i, segur, us haurà picat la curiositat). No és el primer cop que neva enguany, ni el primer escrit que la majoria de la comunitat de blocaires dediquem a aquest fenòmen meteorològic però, si us he de ser sincers, aquest cop havia perdut l'esperança de que caigués una altra nevada a La Seu. Havia nevat a tot arreu menys aquí! Malgrat llegir les previsions del temps a diari, on cada dia assenyalava que ens cauria un mantellet blanc de regal (no és cap crítica als meteoròlegs), aquest no arribava. És cert que això ha permés gaudir de bon temps tots aquests dies (malgrat el meu termòmetre intern estava molt baix per la tristor d'aquesta setmana santa on han marxat dos joves, una la coneixia, i era d'una qualitat humana excepcional (fins sempre Cris), l'altre noi no, però segur que se'l trobarà a faltar igualment.

Mentre païm tot això, m'alegra que hagi nevat, no només a La Seu, sinò a tot arreu, malgrat els problemes de circulació que això provoca (també n'hi ha a l'entrada de les grans ciutats a diari i no són atribuïbles a pluja o neu). Que nevi fort, sobretot a les muntanyes, i que faci el fred suficient per assegurar dies i dies d'aigua que evitin situacions rocambolesques com les que s'han viscut els darrers dies sobre transvassaments, "mesures puntuals", pèrdues d'aigua de canonades... tot això barrejat amb el terme "solidaritat". La veritat entenc aquest mot com a una altra cosa, sobretot quan som una regió on encara hi ha moltes mancances que no s'han solucionat i on volen emportar-se, perquè si, un dels tresors que tenim. Sincerament, prefereixo que nevi molt a haver d'expressar l'opinió i el regust que m'han deixat totes les manifestacions al respecte de "les mesures puntuals" i el circ que les ha envoltat. Penso, com ja deia en un altre article, que cal fer una mica més de reflexió prèvia, no haver de córrer amb mesures què, segons tots els experts, tampoc arribarien a temps.
Mentrestant, que nevi!

Si, és cert

2008-03-18T13:02:00.003+01:00

Per a tots aquells que, pel motiu que sigui, no passen pel seu millor moment, per a aquells als que la tristesa enfonsa, als que supera la situació, als que passen gana d'esperit, als que, malgrat tot el seu esforç no sempre obtenen el fruit que esperen, per tots aquells que ens hem sentit identificats amb qualsevol d'aquests moments, va un fragment que vaig trobar de Miquel Martí i Pol (si m'ho permeteu, amb algun petit canvi):

Si, és cert que hi ha moments a evitar,

estérils o flonjos, tant se val,

però insípids de tan buits.

Dies que es claven als genolls

i un s'adona que, de sobte,

ha perdut tota esperança.

Si, és cert,

i és cert què hi ha fantasmes

i que si un llança un crit

desapareixen

Val a dir que, a mi, m'obre els ulls i em fa adonar que sempre hi ha un moment següent i que, segur, serà millor.

Hobbit per una estona

2008-03-14T15:15:00.004+01:00

Ahir hi havia nova trobada de la nit del viatger. Prèviament va haver uns moments, intensos, per recordar una persona que ens va deixar fa poc i que vam tenir la sort de gaudir en esdeveniments com el que anavem a veure ahir, l'Iñaki Cabo. Descansi en pau.

Aquest cop tocava endinsar-se en un món desconegut per la llunyania, i des d'una perspectiva d'amants de la natura i de l'esport de muntanya. Vam arribar força aviat i això ens va permetre intercanviar impressions amb alguns dels que van poder gaudir de l'experiència, el Xavi, la Montse i el German, que ens van fer gola amb les experiències viscudes al seu lloc de destí, Nova Zelanda. Val a dir que els paisatges que evoca la trilogia del Senyor dels Anells en la seva versió filmogràfica encara em van agradar més en el passi que vam poder veure. Amenitzat amb els comentaris del Xavi Escribà, que feia de narrador, les imatges que se'ns mostraven cada cop ens endinsaven més en un món força llunyà, on només les seves petjades, en moltes de les imatges, recordaven que hi havia éssers humans. Crestes no molt altes però genials que configuraven un disseny ferèstec i alhora engrescador, cràters impensables que mantenien aigua calenta enmig d'un enorme circ blanc que convidava a quedar-se d'espectador i perdre's en aquells moments en que la ment es dispersa i t'és igual que ho faci, aconseguint aquells instants, potser d'impàs, entre el que ens envolta i una ficció en la qual ens trobem tan a gust... Val a dir què, si agafem els moments inicials de la primera pel·lícula, La comunitat de l'Anell, en què ens mostra la societat en que viuen Frodo, Sam i companyia, en un entorn de felicitat, em vaig sentir, del cert, hobbit per una estona.

