divendres, 18 de febrer de 2011

Aquesta nit...

La nostàlgia i la tristesa acostumen a coincidir... no deixa de ser una simple frase d'una cançó, però molt aplicable a un mateix si mira endins.
El teu aniversari va ser fa poc i no puc evitar pensar en com hagués estat poder-lo viure al teu costat, simplement   xerrant una estona, com havíem fet tantes i tantes vegades. Ets lluny, però no paro de sentir-te a la vora, fent-me sentir, d'una forma extranyament simple, bé.
Voldria dir-te que les coses van bé, que el dia a dia enriqueix, m'engresca i em permet omplir, en part, algunes d'aquelles parts que es senten buides de tant en tant, i que lluito per ser cada dia millor.
Se't troba a faltar i, com cada nit, trobaré la manera de tirar endavant, sense que hi siguis, aquesta nit, com cada nit...
Cuida't molt Sara.

divendres, 31 de desembre de 2010

Sant SIlvestre - Memorial Marc Peña

Us heu sortit! aquesta és la meva valoració sobre tots els nois i noies que formen part del grup Local-23 (no sé si s'escriu amb "k") i l'organització que han fet de la Cursa de Sant Silvestre a La Seu, Memorial Marc Peña, que hem celebrat avui. S'han superat totes les expectatives de participació, i també s'ha de donar les gràcies als participants. Feia falta un esdeveniment així, per cloure l'any amb una mica d'esport i, del cert, amb un record ben especial pel Marc, que ens va deixar l'any passat tal dia com avui. Tots els que corríem de ben segur que ho fèiem sabent que estaves al nostre costat, portant el nostre ritme, somrient com feies sempre, de fet com ho has fet cada dia amb tots aquells que et portem al cor. De ben segur que mai t'oblidarem, però també és cert que una cursa com aquesta ajudarà a mantenir viva la teva flama.
Avui acomiadem un any, per a mi de molts canvis, de pèrdues sentides i de moltes novetats i moments agradables i inoblidables. Ho faré, per sort, com els darrers anys: envoltat d'amics amb els que comparteixo tots aquests moments que us he dit. No estaré amb tota la gent que estimo, però si que estaran presents en tot moment.
En fi, moltes gràcies a tots per un any magnífic i tot i que no sóc excessivament de celebracions, brindarem perquè el que arriba sigui millor, malgrat tots els inconvenients que hi puguin haver.
Bona entrada d'any!!!

dimarts, 14 de desembre de 2010

Tal dia com ahir...

Tal dia com ahir ens vas deixar. Massa aviat, massa poc temps, sempre ens queda aquesta sensació. La meva forma d'entendre la vida em porta a pensar que, tot i aquests pensaments de que ens va faltar temps, va valer la pena tot el viscut. Saps, aquest any ha anat molt ràpid i han pasat un munt de coses. No te les explicaré aquí, això queda entre tu i jo, però hi has estat present en totes, somrient en les bones i fent-me costat en les dolentes.
El millor de tot es poder mirar enrera quan passo per llocs on t'agradava passejar i deixar que els records m'envaeixin per un moment i em facin reviure sensacions que, per desgràcia, no sempre som capaços d'apreciar quan ens tenim al costat.
Fins i tot aquesta darrera lliçó la tinc present, saber apreciar els petits instants que ens dóna la vida i que ni l'excés de feina ni les preocupacions diàries em faran perdre i que són, com ja he dit altres vegades, els que fan que l'experiència del nostre pas per aquí valgui la pena.
No sempre t'he donat les gràcies, avui em ve de gust fer-ho, simplement perquè és avui, simplement perquè el record segueix viu com el primer moment en que vas deixar d'estar físicament entre nosaltres. M'agrada pensar que segueixes aquí i que, com sempre, somrius en veure com em van les coses i, espero, et sentis orgullós de mi.

I, per a tots i totes els que, durant aquest temps, m'heu encoratjat a seguir escrivint, gràcies, espero, poc a poc, tornar a deixar anar els meus pensaments i compartir-los amb vosaltres.

