divendres, 15 de febrer de 2008

Reflexió

Ahir vaig tenir la sort d'assistir a la primera de les projeccions del cicle La Nit del Viatger, amb una xerrada del Ramon Larramendi sobre la seva expedició a l'antàrtida creuant 4500 km en 62 dies amb mitjans no mecànics, depenent, només, de la força del vent. Val a dir que, com la gran majoria de les vegades que he pogut assistir a les projeccions de la Nit del Viatjer, ja sigui al Palau Cafè o, com en aquest cas, a Sant Domènec, he sortit impressionat. La veritat és que un no acaba d'entendre l'esperit que guia a la gent per posar-se proves tan dures i superar-les (amb un trineu de fusta que van haver de reparar diverses vegades, temperatures extremes que anaven dels -25º, quan feia bon temps, a més de 55º sota zero!!!). Més que explicar-vos el que vaig veure, explicaré el que em va fer pensar. De fet, crec que aquesta gent són uns lluitadors, em vaig dir, amb una llarga preparació, un desig d'assolir la fita proposada, un repte d'autosuperació personal... Vaig seguir pensant i veia la gent a la meva vora, mentre parlaven entre ells i també els vaig veure com a exploradors, cadascú amb els seus somnis o fites de vegades difícils d'assolir, de vegades potser irrealitzables, de vegades quimeres, però alhora il·lusions, reptes que no els diferenciaven tant de l'explorador amb el que teníem la sort d'haver coincidit ahir. És evident que la gran majoria no escalarem l'Everest, ni batrem un rècord de km. realitzats en una sola jornada per sobre d'una planície inacabable de gel, però si que és cert que som capaços d'aconseguir fites que en un principi semblen inabastables per a qualsevol ésser humà, fites que ens porten a ser cada dia una mica millors i, sobretot, a estar cada dia més contents amb nosaltres mateixos.
La nostra antàrtida, el nostre himalaia, els podem tenir ben a la vora si som capaços d'observar bé i apreciar-ne el repte que ens pot oferir i, com no, si estem disposats a superar-lo.

Altrament això no treu que cada cop que tinc l'oportunitat de veure i sentir el que ens explica cada un dels aventurers em quedi absolutament bocabadat de tot el que em mostren i em conten, de com han fet realitat el seus somnis, fet que m'empeny, cada cop més, a pensar que tothom pot acabar fent realitat els seus i que, sobretot, hem de parar atenció perquè potser són més a la vora que no ens pensem!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bona reflexió. Vaig ser-hi i és increible fins on pot arribar la resistència humana quan és el moment de fer realitat un somni.

Salut, aventurer!