La lletra petita

2008-03-12T09:35:00.004+01:00

Fa uns dies que vinc llegint certs aspectes d'algunes promeses electorals que no m'acaben de fer el pes. No deixa de ser el què, vulgarment, coneixem com la lletra petita que sempre ens adonem que no hem llegit a temps abans de signar qualsevol cosa (jo tinc "l'absurda" mania de llegir-m'ho tot i de vegades la gent s'impacienta!). En aquest cas, començaré pels famosos 400 € que, suposadament, se'ns havíen de tornar a tots els que paguem IRPF. Val a dir que suposo que la persona que va llançar a l'aire semblant afirmació es va deixar portar pel moment d'eufòria d'un míting o pel fragor dels aplaudiments. Realment queda força bé assegurar una mesura d'aquest tipus, però ara ve la coneguda lletra petita. Ha hagut de sortir el vicepresident econòmic a dir que, bé, que això s'ha de mirar, en funció del que surt a pagar o a retornar, que en alguns casos seran 400, en altres menys, en altres res... i en altres, òbviament, a pagar. Jo agraeixo, de cor, la sinceritat del Sr. Solbes, i més encara tenint en compte que va realitzar aquestes declaracions abans de la cita electoral. El que m'agradaria saber, però, és quina quantitat de gent ha arribat a conéixer les seves matitzacions a la promesa electoral. Suposo que, més d'un, quedarà sorprés. L'altra cosa que ningú m'ha aclarit és si aquest any ja funcionarà aquesta mesura o ens haurem d'esperar a fer la declaració del 2008, ja que ara toca la de l'any passat i, per tant, fins d'aquí a un any, res de res. Potser fóra bo que algú ens ho expliqués.
L'altre aspecte que volia comentar és el d'una altra notícia publicada no fa gaire, sobre lloguer de pisos. La notícia cita que els propietaris rebran compensacions econòmiques per part del govern en cas d'impagament per part dels llogaters. Anem a la lletra petita un altre cop: fixa uns preus màxims de lloguer (fins aquí força correcte), però després comencem a arribar a uns punts on s'ha de disposar del currículum del llogater, per entendre'ns. És a dir, si aquest enganya el propietari dient o, fins i tot, demostrant, que té un historial net de desnonaments per impagament i després resulta que no ha estat així, pot ser que l'arrendador es quedi sense cap mena de compensació, ja que el decret regula que no hi ha d'haver hagut més d'una sentència en aquest sentit en els darrers dos anys per a aquesta persona. Quina garantia té el propietari per saber del cert això? A més, per rebre aquesta, diguem-ne, indemnització, s'ha d'haver acabat amb sentencia judicial, és a dir, contractar advocat, despeses de judici i, si finalment la sentència no es favorable, el resultat és: llogater en el pis, ni una despesa de judici coberta, ni una compensació. He arribat a veure com gent als que s'havia dit que per no pagar se'ls acabaria fent fora, han destrossat el pis o el local on estaven (a la nostra ciutat mateix hi ha hagut algun cas). Realment no sé ben bé quina és la solució, però és ben cert que aquest decret, que senta unes bases correctes, hauria d'aprofundir més en els veritables problemes que comporta el que es posi en marxa, igual que el pacte nacional per l'habitatge, on els partits polítics no es posen d'acord en l'obligatorietat de posar els pisos buits a lloguer. I si obliguen, qui diu que el propietari no pot posar el pis a un preu inabastable i tot continuarà igual? Cal pensar bé aquestes mesures, d'una en una, ara per aquí, ara per allà, no crec que arribin a cobrir les necessitats que requereix un assumpte com aquest. En tot cas, torno a insistir, no llegim només els titulars, fixem-nos en la lletra petita!

Jornada electoral? (o resum d'un cap de setmana)

