Isidre Esteve

Altres cops he parlat de l'esperit de superació, de la força de l'ésser humà i la capacitat que té d'enfrontar-se als reptes més durs. L'Isidre Esteve n'és un gran exemple. No és fàcil refer-se d'un cop com el que va rebre (i, òbviament no em refereixo a l'accident en si mateix) i, a sobre, creure's una persona afortunada. Cal trobar-se en una situació com la seva per poder avaluar-ho realment, però em sorprenen positivament les ganes, no només de viure, sinó d'afrontar nous reptes amb que l'Isidre comença dia a dia.
Evidentment personalitzo en ell a molta altra gent que, en l'anonimat, realitzen un treball constant i diari d'autosuperació i entrega a unes vides que, per un motiu o altre, han quedat malmeses. Des d'aquestes línies el meu reconeixement més sincer i la meva admiració més profunda, ja que són un exemple per a tota persona. Segur que tots en coneixem casos propers, però probablement la rellevància mediàtica i popular de l'Isidre ha ajudat a revifar allò que sabem però que, potser, no li prestem l'atenció deguda. Per a tots aquests herois quotidians, gràcies.

On vaig dir... dic... (o nou diccionari de sinònims català)

Val a dir que mai anirem a llit sense més coneixements, ja ho diu la dita popular. Ara resulta què, on es va dir "algú s'imagina coses i té un problema" ara és "s'han fet estudis"; on es deia "no hi haurà transvassament" significa "aportació puntual d'aigua". Suposo que hi deu haver una continuació a aquest nou diccionari de citacions i sinònims respecte a aquest tema, que serien de la forma "només serà aquest any" amb el seu nou significat "serà una aportació periòdica però puntual" i després "el segre pot arribar a ser un afluent del llobregat". És evident que aquestes darreres afirmacions són exageracions extretes de la meva imaginació però, si us he de ser sincer, no les tinc totes perquè, quan algú s'acostuma a no dir la veritat, llavors ho agafa com a vici, i cada cop la fa més grossa. M'agradaria saber, també, totes les explicacions i posteriors sinònims que hi han hagut en referència a les misterioses estaques (algun fenòmen alienígena?) de Prats i Samsor. També vull veure si l'afirmació de que "només es treurà 1,5 metres cúbics per segon si el cabal del Segre supera els 3 m. cúbics" (amb el que, suposem, amb un cabal de 3,1 n'hi treuen 1,5 en queda 1,6, molt menys del que en baixa ara, suposo que llavors haurem de fer alguna mesura puntual a l'inrevés!) ho canvien per, "mesura urgent i necessària hi hagi el cabal que hi hagi". En tot cas, m'agradaria pensar que el proper cop ens diran realment el que passa, ja que, com diu una altra dita popular, s'agafa abans un mentider que un coix, i en aquest cas en només dues setmanes hi han hagut la tira de rectificacions i contrasentits sobre aquest tema. Tornaré a dir el mateix que en l'article anterior, que nevi, que nevi molt i aguanti perquè, sinò, ja ens podem anar calçant, i no precisament les botes d'aigua.

Schnee!

Si em permeteu, utilitzo el mot en alemany per anomenar la neu (és per fer el títol una mica diferent i, segur, us haurà picat la curiositat). No és el primer cop que neva enguany, ni el primer escrit que la majoria de la comunitat de blocaires dediquem a aquest fenòmen meteorològic però, si us he de ser sincers, aquest cop havia perdut l'esperança de que caigués una altra nevada a La Seu. Havia nevat a tot arreu menys aquí! Malgrat llegir les previsions del temps a diari, on cada dia assenyalava que ens cauria un mantellet blanc de regal (no és cap crítica als meteoròlegs), aquest no arribava. És cert que això ha permés gaudir de bon temps tots aquests dies (malgrat el meu termòmetre intern estava molt baix per la tristor d'aquesta setmana santa on han marxat dos joves, una la coneixia, i era d'una qualitat humana excepcional (fins sempre Cris), l'altre noi no, però segur que se'l trobarà a faltar igualment.