Per cert, us he afegit, també, algunes noves cançons a l'apartat de música, per si hi voleu fer una ullada!

dimecres, 16 de desembre de 2009

Moltíssimes gràcies

Un dia qualsevol
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alé
per afirmar una presència d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins esdevenir roca
i clamaré amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
Miquel Martí i Pol
Moltes gràcies a tots/es pel suport rebut.

divendres, 25 de setembre de 2009

Realment ha estat bé...

Aquest mes estan passant moltes coses, algunes de molt bones i unes altres de poc agradables i que costen de digerir, però que ara no venen al cas (potser em vindrà de gust explicar-les més endavant). Avui es tracta de fer un petit homenatge, molt més que merescut, al Ramon Alsina i tota la seva tropa, els que han fet d'El Celler, un lloc de referència a la meva vida social aquí a La Seu, un espai de trobada amb els amics, amb la gent que ha vingut de fora a veure'm i conéixer la ciutat que tan bé m'ha acollit, un lloc on sempre, SEMPRE, m'he trobat ben atés i com si fos a casa, amb aquells detalls de "bogeria" controlada del Ramon, el bon menjar (sempre ens quedaran els pinxos!!!), l'excel·lent tracte, el sentir-te, per sobre de tot, bé des del precís instant en que travessaves la porta i entraves en aquell petit món decorat amb fotos dels seus viatges per l'Àfrica o, fins i tot de vegades, dibuixos fets pels propis clients (encara recordo la iniciativa de les postals de nadal). Entrar allí sabent que hi ha algú que ha decidit epr tu el que menjaràs i que en el 99% dels casos encerta!. Sempre he sortit d'allí com si hagués tingut una estona on tot l'exterior s'hagués oblidat i entrés en un univers paral·lel on les coses són més fàcils.


He tingut la sort de gaudir durant 10 anys de la companyia de gent que, ara, ha decidit dirigir la vida cap a una altra direcció. Només us puc desitjar la més gran de les sorts, que trobeu el que ara mateix estue buscant i, sinó, que trobeu el sol fet de saber què esteu buscant, de vegades tan o més important que el fet primer. Des del fons del cor (i, també, per què no dir-ho, del meu estòmac que sempre ha agraït les visites), trobaré a faltar tot el que he tingut l'oportunitat de viure allí dins. Avui hi he estat, potser per darrer cop abans que la nova direcció, a la que desitjo la millor de les sorts, agafi el local. He sentit una mica de buidor mentre disfrutava, segurament, del darrer àpat en companyia del Ramon i els seus. Espero contribuir, amb el temps, a compensar tot el que heu fet per mi durant aquests anys. Fins molt aviat. Realment i, com diu el lema del local, ha estat bé!

dissabte, 20 de juny de 2009

Cami de Roma (II part o la ciutat dels Smart)