2008-03-09T17:34:00.007+01:00

Avui el dia ha començat bé, els records d'ahir quan he obert els ulls eren bons, un gran partit amb les júniors, intens, emocionant i amb bon final i, després, sopar i bona estona amb amics. Havia decidit anar a veure com es desenvolupava la Traça Muga a l'estació d'esquí d'Aransa, un paratge que trobo incomparable i que sempre aconsegueix que em senti absolutament lliure respirant aquell aire envoltat de bosc que t'incita a la reflexió. Abans, però, he anat a votar. Ha estat, probablement, l'únic moment en que he pensat en les eleccions fins ara, però no en parlaré pas, suposo que ja en faré una reflexió un cop en conegui els resultats, o no...
He arribat a Aransa i he pogut gaudir de la gran organització de la UEU, la satisfacció dels 170 participants i la implicació de tota la gent que s'hi ha involucrat al 100%. És normal que hagi estat un éxit, amb la les persones que hi havia al capdavant i els que no es veuen però fan una feina impagable. Val a dir que la capacitat organitzativa dels clubs i entitats de la nostra ciutat cada dia em produeix la sensació que tothom que participa està en les millor mans possibles: gent que coneix l'entorn, l'activitat que organitzen i els gustos i inquietuds de la gent que participa. La meva felicitació més sincera per tots els que han treballat per fer la Traça Muga possible.
Després he anat a fer quelcom que no havia fet mai: una calçotada. Malgrat no m'agradin els calçots (també hi havia la corresponent carn a la brasa i pa torrat), l'ambient que s'ha respirat durant tot el dinar ha estat genial, rialles, enginy, de tant en tant acudits fàcils... tot a la vora de la taula i ben a prop de la llar de foc que, per poc que et distreguis, t'hipnotitza i et captiva amb les seves flames i el crepitar de la llenya. Cada cop valoro més aquests moments: senzills, distrets, gratificants... importants per saber que hi ha moltes coses a les que segurament no prestem la suficient atenció però que són, de ben cert, un gran alicient en la nostra vida.
Ha estat, realment, una gran jornada electoral, sense pensar en els dies i dies en que el 80% de les notícies les han produït els comicis d'avui. Ja hi haurà temps per valoracions, doncs la gent ja ha decidit el que vol. Mentrestant, un gran dia. No, molt millor, un gran cap de setmana!

De pedra

2008-03-05T12:14:00.005+01:00

Així és com m'he quedat en llegir en un altre bloc, el de la Núria Tomàs, un poema escrit pel seu fill, el Quim, sobre com li agradaria que fos el seu país, Catalunya. Paraules senzilles, que no simples, reflexions fetes des del cor d'un nen que, tot i només tenir 11 anys, té les coses clares i ho expresa amb una convicció i sentiment que, segurament, desitjaríem tenir molts de nosaltres. Tens raó Núria, ho estem llegint molta gent i, a mi com a mínim, m'ha arribat al cor. Si posem junts com es va adormir ahir el dia, amb aquest mantell blanc embolcallant La Seu i que m'he llevat, quasi com quan era petit, amb ganes de que no s'hagués fos, de constatar com la llum del dia feia meravelles en el reflexe blanc del que gaudir durant aquells minuts en que el món s'atura i pots, per fi, observar el que passa en el teu entorn amb el fet que llavors he decidit fer una ullada als blocs que tinc enllaçats, tot ha estat rodó en llegir-ho. Val realment la pena trobar-se amb escrits com el del Quim. Jo sempre dic que llegeixo per evadir-me, per desconnectar, però Deu n'hi do com m'ha connectat!!! Ha aconseguit que em quedés dins, i encara la porto, aquella sensació de benestar, d'alegria continguda, de pensar que, per moltes coses que passin, res està perdut perquè hi ha gent que empeny amb força i no hi ha res més potent que un sentiment. Gràcies Quim, m'he quedat de pedra, però quina agradable sensació!

M'agradaria que Catalunya
es pogués dependre d'ella mateixa
tota sola, només una.

Que fos només una sola república
sense rei ni monarquia
amb una sola fita
viure amb independència

Amb una llengua, la catalana,
amb un nom, Catalunya,
amb uns habitants, els catalans
i amb una bandera, la senyera.

Que fos un sol país
amb el compromís de ser feliç.

Quim

Emilio Calatayud

2008-03-03T22:25:00.007+01:00

He escoltat un parell de cops els comentaris del Sr. Emilio Calatayud, un jutge de menors, pare i amb una filosofia particular d'entendre la vida i amb la qual crec fermament. Us recomano veure el vídeo que us enllaço aquí la primera part i la segona part i que deixa clar drets i deures dels pares i menors. És una persona clara en el que explica, que fa incís en temes realment complicats pel que fa a la família i les relacions que s'estableixen en ella. Una declaració de drets, però parla també d'obligacions que estableix el codi civil per a tots els membres d'una unitat familiar.
És cert que, per desgràcia, no existeixen manuals de formació familiar, tot i que hi ha moltes iniciatives per fomentar el coneixement de situacions per facilitar al pares i mares la seva tasca, també, com a educadors dels seus fills.
El sentireu parlar de tot això, però també de la realitat escolar, de la mateixa en que, fins i tot uns pares han agredit mestres i personal d'una escola, segons he pogut llegir avui, de com ha canviat el paper i la percepció de l'escola en la societat.
Prefereixo que us formeu vosaltres l'opinió sobre el que exposa aquest jutge, però segur què no us deixarà indiferents, ni als que som fills ni els que sou pares. No dubteu a deixar els comentaris sobre el que en penseu i podríem aprofitar el que tots aporteu sobre això.

I com pot ser?

2008-02-27T09:47:00.004+01:00

Un altre petit comentari sobre el debat, serà el darrer que faré respecte aquest tema, però em ronda pel cap els últims dies, sobretot després que sentís per la ràdio una persona que pensava com jo i em vaig decidir a escriure-ho. La pregunta que m'intriga és: com pot ser que dos candidats a presidents del govern espanyol, que van emprar gran part del temps que tenien assignat (calculat fins el més mínim detall pels seus assessors, tenint en compte, fins i tot, la temperatura ambient del plató, i un (imagino) llarg etcétera de puntualitzacions on filar prim) en parlar de les TIC (tecnologies de la informació i comunicació), portessin totes les gràfiques i informació visual en fulls que anaven mostrant a la càmera? no es podia haver previst amb els realitzadors del programa y passar-ho en format digital amb alguna petita pantalla per ells per veure el que els ensenyava l'altre? Em pregunto com es pot defensar l'ús i l'aprenentatge de les TIC si ells mateixos no ho van fer o proposar prèviament al debat. Amb els mitjans que existeixen avui en dia, on fins i tot es pot escriure virtualment sobre pantalles, aturar imatges, enllaçar informacions... sembla francament un pas enrera, i més quan els dos van fer una aferrissada defensa de la utilització de mitjans com els exposats. Suposo que el primer seria predicar amb l'exemple no?

Quan els veritables perdedors van ser...

2008-02-25T22:54:00.005+01:00

Finalment he acabat per veure el debat televisat entre els dos principals candidats a ser presidents de l'estat espanyol. No tinc gaire per costum parlar de política i el que intentaré ara és no fer-ho, però si acabo escrivint sobre política, espero m'ho disculpeu. He anat veient retrets entre ells: tu has fet, tu no vas fer... però hi ha hagut un moment en que realment m'he sentit força decebut: quan s'ha parlat del terrorisme. No trobo de rebut que s'emprin, per part de cap dels dos candidats, les víctimes dels atemptats de l'onze de març de 2.004 per atacar-se entre ells. Crec que deuen tenir infinits arguments com per poder-ho fer sense barrejar a tota la gent que va morir, tota la gent que va quedar mutilada, totes les famílies destrossades. El tema dels atemptats ha sortit en més d'un dels punts, senyal que un fet tan lamentable com aquest només ha servit per fer sang entre ells, quan la veritable sang ha quedat en totes aquelles persones que ho van viure o que, pitjor encara, hi van perdre la vida. La veritat és que no sé qui perdrà les eleccions, però tinc clar qui van ser els veritables afectats per tot allò, i que mereixen que se'ls tracti amb molt més respecte, no pas emprant-los com a ganivets per llançar-los sense miraments, quan els veritables perdedors van ser tota aquella gent que mai podrà deixar de recordar el que van viure o els que mai oblidaran els que van perdre per sempre.

Harry Potter

2008-02-21T15:16:00.007+01:00

Avui ha sortit a la venda la darrera creació de J.K. Rowling, Harry Potter i les relíquies de la mort, amb 750.000 exemplars en castellà i 75.000 en català. Que ningú pensi ara que faré un discurs de catalanisme!!! El realment important és que es posaran en funcionament centenars de milers de llibres que generaran, esperem, el mateix nombre de lectors i és aquí on volia anar a parar: el fet de llegir. Un article de la Vanguàrdia explica que quasi un terç dels escolars no entén correctament el que llegeix. Uns quants articles enrera us explicava la meva opinió sobre els famosos informes d'educació. És indubtable que, a més de les coses que hi citava, un dels grans problemes que patim a la societat actual és que llegim poc i, si m'ho permeteu, que escrivim força malament (fet, també, provocat pel gran impacte que tenen els sms i internet en la nostra societat actual). La cultura escrita no és, ni molt menys i al meu entendre, barata. Un llibre costa molts diners, però també sóc dels que pensa que tots i cada un dels darrers que he llegit han estat una bona inversió, una forma de perdre'm en realitats diferents i que m'han permés evadir-me i gaudir de molt bones estones, somiant, alguns dels cops, en ser-ne protagonista, tot i que viure'ls com un espectador de luxe ja és una grata experiència. Així, i tornant al protagonista que ens ocupa, el Harry Potter, un mag, aconsegueix que un nombre absolutament sorprenent de gent de totes les edats es submergeixi en la lectura i, per a mi, és aquest el millor truc que ens podia oferir. Vaig tenir la sort d'estar a Edimburg, una ciutat espectacular, com gairebé tota Escòcia, lloc de naixement del Harry, dins la ment de la seva creadora. M'alegra veure com els indrets més quotidians (pel paisatge d'Edimburg) han estat capaços de fer que una persona, amb unes innegables capacitats per millorar el que veia, crear un escenari com Hogwarts, ple d'encant, i tot el seu entorn. Tan de bo siguem tots capaços de apreciar en la manera el que val el que ens envolta (com fan molts escriptors) i ser conscients que val la pena deixar-nos portar, de vegades, per la imaginació. Penso que l'haver llegit ajuda a poder crear totes aquestes situacions d'alliberament, d'evasió, de realitat diferent... que ens produeixen, de ben segur, una situació de benestar. Des d'aquí, doncs, el meu reconeixement al Harry i a la seva màgia, i a tots els autors que ens permeten somiar gràcies a la lectura.