Mentre païm tot això, m'alegra que hagi nevat, no només a La Seu, sinò a tot arreu, malgrat els problemes de circulació que això provoca (també n'hi ha a l'entrada de les grans ciutats a diari i no són atribuïbles a pluja o neu). Que nevi fort, sobretot a les muntanyes, i que faci el fred suficient per assegurar dies i dies d'aigua que evitin situacions rocambolesques com les que s'han viscut els darrers dies sobre transvassaments, "mesures puntuals", pèrdues d'aigua de canonades... tot això barrejat amb el terme "solidaritat". La veritat entenc aquest mot com a una altra cosa, sobretot quan som una regió on encara hi ha moltes mancances que no s'han solucionat i on volen emportar-se, perquè si, un dels tresors que tenim. Sincerament, prefereixo que nevi molt a haver d'expressar l'opinió i el regust que m'han deixat totes les manifestacions al respecte de "les mesures puntuals" i el circ que les ha envoltat. Penso, com ja deia en un altre article, que cal fer una mica més de reflexió prèvia, no haver de córrer amb mesures què, segons tots els experts, tampoc arribarien a temps.
Mentrestant, que nevi!

Si, és cert

Per a tots aquells que, pel motiu que sigui, no passen pel seu millor moment, per a aquells als que la tristesa enfonsa, als que supera la situació, als que passen gana d'esperit, als que, malgrat tot el seu esforç no sempre obtenen el fruit que esperen, per tots aquells que ens hem sentit identificats amb qualsevol d'aquests moments, va un fragment que vaig trobar de Miquel Martí i Pol (si m'ho permeteu, amb algun petit canvi):

Si, és cert que hi ha moments a evitar,

estérils o flonjos, tant se val,

però insípids de tan buits.

Dies que es claven als genolls

i un s'adona que, de sobte,

ha perdut tota esperança.

Si, és cert,

i és cert què hi ha fantasmes

i que si un llança un crit

desapareixen

Val a dir que, a mi, m'obre els ulls i em fa adonar que sempre hi ha un moment següent i que, segur, serà millor.

Hobbit per una estona

Ahir hi havia nova trobada de la nit del viatger. Prèviament va haver uns moments, intensos, per recordar una persona que ens va deixar fa poc i que vam tenir la sort de gaudir en esdeveniments com el que anavem a veure ahir, l'Iñaki Cabo. Descansi en pau.

Aquest cop tocava endinsar-se en un món desconegut per la llunyania, i des d'una perspectiva d'amants de la natura i de l'esport de muntanya. Vam arribar força aviat i això ens va permetre intercanviar impressions amb alguns dels que van poder gaudir de l'experiència, el Xavi, la Montse i el German, que ens van fer gola amb les experiències viscudes al seu lloc de destí, Nova Zelanda. Val a dir que els paisatges que evoca la trilogia del Senyor dels Anells en la seva versió filmogràfica encara em van agradar més en el passi que vam poder veure. Amenitzat amb els comentaris del Xavi Escribà, que feia de narrador, les imatges que se'ns mostraven cada cop ens endinsaven més en un món força llunyà, on només les seves petjades, en moltes de les imatges, recordaven que hi havia éssers humans. Crestes no molt altes però genials que configuraven un disseny ferèstec i alhora engrescador, cràters impensables que mantenien aigua calenta enmig d'un enorme circ blanc que convidava a quedar-se d'espectador i perdre's en aquells moments en que la ment es dispersa i t'és igual que ho faci, aconseguint aquells instants, potser d'impàs, entre el que ens envolta i una ficció en la qual ens trobem tan a gust... Val a dir què, si agafem els moments inicials de la primera pel·lícula, La comunitat de l'Anell, en què ens mostra la societat en que viuen Frodo, Sam i companyia, en un entorn de felicitat, em vaig sentir, del cert, hobbit per una estona.

La lletra petita

Fa uns dies que vinc llegint certs aspectes d'algunes promeses electorals que no m'acaben de fer el pes. No deixa de ser el què, vulgarment, coneixem com la lletra petita que sempre ens adonem que no hem llegit a temps abans de signar qualsevol cosa (jo tinc "l'absurda" mania de llegir-m'ho tot i de vegades la gent s'impacienta!). En aquest cas, començaré pels famosos 400 € que, suposadament, se'ns havíen de tornar a tots els que paguem IRPF. Val a dir que suposo que la persona que va llançar a l'aire semblant afirmació es va deixar portar pel moment d'eufòria d'un míting o pel fragor dels aplaudiments. Realment queda força bé assegurar una mesura d'aquest tipus, però ara ve la coneguda lletra petita. Ha hagut de sortir el vicepresident econòmic a dir que, bé, que això s'ha de mirar, en funció del que surt a pagar o a retornar, que en alguns casos seran 400, en altres menys, en altres res... i en altres, òbviament, a pagar. Jo agraeixo, de cor, la sinceritat del Sr. Solbes, i més encara tenint en compte que va realitzar aquestes declaracions abans de la cita electoral. El que m'agradaria saber, però, és quina quantitat de gent ha arribat a conéixer les seves matitzacions a la promesa electoral. Suposo que, més d'un, quedarà sorprés. L'altra cosa que ningú m'ha aclarit és si aquest any ja funcionarà aquesta mesura o ens haurem d'esperar a fer la declaració del 2008, ja que ara toca la de l'any passat i, per tant, fins d'aquí a un any, res de res. Potser fóra bo que algú ens ho expliqués.
L'altre aspecte que volia comentar és el d'una altra notícia publicada no fa gaire, sobre lloguer de pisos. La notícia cita que els propietaris rebran compensacions econòmiques per part del govern en cas d'impagament per part dels llogaters. Anem a la lletra petita un altre cop: fixa uns preus màxims de lloguer (fins aquí força correcte), però després comencem a arribar a uns punts on s'ha de disposar del currículum del llogater, per entendre'ns. És a dir, si aquest enganya el propietari dient o, fins i tot, demostrant, que té un historial net de desnonaments per impagament i després resulta que no ha estat així, pot ser que l'arrendador es quedi sense cap mena de compensació, ja que el decret regula que no hi ha d'haver hagut més d'una sentència en aquest sentit en els darrers dos anys per a aquesta persona. Quina garantia té el propietari per saber del cert això? A més, per rebre aquesta, diguem-ne, indemnització, s'ha d'haver acabat amb sentencia judicial, és a dir, contractar advocat, despeses de judici i, si finalment la sentència no es favorable, el resultat és: llogater en el pis, ni una despesa de judici coberta, ni una compensació. He arribat a veure com gent als que s'havia dit que per no pagar se'ls acabaria fent fora, han destrossat el pis o el local on estaven (a la nostra ciutat mateix hi ha hagut algun cas). Realment no sé ben bé quina és la solució, però és ben cert que aquest decret, que senta unes bases correctes, hauria d'aprofundir més en els veritables problemes que comporta el que es posi en marxa, igual que el pacte nacional per l'habitatge, on els partits polítics no es posen d'acord en l'obligatorietat de posar els pisos buits a lloguer. I si obliguen, qui diu que el propietari no pot posar el pis a un preu inabastable i tot continuarà igual? Cal pensar bé aquestes mesures, d'una en una, ara per aquí, ara per allà, no crec que arribin a cobrir les necessitats que requereix un assumpte com aquest. En tot cas, torno a insistir, no llegim només els titulars, fixem-nos en la lletra petita!

Jornada electoral? (o resum d'un cap de setmana)

Avui el dia ha començat bé, els records d'ahir quan he obert els ulls eren bons, un gran partit amb les júniors, intens, emocionant i amb bon final i, després, sopar i bona estona amb amics. Havia decidit anar a veure com es desenvolupava la Traça Muga a l'estació d'esquí d'Aransa, un paratge que trobo incomparable i que sempre aconsegueix que em senti absolutament lliure respirant aquell aire envoltat de bosc que t'incita a la reflexió. Abans, però, he anat a votar. Ha estat, probablement, l'únic moment en que he pensat en les eleccions fins ara, però no en parlaré pas, suposo que ja en faré una reflexió un cop en conegui els resultats, o no...
He arribat a Aransa i he pogut gaudir de la gran organització de la UEU, la satisfacció dels 170 participants i la implicació de tota la gent que s'hi ha involucrat al 100%. És normal que hagi estat un éxit, amb la les persones que hi havia al capdavant i els que no es veuen però fan una feina impagable. Val a dir que la capacitat organitzativa dels clubs i entitats de la nostra ciutat cada dia em produeix la sensació que tothom que participa està en les millor mans possibles: gent que coneix l'entorn, l'activitat que organitzen i els gustos i inquietuds de la gent que participa. La meva felicitació més sincera per tots els que han treballat per fer la Traça Muga possible.
Després he anat a fer quelcom que no havia fet mai: una calçotada. Malgrat no m'agradin els calçots (també hi havia la corresponent carn a la brasa i pa torrat), l'ambient que s'ha respirat durant tot el dinar ha estat genial, rialles, enginy, de tant en tant acudits fàcils... tot a la vora de la taula i ben a prop de la llar de foc que, per poc que et distreguis, t'hipnotitza i et captiva amb les seves flames i el crepitar de la llenya. Cada cop valoro més aquests moments: senzills, distrets, gratificants... importants per saber que hi ha moltes coses a les que segurament no prestem la suficient atenció però que són, de ben cert, un gran alicient en la nostra vida.
Ha estat, realment, una gran jornada electoral, sense pensar en els dies i dies en que el 80% de les notícies les han produït els comicis d'avui. Ja hi haurà temps per valoracions, doncs la gent ja ha decidit el que vol. Mentrestant, un gran dia. No, molt millor, un gran cap de setmana!