Avui ha estat un dia ple d'indrets, uns més coneguts, altres que no surten en els plànols, però tots amb un encant força especial. Hem començat la ruta ben aviat, després d'esmorzar, cap a la font del Tritone i després altre cop cap a la Fontana di Trevi, aquest cop de dia. Qui em coneix sap que m'encanta l'aigua, no sabria descriure ben bé les sensacions que em produeix però em podria estar hores i hores mirant com va rajant, com passa d'un indret a l'altre mentre segueix el seu cami cap a una altra banda encara que sembli que estigui alli eternament. Tot i això calia seguir fent cami, aixi que hem tirat la tradicional moneda i cadascu ha formulat el seu no menys tipic desig que, com tots, tan de bo s'acompleixi! Seguint els carreronets, allunyant-nos una mica del que ja haviem vist i del que marca el plànol, per tal de descobrir nous secrets en aquesta ciutat, hem acabat per arribar al Panteo. Aquest edifici era una de les meves debilitats abans d'arribar a Roma i s'han confirmat les meves expectatives. Un es pregunta com punyetes s'ho feien per construir tot això, amb els mitjans dels que disposaven, però la questio (recordeu que estic escrivint amb un teclat italià i em falten signes de puntuacio) és que ho aconseguien i la seva obra, que ha perdurat en molts casos en el temps, té la virtut de meravellar-me. Certament: impressionant. Un es queda bocabadat mentre el gran ull de bou t'il.lumina i et vigila des de dalt. La seguent parada ha estat el castell de St. Angelo, una altra obra circular, com el Panteo, que ha sortit darrerament, com gran part d'alguns indrets de Roma, en la pel.licula Àngels i Dimonis. Realment aquesta gent, tant els antics romans com els del renaixement, tenien ganes de fer pencar tant els seus arquitectes com els obrers, ja que fer construccions circulars no devia ser la cosa més senzilla del mon precisament! Ens quedava encara, però, el plat fort del dia: la Ciutat del Vaticà. Per desgràcia no hem pogut veure la Capella Sixtina, ja que tancava a les 16 h i demà fan festa, peròo hem pogut gaudir de la resta. La columnata de la Plaça et deixa sense paraules, com si et volguès abraçar, portar-te cap a dins. Necessites temps per anar paint tot el que vas veient i el Vaticà no és el millor lloc, ja que cada detall, cada cantonada, et porta a un nou descobriment. Hem pujat a la cupula de la Basilica on, desrprés de pujar mès de 500 escales la vista recompensava tot l'esforç emprat en arribar-hi, malgrat els peus ja començaven a protestar per les jornades que els fem passar. La ciutat de Roma es mostrava davant nostre esplèndida, sense rastre d'aquesta bruticia que et pots trobar pels carrers o d'algunes cases amb la pintura en mal estat, que pot semblar que malmetin la sensacio que et produeix però que en el cas de Roma només aconsegueix que fomentar el seu encant. Després ha arribat el torn de la basilica, et deixa sense paraules, quina immensitat i alhora quina riquesa i abundància de detalls! Si li sumem el respecte que es respira, sigui un creient o no, dins del recinte, les sensacions son encara més fortes i evidents. Ja de tornada, avui no l'hem encertat excessivament en el lloc per sopar, però no podia ser tot perfecte! Ara, ja a l'hotel i sabent que demà a la tarda ja torno cap a casa, i malgrat les ganes de descansar, només penso en poder aprofitar les hores que em queden en aquesta ciutat tan impressionant. Ja us diré el què quan estigui a La Seu! I el titol, preguntareu, perquè la ciutat dels Smart? és una passada, jo diria que, de cada 5 cotxes, un és el model ForTwo d'aquesta casa, aparcats per tot arreu, fins i tot en els carreronets més indòmits! En fi, com a minim els caben dos cotxes per plaça d'aparcament!

Cami de Roma!


El primer que pensareu és el perquè de l'accent que falta en el titol (i en aquesta mateixa paraula) però aquests teclats italians no tenen accents per les "i" (de fet si, però oberts). Una de les curiositats d'aquest pais (ja hi tornem a ser.... :p ) on vaig arribar ahir. L'altra cosa que podeu pensar és que ja podia haver anat a parar a Roma un mes abans!!! La veritat és que diuen que més val tard que mai, aixi que aqui estem! Ahir vam caminar més de 9 hores. Va tocar la part més antiga: fòrum, Colosseu, Circ Màxim... i després una visita realment espectacular pels diferents carrers i carreronets del Trastevere, on vam sopar, i que tenen tots un encant especial. Pel que fa a la Roma imperial, la que estudiàvem ja fa uns quants anys en els llibres d'història i els d'art, val a dir que impressiona. Alguns dels monuments no estan en un estat excessivament bo de conservacio (tampoc hi ha accents tancats per les "o"!!!) però ets capaç de respirar un cert aire a l'època que vivien i et pots fer la idea del que costava construir tot allò i de la importància que tenia Roma durant molts i molts anys. El Trastevere també brutal. L'ambient, els colors, cada una de les diferents cases... vam sopar en un local molt agradable i, realment, la pasta té un altre sabor!!! De tornada a l'hotel vam poder fer una breu visita nocturna a l'exterior del Panteo d'Agripa i a la fontana di Trevi i la del Trito, llocs als que avui prestarem més atencio. En tot cas una primera presa de contacte molt engrescadora i avui, amb la visita a aquests darers llocs, més el castell de St. Angelo, Vaticàa... també promet! Per fi algun cami m'ha portat cap a Roma i ara toca aprofitar-ho, ja tindré temps per descansar demà a l'avio abans de tornar cap a casa! (tot i això tinc ganes de trobar un teclat per escriure correctament el català!!!)