Reflexió

2008-02-15T15:36:00.004+01:00

Ahir vaig tenir la sort d'assistir a la primera de les projeccions del cicle La Nit del Viatger, amb una xerrada del Ramon Larramendi sobre la seva expedició a l'antàrtida creuant 4500 km en 62 dies amb mitjans no mecànics, depenent, només, de la força del vent. Val a dir que, com la gran majoria de les vegades que he pogut assistir a les projeccions de la Nit del Viatjer, ja sigui al Palau Cafè o, com en aquest cas, a Sant Domènec, he sortit impressionat. La veritat és que un no acaba d'entendre l'esperit que guia a la gent per posar-se proves tan dures i superar-les (amb un trineu de fusta que van haver de reparar diverses vegades, temperatures extremes que anaven dels -25º, quan feia bon temps, a més de 55º sota zero!!!). Més que explicar-vos el que vaig veure, explicaré el que em va fer pensar. De fet, crec que aquesta gent són uns lluitadors, em vaig dir, amb una llarga preparació, un desig d'assolir la fita proposada, un repte d'autosuperació personal... Vaig seguir pensant i veia la gent a la meva vora, mentre parlaven entre ells i també els vaig veure com a exploradors, cadascú amb els seus somnis o fites de vegades difícils d'assolir, de vegades potser irrealitzables, de vegades quimeres, però alhora il·lusions, reptes que no els diferenciaven tant de l'explorador amb el que teníem la sort d'haver coincidit ahir. És evident que la gran majoria no escalarem l'Everest, ni batrem un rècord de km. realitzats en una sola jornada per sobre d'una planície inacabable de gel, però si que és cert que som capaços d'aconseguir fites que en un principi semblen inabastables per a qualsevol ésser humà, fites que ens porten a ser cada dia una mica millors i, sobretot, a estar cada dia més contents amb nosaltres mateixos.
La nostra antàrtida, el nostre himalaia, els podem tenir ben a la vora si som capaços d'observar bé i apreciar-ne el repte que ens pot oferir i, com no, si estem disposats a superar-lo.

Altrament això no treu que cada cop que tinc l'oportunitat de veure i sentir el que ens explica cada un dels aventurers em quedi absolutament bocabadat de tot el que em mostren i em conten, de com han fet realitat el seus somnis, fet que m'empeny, cada cop més, a pensar que tothom pot acabar fent realitat els seus i que, sobretot, hem de parar atenció perquè potser són més a la vora que no ens pensem!

El Josep i la Núria

2008-02-13T12:29:00.004+01:00

Inicio, amb aquest, una sèrie d'articles dins una nova secció anomenada Personatges. El primer m'agradaria dedicar-lo a dues persones que fa poc han deixat les seves tasques de dedicació al Club Cadí Canoe-Kayak, el Josep Castellarnau i la Núria Vilarrubla. Val a dir que sento un profund respecte i admiració per tots dos per la capacitat de treball, de gestió, de bon fer, de dedicació, de tracte, de responsabilitat, de coherència, de servei... que tots dos han posat durant tants i tants anys al capdavant, molts cops de forma silenciosa i gairebé anònima (el Josep com a president i la Núria desenvolupant mil tasques com a secretària) d'un club que ha esdevingut referència mundial per la qualitat dels seus esportistes però, també, per la seva consolidació com a un model de gestió basada en l'experiència, el coneixement i el seny. Han decidit deixar pas. Tal com correspon a la seva qualitat humana ho han fet d'una forma senzilla i amb la certesa de que el pervindre del club està assegurat, tant per la seva gestió fins ara, com per la gent que els succeeix. Ha estat una forma exemplar de fer les coses i, el millor de tot, després de tants i tants anys, de tantes experiències viscudes, anècdotes, com no, tant a nivell del propi club com internacionals, ja que tots dos han tingut un pes molt important a nivell del piragüisme d'aigües braves a nivell mundial i que, des dels seus llocs respectius han ajudat molt i molt a que la nostra ciutat sigui ben present molt i molt lluny del nostre àmbit natural d'influència. Han aportat de tot en l'organització d'esdeveniments tan importants com Copes del Món, Campionats estatals, de Catalunya... han ajudat a l'establiment d'un Centre de Tecnificació Esportiva a la nostra ciutat que es nodreix en gran mesura d'esportistes urgellencs, presència i treball en la Federació Internacional, la seva aportació als Jocs Olímpics del 92... Han estat uns pioners que han sabut sentar les bases sòlides de desenvolupament de tota una institució de gran importància a nivell mundial com és el Club. La veritat és que segurament no acabaria mai d'enumerar tot el que han fet, però el que si puc fer, amb un profund sentiment de reconeixement, és donar-los les gràcies per tot el que han aportat.

I ja en van... (2ª part)

2008-02-11T22:00:00.000+01:00

Avui volia parlar d'altres assumptes, comentar alguna cosa sobre opinions que he anat llegint sobre educació o encetar una nova secció que m'agradaria dedicar a persones que, penso, són importants en el teixit humà de la nostra ciutat i l'entorn que ens envolta, però el que semblava impossible ha acabat essent una realitat, només quatre dies després de patir 6 hores d'aturada en el servei de banda ampla i telefonia ens ha tornat a passar! (ho havia predit en l'article anterior, però no em pensava pas que encertaria tan aviat!) Francament, en desconec les raons, però crec que l'empresa que dóna el servei hauria de començar a donar explicacions. Em sembla molt bé la postura de l'associació d'empresaris de l'Alt Urgell de demanar danys i perjudicis a Telefònica. En l'anterior article ja comentava que jo, com molts, som simples particulars (una mica indignats, això si), però hi ha moltes empreses, negocis, administracions que depenen en gran mesura del servei que tenen contractat. Tot i això, aquests "simples particulars" també tenim raó d'expressar el nostre malestar amb aquesta situació. El pitjor de tot és que crec que ja ens estem fent la següent pregunta: "quan serà la propera?" dubto que cap altra empresa pugui actuar amb la impunitat d'aquesta i oferir continuats malfuncionaments en el servei que haurien (que fort que s'hagi d'utilitzar un condicional) d'oferir. I ja en van...

I ja en van...

2008-02-07T18:20:00.000+01:00

Avui actualitzo el bloc quan em deixa... Telefònica. Un cop més ens hem quedat sense banda ampla a la nostra ciutat i crec que també en alguna població veïna. Jo sóc, només, un "simple mortal", per dir-ho d'alguna manera, no tinc una empresa, un banc, una botiga, un magatzem... que necessiti de l'adsl per poder realitzar comandes, comerç electrònic, actualitzar informació borsària, no sóc una administració pública que necessita aquest servei per mantenir bones relacions amb el ciutadà i altres administracions perquè sembla ser que, a més, també ha fallat el telèfon! Òbviament no hem rebut, com a abonats que paguem religiosament (si no, ens tallen la línia, ens col·loquen en una llista de morosos pública i altres menudències com aquestes) no rebem cap mena d'explicació que, com a mínim, ens expliqui el perquè d'un servei que no acabem de rebre en condicions continua fallant tenint l'usuari final (el que paga), sempre les de perdre. Algun cop m'agradaria que en la meva factura, la que tan bé detalla tots els meus consums telefònics i d'internet, també em desgranessin les hores que no he rebut de servei i el perquè, encara que no em descontessin res, però com a mínim estar informats del motiu pel què no he pogut accedir al meu correu, trobar la informació que necessitava, ni tan sols fer la classe que tenia preparada amb els meus alumnes, però això no és nou i, per desgràcia, sembla que, tal i com anem, es tornarà a repetir, una vegada més, i ja en van...

L'aigua...

