diumenge, 3 de febrer de 2008

La Colla

Avui estava a casa, havent tornat de Barcelona i, mentre anava fent algunes coses per deixar-les a punt estava, com no, escoltant música. Entre les cançons que tenia programades a l'ordinador ha sonat "La Colla" del grup de Constantí Els Pets. En el moment en què han començat a sentir-se les primeres paraules de la tonada m'ha vingut al cap la iniciativa que van tenir alguns companys de facultat de quan estudiàvem a Lleida. La cançó resa "amics d'abans, que un dia te'ls trobes, promets de trucar-los demà". Sovint ens passa que recordem persones, velles amistats i ens vindria de gust contactar amb elles, però ho acabem aparcant per un altre moment. Com us deia algunes línies amunt, uns companys, companyes més ben dit, de la Facultat de Ciències de l'Educació, van tenir la idea de fer el segon sopar de la nostra promoció, dos anys després d'haver fet el primer. El lloc, com no, el mateix restaurant on féiem tots els sopars de la nostra època d'estudiants, encara regit per la mateixa persona que ens va atendre recordant els vells temps!
Pot semblar fins i tot una mica cansat anar fins a Lleida i després haver de tornar de matinada, però l'ocasió, com l'anterior fa dos anys, va valer la pena amb escreix: anècdotes, noves experiències de cadascú, veure que la nostra empenta d'estudiants s'ha anat traduint en estar contents amb el que ens envolta i la vida que encara se'ns ofereix al davant. El de menys va ser el menú, el millor, saber que gent amb la que vas mantenir un contacte diari durant tots els anys que va durar la nostra època universitària, et manté en el seu record i tu els mantens en el teu i, més important encara, no prometem de trucar-nos demà, com diuen els Pets, sinó que mantenim viu, amb aquestes trobades esporàdiques, l'encant d'aquella época d'obertura cap a la vida i d'aprenentatge i amb l'esperança de que la propera vegada la gent que no va poder venir faci més gran encara aquest moment.

La meva petita reflexió: no ens emplacem a demà, els moments mai tornen a passar i es perden, per desídia, per desinterès, pel motiu que sigui, però es perden i difícilment els podem recuperar.

Gràcies, doncs, a les impulsores de la iniciativa, perquè de vegades necessitem que algú ens estiri però després ens alegrem de que ho hagin fet.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aixo son paraules dignes d-un delegat.Si sinyor...una abra\ada ben forta tambe des del Pirineu

Anònim ha dit...

el bar és la cantonada??? de la plaça de l'exèrcit?? jejejjee

jo visc aquí al costadet i hi he anat a dinar i a sopar!!! :D


muak lluís!

Anna "M"