De pedra

Així és com m'he quedat en llegir en un altre bloc, el de la Núria Tomàs, un poema escrit pel seu fill, el Quim, sobre com li agradaria que fos el seu país, Catalunya. Paraules senzilles, que no simples, reflexions fetes des del cor d'un nen que, tot i només tenir 11 anys, té les coses clares i ho expresa amb una convicció i sentiment que, segurament, desitjaríem tenir molts de nosaltres. Tens raó Núria, ho estem llegint molta gent i, a mi com a mínim, m'ha arribat al cor. Si posem junts com es va adormir ahir el dia, amb aquest mantell blanc embolcallant La Seu i que m'he llevat, quasi com quan era petit, amb ganes de que no s'hagués fos, de constatar com la llum del dia feia meravelles en el reflexe blanc del que gaudir durant aquells minuts en que el món s'atura i pots, per fi, observar el que passa en el teu entorn amb el fet que llavors he decidit fer una ullada als blocs que tinc enllaçats, tot ha estat rodó en llegir-ho. Val realment la pena trobar-se amb escrits com el del Quim. Jo sempre dic que llegeixo per evadir-me, per desconnectar, però Deu n'hi do com m'ha connectat!!! Ha aconseguit que em quedés dins, i encara la porto, aquella sensació de benestar, d'alegria continguda, de pensar que, per moltes coses que passin, res està perdut perquè hi ha gent que empeny amb força i no hi ha res més potent que un sentiment. Gràcies Quim, m'he quedat de pedra, però quina agradable sensació!

M'agradaria que Catalunya
es pogués dependre d'ella mateixa
tota sola, només una.

Que fos només una sola república
sense rei ni monarquia
amb una sola fita
viure amb independència

Amb una llengua, la catalana,
amb un nom, Catalunya,
amb uns habitants, els catalans
i amb una bandera, la senyera.

Que fos un sol país
amb el compromís de ser feliç.

Quim

Emilio Calatayud

He escoltat un parell de cops els comentaris del Sr. Emilio Calatayud, un jutge de menors, pare i amb una filosofia particular d'entendre la vida i amb la qual crec fermament. Us recomano veure el vídeo que us enllaço aquí la primera part i la segona part i que deixa clar drets i deures dels pares i menors. És una persona clara en el que explica, que fa incís en temes realment complicats pel que fa a la família i les relacions que s'estableixen en ella. Una declaració de drets, però parla també d'obligacions que estableix el codi civil per a tots els membres d'una unitat familiar.
És cert que, per desgràcia, no existeixen manuals de formació familiar, tot i que hi ha moltes iniciatives per fomentar el coneixement de situacions per facilitar al pares i mares la seva tasca, també, com a educadors dels seus fills.
El sentireu parlar de tot això, però també de la realitat escolar, de la mateixa en que, fins i tot uns pares han agredit mestres i personal d'una escola, segons he pogut llegir avui, de com ha canviat el paper i la percepció de l'escola en la societat.
Prefereixo que us formeu vosaltres l'opinió sobre el que exposa aquest jutge, però segur què no us deixarà indiferents, ni als que som fills ni els que sou pares. No dubteu a deixar els comentaris sobre el que en penseu i podríem aprofitar el que tots aporteu sobre això.