2008-02-06T10:22:00.000+01:00

Ja fa un temps que es senten i llegeixen notícies alarmants pel que fa a les reserves d'aigua a Catalunya. Òbviament això ha patit un ressó més important des que és Barcelona la part afectada. Més val tard que mai, diuen, així que és moment, si no ho hem fet ja, de fomentar, incentivar o mantenir la cultura de l'estalvi de l'aigua (es podria fer altres monogràfics sobre l'estalvi en altres facetes, però això avui són figues d'un altre paner). No passa només per posar estalviadors que fan que mantenint la mateixa estona l'aixeta oberta gastem menys, passa també per tancar-la de tant en tant, per reparar aquella fuita que dia rere dia va deixant anar aigua i passa, també, per altres situacions que se'ns escapen de les mans. Quan era petit, el meu pare m'explicava que molta gent treballadora del camp llençava pirotècnia per tal de dissoldre els núvols que anunciaven tempesta i que podrien fer malbé els seus camps. No sé si això serà cert o només una llegenda, però potser ara també en patim les conseqüències, com també pensar que el canvi climàtic no només prové de l'empresa o de l'automoció. He anat uns quants cops a Barcelona darrerament i, tal i com toca, he reduït la velocitat a l'àrea metropolitana fins els 80 km. quan els senyals ho han indicat, per respecte també, com resen els indicadors lluminosos, a la contaminació que pateix la ciutat i, siguem sincers, també per evitar una possible multa! Però el cas que em preocupa més és, a més a més de que des de la meva ciutat no disposo d'un transport que afavoreixi que no em calgui agafar el cotxe, la grandíssima quantitat d'avions que sobrevolen la ciutat de Barcelona. Potser caldria reflexionar una mica quina és la contaminació que produeix un sol avió i quants núvols destrueix al seu pas si apliquem el símil dels pagesos que m'exlicava el meu pare. Òbviament menys cotxes, més racionalització del transport, diguem-ne, terrestre, però quin ha estat l'augment del nombre de vols que surten o arriben a Barcelona? quants aeroports funcionen avui en dia a Catalunya i quina n'és la previsió de futur? Un sol avió equival a quants cotxes? m'agradaria conéixer-ne el nombre, potser ens quedaríem sorpresos, ja que en un any han passat per l'aeroport (només al de Barcelona) més de 33 milions de passatgers!!! Si per fer uns comptes fàcils, posem una mitjana de 330 passatgers per aeronau, això ens dóna 100000 vols en un any. 3 litres de carburant per cada passatger cada 100 km ens pot donar una referència també del que gasta un avió (i aquesta dada és la més baixa pel que fa a consum). Amb una calculadora es poden fer fàcilment els càlculs del que pot suposar el pont aeri, per exemple. Però el més alarmant és que aquesta munió d'ocells metàlics ocupen cada cop més espai aeri i els veiem per sobre de les nostres muntanyes, llacs, rius... on cada cop plou menys, casualitat? o potser més clar... l'aigua.

La Colla

2008-02-03T20:39:00.000+01:00

Avui estava a casa, havent tornat de Barcelona i, mentre anava fent algunes coses per deixar-les a punt estava, com no, escoltant música. Entre les cançons que tenia programades a l'ordinador ha sonat "La Colla" del grup de Constantí Els Pets. En el moment en què han començat a sentir-se les primeres paraules de la tonada m'ha vingut al cap la iniciativa que van tenir alguns companys de facultat de quan estudiàvem a Lleida. La cançó resa "amics d'abans, que un dia te'ls trobes, promets de trucar-los demà". Sovint ens passa que recordem persones, velles amistats i ens vindria de gust contactar amb elles, però ho acabem aparcant per un altre moment. Com us deia algunes línies amunt, uns companys, companyes més ben dit, de la Facultat de Ciències de l'Educació, van tenir la idea de fer el segon sopar de la nostra promoció, dos anys després d'haver fet el primer. El lloc, com no, el mateix restaurant on féiem tots els sopars de la nostra època d'estudiants, encara regit per la mateixa persona que ens va atendre recordant els vells temps!
Pot semblar fins i tot una mica cansat anar fins a Lleida i després haver de tornar de matinada, però l'ocasió, com l'anterior fa dos anys, va valer la pena amb escreix: anècdotes, noves experiències de cadascú, veure que la nostra empenta d'estudiants s'ha anat traduint en estar contents amb el que ens envolta i la vida que encara se'ns ofereix al davant. El de menys va ser el menú, el millor, saber que gent amb la que vas mantenir un contacte diari durant tots els anys que va durar la nostra època universitària, et manté en el seu record i tu els mantens en el teu i, més important encara, no prometem de trucar-nos demà, com diuen els Pets, sinó que mantenim viu, amb aquestes trobades esporàdiques, l'encant d'aquella época d'obertura cap a la vida i d'aprenentatge i amb l'esperança de que la propera vegada la gent que no va poder venir faci més gran encara aquest moment.

La meva petita reflexió: no ens emplacem a demà, els moments mai tornen a passar i es perden, per desídia, per desinterès, pel motiu que sigui, però es perden i difícilment els podem recuperar.

Gràcies, doncs, a les impulsores de la iniciativa, perquè de vegades necessitem que algú ens estiri però després ens alegrem de que ho hagin fet.