dimecres, 27 de maig de 2009

Un altre cap de setmana brutal

Hola a tots, realment fa molt de temps que no escrivia i, com ja vaig exposar en algun altre article, les excuses poden ser moltes! Francament vaig una mica liat, però sempre hauria de trobar un espai de temps per poder dedicar-me a expressar el què em passa pel cap. En fi, més val tard que mai diuen!!! Aquest cap de setmana es va celebrar la segona edició de l'Escanyabocs. En el seu moment crec que va ser una aposta encertada, la implicació de la gent ha estat brutal i el resultat s'ha traduït en molta gent participant i col·laborant, de fet, moltíssima. S'ha arribat als 700 participants i, per mantenir la tradició, jo n'era un d'ells. El cap de setmana va començar dijous, amb la projecció i explicació en la nit del viatger per part de la Lluïsa Silla de com es desenvoluparia la curs d'orientació. Malauradament, tot i estar apuntat, no la vaig poder fer ja que em va tocar complir en una altra banda, espero poder-la fer l'any vinent! Al matí de dissabte va tenir lloc el Tri Raid, amb una participació molt nombrosa malgrat el temps no va acabar d'acompanyar i feia témer una edició passada per aigua com la de l'any passat, de fet la gent ja parlava de "l'ofegabocs"!!! per la gran quantitat de litres que van caure el 2008. En tot cas vaig repetir la meva participació a la Vertical Quiri. Com he pogut assaborir en totes les proves que s'han desenvolupat durant dissabte i diumenge, l'ambient era extraordinari. La gent t'ajuda, et dóna consells, t'esperona... és impressionant. Enmig de tot això va arribar el moment de la sortida. Aplaudiments per tothom ja només sortir!!! Tot i haver-la fet l'any passat i recordar certs indrets, sempre descobria alguna cosa nova durant la pujada. El paisatge és espectacular, evidentment les vegades que aixecava el cap de terra! Poc a poc els minuts anaven passant, les pendents es feien més evidents i el cansament més palès. La típica rampa al bessó, unes ganes d'arribar brutals i, finalment, es comença a sentir en la llunyania un esquellot repicant. El cap diu "endavant!", les cames continuen fent aquell "vinga, un esforç més!" i, pas a pas, l'esquellot i els crits d'ànim dels organitzadors i gent que ja ha arribat es senten cada cop més a prop. "Qui fos a dalt ja...". Finalment, darrera ascensió, som 3 companys que hem trobat un ritme similiar. Un darrer esforç i, com les altres vegades que poses el cos a prova, una satisfacció indescriptible que t'envaeix a mesura que vas recuperant l'alè. Mirant el cronòmetre vaig veure que havia aconseguit millorar el temps de l'altra vegada. De baixada, comentaris amb tothom, ànims per la gent que encara pujava, resum de la jugada... tot plegat sensacions, que són el que queda i el que més agrada de recordar.

El diumenge vaig poder seguir tota la logística de la Pedalada i la Marxa Nòrdica. Com en el meu cas, els participants arribaven cansats però amb una brillantor especial als ulls, la d'haver-se superat, la de sentir-se bé.

Ho he fet en cada aparició, en cada escrit, però no em canso de donar les gràcies als clubs i a les persones que els formen per l'organització i el resultat, així com al David Vallvé, el Sergi Teba, el Ricard Parès, el Guti... i tots els membres de Tupedala, Centre Excursionista de Catalunya, XinoXano Orientació, CEFUC i UEU, així com a Grifone pel seu suport. A tots vosaltres moltes gràcies!!! He tornat a passar un cap de setmana brutal.

divendres, 6 de març de 2009

Sort que ho posen fàcil! (o viu la teva aventura)

Avui he estat un aventurer, un intrèpid explorador! És evident que exagero una miqueta però ha estat curiosa la meva expedició a la burocràcia més incerïble: He intentat donar de baixa un número de mòbil. Us explicaré l'odissea, un cop encara no he acabat amb tots els tràmits que m'han indicat (de forma molt amable, això si) que havia de fer. En primer lloc, com a bona persona no informada, he anat a la botiga Movistar. un cop allí m'han fet saber que una alta la poden tramitar, però una baixa no, que per això he de trucar al número d'atenció al client. En aquest moment, com en una bona aventura de novel·la barata, encara no sabia el que em vindria a sobre, senzillament (pobre il·lús) pensava que amb una trucada ho sol·lucionaria. Acte seguit he fet la trucada. Primera petició de dades personals per, un cop acabat tot, dir-me que no els corresponia a ells i que em passaven a un altre departament. Després de una bona dosi d'espera al telèfon sentint diverses musiquetes que més val no recordar, m'ha tornat a sortir la mateixa persona per dir-me que ara no em podien atendre i que podia esperar o trucar més tard. Creia que la meva aventura seria massa agosarada si era capaç de fer una altra trucada, pel que he decidit esperar. Miraculosament, llavors m'han atés amb una certa celeritat en el temps. He aconseguit parlar amb el següent departament, on m'han seguit informant prèvia notificació, un altre cop, de totes les meves dades i, també i per segona vegada, perquè em volia donar de baixa. Arribats en aquest punt, més aventura! per telèfon no poden solucionar res, he d'escriure una carta, no val el fax ni el correu electrònic. En la carta, endevina endevinalla... he de fer constar les meves dades, la data, el número del telèfon que vull donar de baixa i el motiu! Ara ve el millor. El fet de jo enviar la carta i haver fet la trucada i donar totes les meves dades 3 vegades no implica que seguiré rebent facturació fins que ells la rebin i ho tramitin (un període de 15 dies han comentat). Encara hi ha més: he pensat, innocent de mi, que si feia la carta amb avís de rebut tindria la certesa de que l'han rebuda, amb data i ho haurien de fer més ràpid però, és clar, ells no tenen una persona per rebre, simplement un apartat de correus. No sé si això val per les cartes amb avís, però i si no van al seu apartat més que un cop per setmana? i si ho fan un cop al mes? sovint critiquem l'administració pública (segurament hi haurà qui deixarà el seu comentari per aquí, té tot el dret a fer-ho) però l'empresa privada no crec que solucioni precisament el tema burocràtic.

Aquesta ha estat la meva petita aventura, suposo que molts de vosaltres n'heu viscudes de similars (donar-se de baixa del Digital, canvi de domicili i, per tant, també de l'ADSL i la posterior alta...) petites odisees que fan la vida més entretinguda segur! Gràcies, Telefònica, per aquests moments que fan la vida més entretinguda!

dilluns, 16 de febrer de 2009

Somnis

Bonica paraula. Normalment, quan es succeeixen mentre estàs despert, et fan veure possibles "realitats", algunes d'inassolibles, altres probables, algunes ben properes. Per desgràcia, aquelles que veiem més lluny són les que desitgem amb més força, aquelles on, per petita que sigui l'escletxa que et permet veure una miqueta de llum, t'hi aferres amb més força. Sovint podem caure en la desesperació en veure que aquestes fites no arriben, no s'aconsegueixen però, a mi, m'il·lumina la mirada el sol fet de pensar que, potser algun dia, pot passar. Sempre m'han dit que toco molt de peus a terra, se'm defineix com una persona racional, però us asseguro que aquestes estones, òbviament d'aquelles poques que passen quan estic sol, les agraeixo d'allò més. No em malinterpreteu, sóc enormement feliç amb la vida que porto, m'omple en gairebé tots els sentits, però com l'ésser humà sempre vol una mica més, em permeto algun moment de somiar despert i, com no, de somriure perquè si, perquè toca, perquè val la pena deixar-se anar de tant en tant (ni que sigui una miqueta) per transportar-te a una altra realitat, evadir-me per un moment. Molta gent em pregunta com, fent tantes coses, no m'estresso i arribo a tot arreu. Crec que moments com aquests en són la clau i, malgrat de vegades aquest somnis no es tornen realitat, les sensacions que provoquen fan que el sol fet que et passin per davant dels ulls valgui la pena, encara que algun cop et puguin portar a una reacció de desesperança, el poder "viure" encara que sigui a partir d'un petit viatge de la ment aquests moments, compensa de forma irrefutable aquest handicap. Benvinguts siguin, doncs, els somnis, aquelles persones que els viuen, senten i els intenten fer reals per aconseguir, que de tot el que ens envolta, se n'extregui un significat molt més enllà del que simplement perceben els nostres sentits i, sobretot, benvinguts siguin els actes i les persones que provoquen aquests somnis.