Don Haskins

Molt probablement aquest nom no us digui res. Ni tan sols si sou molt aficionats a l'esport. Realment, aquí, és una figura poc coneguda. Malgrat això, hi ha una pel·lícula (Glory road) què recorda el que aquest home va fer en el seu moment. Ahir va morir víctima d'un problema cardiac una persona que va dedicar la seva vida al bàsquet universitari americà. Res diferent de tants altres entrenadors, es pot pensar. De fet té alguns récords encara avui vigents en la seva universitat de tota la vida, a Texas. Als Estats Units, malgrat tenir moltes formes de pensar o de fer que no m'acaben d'entussiasmar, sempre guarden veneració per tota aquella gent que ha ajudat a fer gran l'esport. En el seu cas, Haskins (membre des de fa força anys del Hall of fame del Bàsquet a Springfield) va trencar motlles en una època on no era precisament fàcil de fer-ho. Va ser el primer entrenador en formar un 5 inicial en un partit de campionat universitari amb jugadors de color. Ho va fer per un motiu, si voleu, no necessàriament el més noble (sense que se'm malinterpreti): volia guanyar i creia que aquells nois eren els millors per a aconseguir-ho. Altres no eren tan valents per enfrontar-se al sistema establert i es negaven a tenir en els seus equips a determinats jugadors. Els que el van conéixer parlen de la seva ètica de treball, del respecte i de la capacitat de lideratge del grup que encapçalava com a entrenador. Us recomano, si en teniu l'oportunitat i us agrada el cinema i l'esport, de veure la pel·lícula que descriu part de la feina del Coach Haskins. La versió en castellà (crec què en català no es va traduir) és Camino a la gloria. Des d'aquí el meu reconeixement, descansi en pau.

10000!!!

He de reconéixer que portava uns dies sense escriure res, des que vam tornar de les vacances a Galícia. Des de llavors, inici dels entrenaments en una nova etapa que afronto amb molta il·lusió, malgrat trobaré molt a faltar les sensacions viscudes la temporada passada amb les noies del Trans Seu. Un altre cop, toca treballar de valent per afrontar una nova categoria. A més, tornada progressiva a l'activitat laboral, al dia dia a La Seu. Però voldria aprofitar per agrair-vos de forma entussiasta a tots (i òbviament a totes) els que heu llegit algun cop algun dels meus escrits, als que m'heu animat a anar plasmant idees què em rondaven pel cap, als que en altres espais com aquest m'han servit d'exemple. Aquest espai ha arribat a superar les 10.000 visites en els encara no nou mesos què té de vida i penso què els veritables protagonistes heu estat i sou tots els què, per curiositat, per alguna referència què us han donat, per informar-me de la vostra opinió mitjançant els vostres comentaris, siguin favorables o no al què jo penso, heu anat entrant i llegint tot allò què, quan he escrit, m'ha passat pel cap. No em vull descuidar de l'Albert i la Sara, el primer per donar-me la idea i la primera empenta necessària per començar i a la Sara el donar forma física a aquest espai que va veure la llum a meitats de gener.

Moltes gràcies a tothom per mantenir viu aquest blog, espero que aquesta relació que hem tingut durant aquest temps continuï i que el què vaig escrivint sigui del vostre interés.