Kilian Jornet

2008-01-31T21:58:00.001+01:00

Impressionant tot el que està fent el Kilian Jornet, un atleta de ben a la vora de la nostra ciutat. Als seus èxits anteriors (campionats d'Europa en diferents categories, rècords d'ascensió, curses verticals, campió del món de curses de muntanya...) acaba de sumar un primer lloc en una prova de la Copa del Món d'Esquí de Muntanya. Malgrat ser molt més jove que la majoria dels seus contrincants va superar per un estret marge de 7 segons el segon classificat i es va adjudicar una valuosa prova per al seu palmarès.

El millor, però, és la capacitat de millora que té encara pel que fa a capacitat física (portentosa) i d'aprenentatge que pot assolir.

En tot cas ara toca gaudir d'aquest triomf i esperar que ens en doni molts més, donant també ressó a disciplines esportives que de vegades resten una mica en l'anonimat però actuacions com la seva posen en primera plana i ajuda, no només al coneixement, sinó també a la pràctica.

La meva més sincera enhorabona

La Traça Muga

2008-01-31T15:30:00.000+01:00

La Unió Excursionista Urgellenca ha tirat endavant un projecte ambiciós consistent en una cursa de raquetes i una altra d'esquí de muntanya. Tot això tindrà lloc el proper diumenge 9 de març.
Un dels grans encerts de la UEU en dissenyar aquesta prova és que té un marcat caire popular, amb traçats alternatius segons l'empenta del participant i que permet gaudir de l'entorn i de la pràctica de l'activitat. A més, els preus d'inscripció són molt i molt assequibles. Tot això no és possible sense la implicació de tot un seguit de gent que s'ha posat al davant per aconseguir que es realitzi una activitat que jo espero esdevingui en poc temps tot un referent en les activitats de muntanya en el nostre entorn i que, segurament, portarà valors afegits en el comerç i hosteleria de les nostres contrades.

Des d'aquestes línies el més profund reconeixement per la iniciativa i, també, esperar que la climatologia ens acompanyi i hi hagi la neu suficient per a realitzar-la i, per tant, perquè acabi sent un gran èxit.

Podeu enllaçar amb la seva plana web fent clic sobre el logo de la Traça Muga

Parlem dels informes d'Educació

2008-01-30T10:40:00.000+01:00

Darrerament s'ha parlat molt dels informes que s'han presentat respecte a l'avaluació del nostre sistema educatiu i del rendiment dels alumnes. Com no, hi han hagut certes comparacions amb altres sistemes educatius que aconsegueixen, sempre segons aquests informes, uns millors resultats acadèmics. Com sempre, el debat es centra només en el món educatiu reglat. M'agradaria, però fer alguna reflexió respecte aquests resultats i les posteriors comparacions.
El model en el que fixar-se és el dels països nòrdics més desenvolupats. Així, trobem que Finlàndia, Suècia i Noruega apareixen en els primers llocs de les "classificacions" que estableixen aquests informes, mentre el nostre país apareix en mala posició.
Cal fer-se algunes preguntes, però, per analitzar la verdadera realitat que presenten aquests informes: quan es parla d'alumnes nouvinguts, a meitat de curs, amb una varietat lingüística espectacular, de l'alt percentatge d'immigració que hi ha a les aules dels centres educatius... són conscients la gent que redacta aquests informes de si aquesta situació és la mateixa en els països abans esmentats que surten en els primers llocs? quin és el grau percentual d'alumnes nouvinguts en una escola d'Estocolm? De quins països provenen aquests alumnes a les seves aules?
Quin és l'horari laboral de les famílies mitjanes d'un país com Finlàndia? A quina hora un estudiant està a casa amb la seva família i quant de temps hi roman?
Penso que són preguntes que els que elaboren els informes haurien de tenir en compte a l'hora d'avaluar el perquè de la situació que descriuen, ja que les solucions van i han d'anar molt més enllà de la realitat que es viu dia a dia en una escola i, per tant, són de molt més difícil solució ja que, per a la realitat en la que vivim, solucionar el problema, per exemple, de la conciliació de la vida laboral i la familiar en gran terme (i entre d'altres mesures que penso són encertades) passa senzillament per ampliar l'horari dels centres amb el que els nens passen més temps fora de casa. És aquesta la solució?

2008-01-29T23:10:00.000+01:00

Hola!!

Aquest és el primer escrit d'un espai que pretén ser de reflexió, opinió i, en definitiva, un lloc per compartir la forma de pensar.

Com sempre, no intentaré imposar el que crec, sinó que deixo, senzillament, que ho llegiu i us formeu la vostra imatge respecte el que heu llegit.

No dubteu a afegir els vostres comentaris i suggeriments.

A més, aniré actualitzant una petita llista amb cançons que, personalment, trobo relaxants i que poden ajudar a desconnectar una mica!

Moltes gràcies

Lluís