Bones a tothom, en aquesta tercera entrega del nostre viatge a terres gallegues. Ahir ens vam proposar fer una mica de platja i, després, visitar La Corunya. El resultat, com era d'esperar, va ser què, després d'un parell de dies d'un temps acceptable vam sortir amb els banyadors i les tovalloles i es va posar a ploure, així què vam avançar la nostra descoberta de la Corunya. Després d'algun que altra peripècia per trobar una oficina de turisme, ens vam endinsar al centre històric, per mi no tan bonic com el de Santiago, però bonic a la seva manera, en diferents nivells d'alçada des de la plaça Maria Pita, la principal per anar pujant i veure diferents convents i casernes, acabant a la vora del mar en un Castell-museu arqueològic. Tornada cap al centre per diferents carreronets i, aquest cop si (suposo que no podíem marxar de Galícia sense fer-ho) vam fer una mariscada per dinar. Força bé la veritat, en un restaurant amb ambient típic i, important també, uns preus assequibles!
Vam decidir que no portàvem prou quilòmetres a sobre (avui ja estem pels 2500) i ens vam adreçar, qui ho havia de dir, a la fi del món; bé, de fet on el món antic considerava que estava la fi del món, el cap de Finisterre, o Fisterra com en diuen aquí, perquè amb el GPS anem bojos al no coincidir els noms amb els que nosaltres coneixem! (tot i això sort d'aquest aparell). Un altre cop una visita que ha valgut la pena, tot el paisatge de camí cap allà i les vistes u
n cop arribats van fer que ens oblidessim del cansament de tant cotxe i caminar i prendre'ns una estona d'ensimismament. Mirant l'horitzó, un s'adonava de perquè aquell lloc rep aquesta denominació (qui s'anava a esperar que la terra fos rodona?). De tornada a Malpica, el lloc on dormíem, no podia faltar una petita aturada per veure de prop els hórreos, petites construccions elevades que servien de magatzem o graner i molt característiques d'aquestes terres. A l'arribar, sopar en un altre local molt agradable i a preparar-nos per fer més quilòmetres encara, camí de Santander i Santillana del Mar, la nostra darrera etapa abans de tornar a casa. Així què, després d'haver estat a la fi del món, demà arribarà, també, la fi d'aquesta petita crònica.
n cop arribats van fer que ens oblidessim del cansament de tant cotxe i caminar i prendre'ns una estona d'ensimismament. Mirant l'horitzó, un s'adonava de perquè aquell lloc rep aquesta denominació (qui s'anava a esperar que la terra fos rodona?). De tornada a Malpica, el lloc on dormíem, no podia faltar una petita aturada per veure de prop els hórreos, petites construccions elevades que servien de magatzem o graner i molt característiques d'aquestes terres. A l'arribar, sopar en un altre local molt agradable i a preparar-nos per fer més quilòmetres encara, camí de Santander i Santillana del Mar, la nostra darrera etapa abans de tornar a casa. Així què, després d'haver estat a la fi del món, demà arribarà, també, la fi d'aquesta petita crònica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada